Oques Grasses plega i anuncia un concert històric a l'Estadi Olímpic: les claus del seu èxit

Oques Grasses anuncia el seu comiat. En un missatge publicat a les xarxes socials, el grup de Josep Montero ha explicat que deixa els escenaris, però promet una última gran festa. La formació vol omplir l'Estadi Olímpic en un concert el 10 d'octubre de l'any que ve que pot ser històric.

Les entrades estaran disponibles aquest dimecres 12 de novembre del 2025 a les 15 hores.

El grup deixa l'escena de la música en català òrfena de la banda més referencial, brillant i de més tirada popular dels últims anys. I s'afegeixen als adeus de ZOO o La Fúmiga, tots tres en el seu moment més àlgid.

L'electricista que ha il·luminat la història de la música catalana

Als 26 anys, Josep Montero va deixar l'ofici d'electricista, guiat pel seu rampell musical. No va ser una il·luminació. Lluny d'enrampar-se, va donar llum a una de les bandes més sòlides i enlluernadores de la música catalana.

Va començar ell sol, estil home orquestra, amb guitarra i bombo, pels bars d'Osona i la seva Roda de Ter natal, un cop acabava la jornada fent instal·lacions elèctriques.

Però, "un dia, no sé com", va trobar sis còmplices musicals, que l'han acompanyat sempre. Primer concert, fa 14 anys, a Sant Quirze de Besora, entre amics. I van gravar el seu primer disc (2012), justament, amb aquest títol, "Un dia no sé com".

I ells (Joan Borras, Miquel Biarnés, Josep Valldeneu, Arnau Altimir, Miquel dels Sants Rojo, Guillem Realp) que sempre han jugat a inventar-se històries, van triar dir-se, al principi, Josep Montero de les Oques Grasses. Massa llarg per als cartells. Van ser, per sempre, Oques Grasses.

Cada cop van comptant amb més seguidors que coregen cançons seves tan desenfadades com "Cul" (2012). Juganera i d'aparent intranscendència, però amb missatge clar: "Jo vull ser papa, jo vull ser rei. Vull ser la nòvia d'un home forrat. Ja pots agafar-ho tot i anar-te'n a tomar pel cul. Si tots els camins porten a Roma, amb un personatge que es toca els collons. Jo el meu papa el tinc a casa".

El reggae i la disbauxa marquen els seus inicis i primers discos. Sobretot "Digue-n'hi com vulguis" (2014), el segon. Segons ells, feien "reggae a la cassola, amb ferum de purins". I entenien els concerts com una extensió d'anar de festa. I amb la beguda de franc.

Al setembre del 2013, actuen a la plaça Major de Vic. La cosa ja va molt seriosament. Aquella nit certifiquen que són el grup osonenc de referència. Premi Enderrock al grup revelació i concerts a Milwaukee i al Central Park de Nova York. I anar paint...

Al 2016 editen "You Poni". S'hi intueixen nous camins, sons tropicals, apunts de funk i barreja estilística que, més tard, refermaran. I sempre amb l'imaginari surrealista del compositor, cantant, guitarrista i ànima del projecte.

"Fans del sol", un abans i un després

El punt d'inflexió definitiu el marca el quart disc, que editen de la mà de la discogràfica Halley Records, que acompanya i en potencia el creixement.

Eixamplen la fórmula festiva i mestissa. Experimenten i s'atreveixen amb l'electrònica i els sons llatins. El resultat, infal·lible. El disc "Fans del sol" (2019) i cançons com "In the night", amb videoclip rodat a Los Angeles, els propulsen massivament.

Desborden el centre de Girona en el concert sorpresa al terrat de l'oficina de Turisme, al Festival Strenes. El fenomen Oques s'està fent molt gros.

Dels bars dels inicis a omplir sales com Razzmatazz o l'Apolo, a Barcelona. I això que el nom del grup els semblava ridícul i alhora els agradava perquè no generava expectatives.

A "A tope amb la vida" (2021) redoblen l'aposta per la mescla i coquetegen amb el reggaeton i altres ritmes llatins. I amb lemes vitals i plens d'autoestima com "De Bonesh" o el "Petar-ho", que convida a fer el que sents i estar content amb tu mateix.

També amb la seva balada i himne més emotiu, "La gent que estimo", cantat amb Rita Payés.

I és que repassar la seva discografia és fer tot un viatge evolutiu, d'uns inicis festius i divertits, però també imperfectes, fins arribar a l'excel·lència sonora i lírica.

Disc a disc, guanyant matisos, pòsit, rellevància i maduresa de forma progressiva i exponencial. I guiats per la llibertat i l'atreviment fins assolir un espai i amb lletres d'or, en la història de la música del país.

El cim d'Oques: Palau Sant Jordi i "Fruit del deliri"

Arriba el cim, la nit més apoteòsica, el concert del Palau Sant Jordi (28/01/2023), per celebrar el desè aniversari del grup. I que els ratifica com el grup del moment, en majúscules. El cim, fins ara, perquè acaben de fer miques aquell sostre i per triplicar-lo.

Si van ser la primera banda nascuda al segle XXI que, en català, omplia el Sant Jordi (i amb rècord absolut, 18.400 persones) ara faran història. Seran els primers a abordar, en català, tot un Estadi Olímpic (prop de 60.000). I tinc el convenciment que aconseguiran esgotar entrades. Tot plegat, des de la plana de Vic i el seu poder i potencial musical únic, que algú va batejar en el seu dia com "el Liverpool català".

Un últim capítol per tancar la seva trajectòria. Durant la nit del Sant Jordi, on ja hi sobrevolaven els temors d'un possible adeu, Josep Montero els va tallar de soca-rel: "Aquest concert no és el final de res. Tornarem el 2024 amb un disc nou. I que encara hi haurà Oques Grasses per un piló d'anys més que flipes". Només s'acomplirà la primer part de l'equació. Sempre que el comiat sigui definitiu. I sembla el cas.

Certament, l'abril del 2024 editen "Fruit del deliri", el seu últim àlbum. I sí, un deliciós deliri musical. Arrisquen, més lliures i madurs que mai, lluny d'acomodar-se. Amb rap, "gosseig", disco, pop i urbana majúsculs.

Amors, desamors, tornada a la infància i mirada crítica. I amb una última gira de públics massius i posada en escena i aparell visual i sonor d'una ambició i mitjans inèdita en la música en català.

Ah, i una cançó, "Jubilar-me", que ara sembla adquirir nous ressons: "Naixem i ens morim, no vull gastar ni un minut més mirant tot aquest circ. Està el pati ple d'ànimes que s'estan venent. Vull jubilar-me, fer cançons, emocionar-me, mirar enrere amb orgull quan em faci vell".

Les claus de l'èxit de la fórmula Oques Grasses

Josep Montero, de posat murri i veu aguda única, i els seus sis companys d'aventura i amistat, han lluït sempre posada en escena informal i divertida. Polo, pantalons curts i aires infantils i trapelles marca de la casa. Tot suma.

Però per factor decisiu, la seva capacitat de connectar amb públics molt amplis. Ells i la seva música desprenen empatia i un bon rollo molt seductor, que ha anat sumant adeptes de forma transversal. Joves, però també pares i nens. Fans transgeneracionals que els permet ara afrontar el repte de l'Olímpic.

Un nivell de connexió emocional només al seu abast. En bona part per les lletres de les seves composicions. Cançons sobre amors i trencaments ("No ens cansarem mai d'estimar esquivant ortigues, de cantar-te uns lalala"). Sobre crisis personals, autoestima, denúncia social i amb missatge ("Me la suda que tinguis més likes i que et tiris fotos a llocs cars. M'agrada quan brilles, quan ets de veritat, quan portes la cara, la creu i molt gas").

Inventant expressions o paraules ("Lakilove"), titulant com els ha vingut de gust ("Staguai", "De bonesh"). Lletres sempre vitalistes, divertides, poètiques, enginyoses i surrealistes, per mirar de posar llum a un món massa complicat i sovint irrespirable: "Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim" / "No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí".

Emoció, humor i veritat ("Que passi el que ha de passar, que sigui tot de veritat. Plora i riu, corre i viu" / "El que ens surt del cor és de veritat, no ens ho traiem del cap"). La gent s'identifica amb aquest realisme, a cops màgic, que desprenen les seves lletres, gestades al cervell, imaginatiu i particular del seu cantant.

"La gent que estimo", l'himne incontestable

Montero ja suma 40 anys de vida, experiències, cors exaltats i cors trencats, que ha anat abocant a les composicions. Escriu literalment des del cor. Assegura: "Fer cançons no és fer matemàtiques. Em venen les idees, les escric i arriben a la gent. I encara em sorprenc que això passi".

I que toquen la fibra. Pocs himnes en català han fet vessar més llàgrimes que "La gent que estimo": "Queda amor, en aquest món. I t'estimo molt. I també tinc por".

Per tot plegat han acabat convertint-se en la banda en català que més ho ha petat els últims anys, amb lema propi i molt contagiós: "Vull petar-ho davant del mirall, vull petar-ho tots els dies de l'any".

Al documental de 3Cat "Oques Grasses al Sant Jordi. La gent que estimo", el cantant, a qui no ha fet mai el pes el paper d'estrella i s'ha estimat més l'aïllament, no exposar-se i donar com menys entrevistes millor, explicava: "Als humans ens mola agradar, trobar una cosa que sabem fer bé. Jo ho he trobat amb Oques Grasses".

I és per això que deixarà el panorama musical orfe del seu principal referent i grup d'èxit i tirada popular.

La cançó "Serem ocells" deia –i ara sembla premonitòria: "Alça el vol, marxa lluny, i què importa si ningú ho entén? Que les mateixes pors que ens ceguen són finestres plenes de llum".

Caldrà esperar si en un futur hi ha noves finestres de llum o aventures en solitari. Ara, les Oques comencen a volar, camí de la seva migració definitiva (el temps ho dirà). I si hi ha una certesa és que com va passar al Sant Jordi, l'Estadi Olímpic serà encara més èpic.

Per anar ambientant-lo apugeu ben fort el volum i "que soni la orquestra i el cor dels ocells, que sigui èpic, que sigui pel·li. Fem-ho sense saber si ho tornarem a fer, que sigui èpic, que sigui pel·li".

La coda dels Oques i d'aquest article

La seva última gira duia per títol "Coda", que en llenguatge musical significa epíleg o passatge final d'una cançó. Va despertar tota mena de rumorologia. I estava més que justificada. La van jugar amb tot el sentit.

I si la coda final d'Oques Grasses serà el concert multitudinari, ves per on, al mateix recinte on Josep Montero va fer un duet amb Aitana, fa poc més de tres mesos, aquest article vol tancar amb coda pròpia.

Juganers com sempre han estat, ens deixarem empeltar pel seu desacomplexament i enfilarem diverses de les seves lletres. Som-hi:

Oques Grasses, 14 anys i 6 discos i "tots els dies fent cançons per cantar-les amb les oques". Heu fet treure la roba al vostre públic, des de la sala més petita, fins al Sant Jordi, perquè teníeu clar que "els passos importants es solen fer sense roba".

Les mans i braços dels vostres irreductibles han dibuixat coreografies i onades serpentejants al ritme de "John Brown" perquè saben que "si la vida no t'espera, no has acabat la carrera, tens converses amb les pedres, no surts a la viquipèdia, hauries d'haver nascut balena".

Heu deixat clar que cal "fullar sempre de color verd" perquè al capdavall, la vida, la terra i l'amor són un "meravellós desastre". No heu defallit afirmant amb lucidesa vital "que aquí ningú neix preparat, ni per ser jove, ni per fer-se gran. Que anem venint i anem marxant, si ho fem senzill, ens hi farem menys mal".

I sí, mentre heu reivindicat sense complexos practicar "el ball del mànec", quan ha calgut ho heu enviat "a la merda tot" i d'atres cops senzillament heu decidit, perquè sou com sou, que "només vull veure elefants volant".

Com que sempre heu assegurat que "celebrarem que sempre ho celebrem" potser és moment que alcem tots les copes i "brindem per les persones que han deixat petjada, pel dia que ens va portar al món la nostra mare". Perquè "cada dia que et visc és un puto regal. El que passi demà tant em fa ja".

Però al cap i a la fi, i ara et parlo a tu, fan d'Oques Grasses. Has de tenir la certesa que, malgrat que pleguin i ara estiguis trist, sempre ho han fet absolutament tot per "fer-te feliç!".

Així que "Passa-t'ho bé, no busquis tant, sigues feliç, sense permís, menja pernil, I want to break free".

Amén.

Pots recuperar el documental de l'actuació d'Oquest Grasses al Palau Sant Jordi al 3Cat: