Pedro Arrojo, relator de l'ONU sobre l'aigua: "No podem fiar-ho tot a les dessaladores"

Pedro Arrojo és el Relator Especial de l'ONU sobre els dret de les persones a tenir aigua potable. Un càrrec que exerceix des de novembre de 2020 després d'haver dedicat els últims 30 anys de la seva carrera com a economista a estudiar com millorar la gestió de l'aigua. 

En aquest àmbit, ha estat professor emèrit de la Universitat de Saragossa i ha publicat més de 100 articles científics i una setantena de llibres.

L'especialista de Catalunya Ràdio en crisi climàtica, Montse Poblet, ha pogut parlar amb Pedro Arrojo de diversos reptes que té Catalunya en matèria d'aigua aprofitant l'estada del relator de l'ONU a Barcelona.

Montse Poblet: La crisi climàtica de què tant parlem darrerament està ajudant a visibilitzar la crisi hídrica, la crisi al voltant de la gestió de l'aigua, que durant molts anys ha estat més o menys silenciada? 

Pedro Arrojo: Sí, durant els últims anys hem parlat molt de la transició energètica, però no tant d'una realitat evident, i és que els principals impactes socials --i fins i tot econòmics-- de la crisi climàtica giren al voltant de l'aigua, amb les sequeres, les inundacions, la pujada del nivell del mar...i per tant, insisteixo, cal posar en un primer pla les estratègies d'adaptació per a protegir les poblacions més vulnerables. I aquestes polítiques i estratègies d'adaptació haurien d'estar presidides per la transició hídrica. 

M.P.: I per què creus que ja hem incorporat que hem de parlar de transició energètica i en canvi es parla molt menys de la transició hídrica? 

P.A.: Jo crec, francament, que és perquè darrere de la transició energètica hi ha interessos econòmics --que són benvinguts si se saben administrar bé-- perquè poden ser un bon motor a nivell econòmic. En canvi, quan parlem de la necessitat de protegir els més vulnerables, ja no hi ha tanta prioritat financera, sinó que es tracta d'un desafiament democràtic, d'un desafiament polític.

M.P.: Aquí a Catalunya portem tres anys de sequera i ha quedat demostrat que és un problema que afecta tothom. Com valora la gestió que se n'està fent? 

P.A.: No ho he pogut seguir amb detall, però sí que vaig estar molt involucrat --abans de ser relator-- en l'anterior gran crisi relacionada amb l'aigua, quan governava el tripartit. Hi va haver molt debat, molt semblant al que s'ha produït recentment, i tot plegat va culminar en un bon pla de conques internes, del qual se'n va parlar a tot Europa. Per primera vegada vaig veure que els moviments socials, que acostumen a protestar i amb raó, deien en públic que el pla que s'havia fet a Catalunya era exemplar. Què va passar? Doncs simplement que no es va aplicar, no es va desenvolupar, i quan en va arribar una altra de grossa no hi havia res preparat. Com se sol dir, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona.

M.P.: Algunes coses estan canviant, però. Aquí, durant molts anys no s'ha parlat de les pèrdues que hi ha a la xarxa, i ara, en canvi, s'estan posant molts diners en això...

P.A.: Sí, i en el Pla de Conques Internes de Catalunya aquest era un tema clau, igual que determinades dessaladores que després van quedar una mica relegades. Aquest pla, amb alguns ajustos, seria perfectament vàlid avui en dia. Però va ser un pla extraordinàriament positiu des d'un punt de vista tècnic, no ideològic, eh?  

M.P.: A l'inici d'aquesta nova legislatura, una de les primeres coses que va dir la consellera del ram és que l'objectiu de cara al 2030 és que el 70% dels recursos d'aigua de Catalunya deixin de dependre de la pluja. Què li sembla?

P.A.: No m'atreveixo a opinar perquè no conec la proposta en profunditat. En termes generals, però, jo crec que el nostre principal recurs, sempre, sempre, ha de ser el cicle de l'aigua...el més barat. El cicle hídric, juntament amb els rius i aqüífers, són els pulmons hídrics de la natura. Si els gestionem adequadament --en quantitat i qualitat--, tindrem els recursos necessaris per abordar les eventualitats extremes que ens porti el canvi climàtic. Però compte perquè la qualitat se'ns està escapant, estem nitrificant el tresor.

M.P.: Però només amb l'aigua de la pluja n'hi haurà prou?

P.A.: Caldrà complementar-la. I aquí ve el paper de noves tecnologies, com la reutilització de l'aigua, la realimentació dels aqüífers --induint recàrregues artificials quan hi ha aigua en superfície--, i les dessaladores. Però compte que quan parlem de dessaladores no hem de pensar que com que aquí tenim el mar ja podem fer qualsevol cosa, perquè llavors continuarem fent noves espirals d'insostenibilitat que acabaran, com a mínim, sortint-nos molt cares. No podem fiar-ho tot a les dessaladores. Créixer i créixer no significa ser més feliços. 

M.P.: Espanya és un dels països amb un estrès hídric més alt. Ens podem permetre continuar amb el nivell actual de turistes o amb la ramaderia extensiva que es fa, per exemple, en les granges de porcs? S'han de posar límits?

P.A.: Cal posar límits a les coses, cal entendre que el planeta no és un xiclet elàstic. A l'últim plenari de les Nacions Unides vaig fer una broma. Em vaig adreçar al públic per advertir-los que si algú els deia que el progrés passa per un creixement il·limitat, vagin amb compte, perquè estaran davant d'un boig o d'un economista...(riu) com jo, que soc professor d'econòmiques. Hem de repensar el concepte de progrés. Ens han ficat al cap la idea que créixer és la base per ser més feliços, per progressar, i no és veritat. El desenvolupament sostenible implica reconèixer els límits, i es pot viure --i fins i tot es pot ser més feliç--consumint menys. Més val que ho entenguem al més aviat possible. 

M.P.: Li plantejo ara un dels temes que estan sobre la taula a Catalunya. Un d'ells és el possible transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona, una possibilitat que el govern actual no descarta. Com ho veuria?

P.A.: Jo crec que la millor manera de resoldre els problemes d'escassetat no passa per portar aigua de l'Ebre. Ho crec sincerament. Crec que el desafiament passa per protegir el delta de l'Ebre d'un mar que continua creixent i un riu que cada vegada és més feble, que cada vegada aporta menys sediments. Jo crec que un govern assenyat hauria d'entendre que a l'Ebre no hi ha pròpiament excedents, com es diu, sinó que hi tenim una crisi de sostenibilitat. Plantejar això és tenir conflicte social segur i conflicte ambiental garantit.

M.P.: Quina seria la seva proposta?

P.A.: Cal regular millor el creixement urbà. A Califòrnia, va arribar un moment en què la mateixa ciutat de Los Angeles va decidir que era millor no créixer i un dels mecanismes que va usar per fer-ho va passar per l'aigua. És a dir, vostè que vol construir, té drets d'aigua?..."No, ja els posarà l'ajuntament". Doncs no, l'ajuntament ja no en posa més, i si vostè no té drets d'aigua, no pot construir. A Califòrnia han començat a entendre que créixer on estem saturats no és sinònim de progrés, és sinònim de col·lapse o avís de col·lapse. Per tant, com a molt es podria aprofitar la proximitat del mar per recórrer a la dessalinització de l'aigua. En canvi, una gran infraestructura com un transvasament és cara i l'has d'amortitzar tant si l'acabes utilitzant com si no.

M.P.: I per acabar, què li sembla plantejar l'ampliació de l'aeroport de Barcelona en una zona humida, inundable, i on hi ha un aqüífer important.

P.A.: Em sembla imprudent. No ho he estudiat a fons i ho dic amb totes les reserves, però jo crec que és imprudent. I per què? doncs perquè tindrem esdeveniments climàtics de magnitud fins ara desconeguda. Pot passar perfectament, ho estem veient. Ho hem vist a València. I això no serà cada cop més possible, sinó que serà més freqüent i més intens. Per tant, millor no temptem el diable.

M.P.: Moltes gràcies per les seves explicacions

P.A.: A vostès