"No és lloc per viure-hi sempre": 13 anys en un sociosanitari esperant plaça en una residència

La Kerry Cabradilla i en Boubakar Sagna porten 8 i 13 anys, respectivament, esperant una plaça en un centre residencial per a persones amb discapacitat que no els arriba. 

Les gairebé 8.000 places que hi ha en centres residencials per a persones amb discapacitat a Catalunya són insuficients per absorbir la demanda d'usuaris. 

En total 4.782 persones estan actualment en llista d'espera per aconseguir una plaça als 16 centres que hi ha a Catalunya. 

Algunes d'aquestes persones, com la Kerry i el Boubakar, porten anys ingressades en hospitals d'atenció intermèdia, els fins ara coneguts com a sociosanitaris. 

Aquests centres estan enfocats a la rehabilitació, les cures o el control de símptomes, i l'estada mitjana dels usuaris hauria de ser al voltant de 30 dies. 
 

"No és un lloc per estar-hi sempre"

Tant la Kerry com en Boubakar tenen tetraplègia i són dependents. 

En Boubakar explica que al centre hi està molt bé, però reconeix que no és "un lloc per estar-hi per sempre". 

Fa anys que està pendent que li donin una plaça en un centre residencial de Girona, on també estarà més a prop de la seva família. 

Mentrestant passa el seu dia a dia escoltant música i parlant amb els pacients que van arribant i marxant del centre.

La Kerry també ha trobat refugi en la música, li agrada cantar i a vegades ofereix concerts per als altres pacients.

Tothom la coneix i parla del personal del centre com la seva "segona família". 

Al centre poden participar un cop a la setmana en activitats de musicoteràpia o teràpia amb animals. 

Malgrat això, no tenen l'atenció tan especialitzada que tindrien en un centre per a persones amb discapacitat ni tampoc tenen accés a totes les activitats d'oci que serien necessàries per al seu desenvolupament. 

Segons explica la directora de l'Hospital d'Atenció Intermèdia Bernat Jaume de Figueres, Ester Celda, el centre cobreix les necessitats bàsiques d'una persona, però el que no està cobrint són les necessitats que tenen quan han superat l'etapa rehabilitadora però no les de fer activitats o tenir propòsits o projectes:

"Estan en un entorn hospitalari, quan el que necessitarien seria un recurs de tipus social."

Menors de 65 anys

Els menors de 65 anys són els que tenen més difícil l'accés a un centre, ja que no poden comptar amb les residències per a la gent gran com a recurs. 

A més, hi ha menys rotació perquè les estades solen ser molt llargues i la supervivència també és cada vegada més gran.  

L'accés a centres especialitzats no respon a un criteri cronològic sinó, tal com explica el Departament de Drets Socials, "a la valoració de la necessitat". 

Concreten que l'ingrés es pot produir en un termini molt breu si la situació és de gran urgència i risc, però que es pot demorar més si la necessitat no és imminent. També expliquen que pot patir canvis en funció de la situació personal de la persona i dels recursos disponibles al territori.

Segons explica Celda "l'ideal seria el retorn al domicili, però si això no és possible no és just que aquestes persones estiguin en centres no adequats per a elles". 

De la mateixa manera, el fet que hi hagi pacients durant molts anys en centres així també limita l'accés a persones que necessiten fer una rehabilitació que s'ha de fer "en el moment que toca, quan toca i en el lloc que toca", puntualitza.

Actualment, a Catalunya hi ha 25.878 places públiques de serveis destinats a persones amb discapacitat (residencials o de centre de dia).