Paco Lobatón: "Arxivar un cas de desaparició és una punyalada per als familiars"
El periodista Paco Lobatón acaba de rebre el Premi Ondas honorífic. Convidat a "Col·lapse", reflexiona sobre la seva trajectòria, el seu pas per Catalunya, l'exili i, sobretot, sobre el compromís que ha guiat la seva vida des que va presentar i dirigir el programa "Quién sabe dónde": donar veu i suport a les famílies que conviuen amb la desaparició d'un ésser estimat. Un compromís que avui canalitza a través de la Fundació QSD Global, des d'on treballa per aconseguir una legislació justa i útil per a aquestes persones.
Omplir el buit legal de les desaparicions
Lobatón ho explica amb contundència: cal que el dret a presentar denúncia, a l'activació immediata d'un dispositiu de recerca i a una investigació profunda, sigui un dret garantit per llei. I ara mateix no ho és.
Quan els casos arriben als jutjats –recorda– sovint topen amb una paradoxa cruel: "Com que no hi ha un responsable identificat, molts expedients s'arxiven sense poder donar respostes." I lamenta: "Aquest arxivament és un punyal per a les famílies."
Afegeix que la crueltat no acaba aquí: "Al cap de dos anys, s'ha de declarar l'absència i, quan n'han passat deu, la mort, fet que obliga les famílies a signar la defunció d'algú que no saben si és viu o mort." I a sobre, cal pagar per fer-ho: "Els tràmits poden costar fins a dos mil euros, és una crueltat absolutament innecessària."
Per això neix la Fundació QSD Global, que Lobatón lidera i que actua com a pont entre famílies i institucions. Des del 2016 treballen en la redacció d'un Estatut de la Persona Desapareguda, que vol esdevenir la base d'una futura llei a escala europea que posi fi al desemparament actual i garanteixi investigacions exhaustives i un suport real.
Mentrestant, el seu missatge és clar: "Si desapareix algú estimat sense motiu aparent, cal demanar interlocució directa amb el cos policial que porta el cas".
Deixa't ajudar i demana ajuda. Tens dret a ser atès: jurídicament, psicològicament i econòmicament.
"Quién sabe dónde": un fenomen social i un final sospitós
El vincle de Lobatón amb les desaparicions neix amb "Quién sabe dónde", un programa amb audiències de milions d'espectadors que es va convertir en un autèntic fenomen social. "Molts casos es resolien gràcies a la participació de la ciutadania", recorda.
La seva resposta quan li van proposar presentar-lo va ser pràcticament immediata: "Vaig tardar vint-i-quatre hores a dir que sí." I aquell sí –admet– "va marcar un abans i un després a la meva vida".
Per això, el tancament sobtat del programa, sense explicacions, continua sent una ferida oberta. "No em van donar cap resposta", relata. I, tot i això, Lobatón va continuar insistint durant anys per recuperar-lo:
Em semblava un crim perdre aquella eina meravellosa a través de la qual la ciutadania ajudava la ciutadania.
Lobatón explica que han circulat hipòtesis sobre els motius d'aquella decisió: "A algú del poder no li devia agradar que tractéssim casos vinculats a la memòria històrica d'Espanya, del franquisme, les seqüeles de la guerra i els nadons robats." Però cap teoria ha estat mai demostrada.
Inicis inesperats i exili polític
El periodista ha explicat que va començar a comunicar gairebé per atzar: "Era delegat per recaptar fons per a la gent gran de la ciutat; vaig anar a la ràdio i algú va veure talent i em va obrir la porta."
La seva vinculació política va marcar la seva joventut: "Estudiant Ciències Polítiques em vaig implicar en el moviment antifranquista. Això em va comportar una detenció, passar per la presó de Carabanchel i l'exili a Ginebra, on vaig continuar la meva lluita antifranquista".
Després de l'exili, Lobatón ha explicat que va arribar a Barcelona, on va trobar estabilitat i un impuls professional. "Vaig viure experiències meravelloses, tant en l'àmbit personal, perquè vaig ser pare per primer cop, com en el professional, ja que vaig passar d'estar sense feina a ser responsable d'informatius."
