Pedres al ronyó de 4 cm o de fa mil anys: què trobem a la col·lecció de càlculs de la Fundació Puigverd
No hi ha dolor més intens --diuen-- que el que provoquen les pedres al ronyó. I un se'n pot fer ben bé a la idea veient algunes de les mostres que tenen recopilades a la calculoteca de la Fundació Puigvert, com aquesta en forma d'estrella.
L'explicació científica és que aquestes pedres obstrueixen la via urinària, cosa que provoca un reflex en totes les vies nervioses i comporta "un dolor molt important, amb altres símptomes com nàusees, vòmits i sensació d'agitació", explica l'uròleg Oriol Angerri, cap de la Unitat de Litiasi de la Fundació Puigvert.
Més de 60.000 mostres
El doctor Antoni Puigvert va ser un visionari quan va tenir la iniciativa de recopilar totes les pedres que extreien a la fundació que va crear, el 1961. I fins avui, que la institució que porta el seu nom forma part del sistema públic de salut.
En total una col·lecció de més de 60.000 mostres, que també n'inclou algunes d'altres hospitals.
Es tracta de la calculoteca més gran d'Espanya i una de les més importants del món.
La formació d'aquestes càlculs al ronyó o la bufeta de l'orina es coneix com a litiasi. I aquí en tenen de totes mides i formes.
N'hi ha d'enormes. Pedres de diversos centímetres, que ara seria impensable extreure-les tal qual. Pertanyen a l'època que totes es treien amb cirurgia oberta.
Són pedres que, moltes vegades, van comportar la pèrdua del ronyó. De fet, això encara es veu ara, fins i tot amb pedres petites, que es queden parades a l'urèter -el tub que porta l'orina del ronyó fins a la bufeta:
Un ronyó tapat deixa de funcionar a llarg termini i això ho seguim veient.
Les mostres més actuals, però, ja són molt petites o en pols, gràcies a les noves tècniques quirúrgiques.
El gran canvi de paradigma va ser als anys 80 amb l'aparició de la litotrícia extracorpòria.
Des de fora, sense necessitat d'entrar dins del cos, es fan servir ultrasons per trencar la pedra i que la persona la pugui eliminar. Però no és eficaç en tots els casos: depèn del tipus de càlcul, la mida i la localització.
El que diuen les pedres
Totes les mostres es guarden al laboratori de litotrícia de la Puigvert i no només per un interès històric. Fer-ne l'anàlisi és bàsic.
Les pedres parlen, només cal saber-les escoltar.
Sílvia Gràcia-Garcia és la directora d'aquest laboratori, on s'analitzen totes les pedres per determinar per què s'han originat i quin és el tractament més adient.
La primera causa és per una dieta inadequada, però n'hi ha d'altres com algunes malalties metabòliques o una predisposició genètica.
En total hi ha 6 grups i 21 subgrups diferents de càlculs. Però, segons Oriol Angerri, hi ha un consell útil per a tothom:
Més aigua i menys sal.
Una malaltia que va amb la humanitat
Cap al 10% de la població fa pedres al ronyó i, d'aquests, aproximadament la meitat en tornarà a fer una altra. És una patologia que es troba ja en civilitzacions humanes molt antigues.
Sílvia Gràcia-Garcia explica que els egipcis ja en tenien. En el laboratori que dirigeix en guarden una, de dimensions considerables, que es va trobar en un esquelet del segle XI, a l'altura de la bufeta.
El Museu d'Arqueologia de Catalunya, amb qui col·laboren, va certificar que es tractava d'una persona jove. Probablement el càlcul va ser, precisament, la causa de la mort: "Evidentment al segle XI la gent es podia morir d'una pedra a la bufeta."
Ara, per sort, les coses han canviat molt, però el dolor i la pèrdua d'algun ronyó encara formen part de la realitat. Preocupa que s'estan veient casos en gent més jove per culpa dels mals hàbits alimentaris.
I el futur passa per la recerca. Tenen la idea de convertir la calculoteca en una gran base de dades per alimentar una IA que els permeti avançar-se durant la cirurgia, preveure la duresa del càlcul i ajudar en cada moment a determinar l'energia necessària per trencar-lo.
