"Per mi ets com un fill": els moments d'"El foraster" que més ens han emocionat aquesta temporada

La novena temporada d'"El foraster" abaixa el teló després de tornar a fer el que el programa sap fer com cap altre: recórrer el país de poble en poble i sentir històries petites que acaben sent enormes. Històries que connecten, que fan riure i que, de tant en tant, ens deixen un nus a la gola.

Al llarg d'aquests capítols, Quim Masferrer s'ha retrobat amb cares conegudes, n'ha descobert de noves i ha tornat a demostrar que la millor manera d'entendre un poble és deixar parlar la seva gent.

I així, entre passions, records i maneres de viure, ens han deixat alguns moments que han marcat la temporada i que expliquen per què "El foraster" continua emocionant i guanyant-se l'audiència com el primer dia.

1. El retrobament amb la Cinteta de Benifallet

Si hi ha un moment que defineix la història d'"El foraster", és impossible no tornar a aquella escena tan petita, domèstica i plena de veritat protagonitzada per la Cinteta i en Miquelet al primer capítol.

Quan en Quim arriba a Tivenys (Baix Ebre) en aquesta última temporada, l'últim que s'espera és retrobar-se amb un dels protagonistes d'aquell moment tan emotiu.

Tot comença amb una trobada inesperada amb en Josep, el net de la Cinteta i en Miquelet. I, de cop, el passat torna. Dotze anys després d'aquell ball inoblidable al menjador de casa seva, el Foraster es retroba amb la Cinteta.

Quan en Quim entra per la porta, la Cinteta el veu i s'aixeca de cop, amb l'energia de qui es retroba amb algú de casa. És una abraçada llarga, sincera i plena d'aquella veritat que defineix el programa.

"Cintenta, us estimo molt, molt", li diu en Quim pensant també en Miquelet. I ella li respon, amb aquella franquesa tan seva: "Per mi ets com un fill."

Un retrobament que també és un homenatge. A en Miquelet, que ja no hi és, a la Cinteta i a totes aquelles persones que han donat sentit al programa des del primer dia i que continuen fent-lo créixer amb la mateixa autenticitat de sempre.

2. Mossèn Joan i els misteris de Tor

A la Vall de Cardós, el capítol arrenca amb la calma pròpia dels pobles de muntanya: carrers tranquils i un silenci aclaparador. Però a mesura que avança, queda clar que hi ha llocs on aquest silenci pesa, i molt.

La conversa amb mossèn Joan ho deixa entreveure. Ha estat capellà a la Vallferrera i també a Tor, un lloc carregat de misteris i d'ombres del passat. Quan en Quim esmenta el poble i el cas Sansa, el mossèn no s'allarga pas: "A Tor hi ha moltes coses, moltes coses."

No hi ha cap gran revelació ni es resol cap misteri, però queda clar que hi ha històries que tothom sap encara que ningú les digui en veu alta.

El mossèn deixa veure que el secret de confessió és sagrat, i és just això el que deixa amb la sensació que hi ha històries que formen part del paisatge i que potser és millor no remenar.

3. Josep, el més fan d'"El foraster"

Després de més de deu anys fent "El foraster", Quim Masferrer pot dir que ha viscut gairebé de tot. Però penjar-se del campanar de Brunyola fent d'àngel d'un pessebre vivent segurament no era en cap guió.

El moment és espectacular, però si hi ha algú que dona sentit al capítol, és en Josep. La Sílvia, la seva germana, s'acosta al Quim per explicar-li que a casa seva els dilluns són sagrats. La família es reuneix religiosament per mirar "El foraster" perquè al Josep li encanta, i mai s'han perdut ni un capítol.

Per ell, en Quim és molt més que un presentador. És un amic de tota la vida, un vell conegut. Quan finalment es troben, en Josep s'hi abraça amb una alegria contagiosa i li diu: "A tu et veig sempre. Sou bona gent!"

4. L'últim pescador de sa Tuna

Begur és ple de cales i paisatges de postal, però en Quim descobreix ben aviat que darrere d'aquesta bellesa s'hi amaga un caràcter ben bacanard. Tant, que s'acaba llançant al mar en ple mes d'abril en calçotets, entre meduses i sense pensar-s'ho gaire.

Entre banys gelats i confessions, arriba a sa Tuna. Allà coneix l'últim pescador de Begur, en Llorenç, i l'únic que encara hi viu tot l'any. Parla del mar tal com el sent, amb passió i orgull, i d'una manera de viure que s'està acabant.

"A l'hivern devem ser tres", diu. I a l'estiu, el contrast és abismal: barques plenes només per la foto, tovalloles sobre les xarxes i un soroll que ho envaeix tot. "Arriba un moment que sembla que sobro", confessa.

I, com mana la tradició, fa pujar en Quim a la barca per fer-li un bateig mariner: un gest senzill que el converteix --ni que sigui per un instant-- en una mica més begurenc.

5. "De gran vull ser el Foraster"

Si algú dubtava del futur relleu del programa, a Arbeca queda tot claríssim. Entre desfilades de disfresses, proves olímpiques improvisades i molta vida de poble, apareix en Josep, un nen amb les idees ben clares.

Quan sigui gran, vol fer el mateix que Quim Masferrer: voltar pobles, parlar amb la gent, escoltar històries... Vol ser el Foraster.

En Quim no se sorprèn pas. Ja s'havien trobat en algunes actuacions i, en una d'elles, li va fer la pregunta de manual: "I tu, què vols ser de gran?". En Josep no va dubtar ni un segon: "Jo, de gran, vull ser el Foraster."

A Arbeca ho confirma: camisa de quadres, micro en mà i aquella alegria que li surt sola només d'imaginar-se sent el Foraster. No sabem quan agafarà la motxilla per començar a voltar el país, però una cosa és segura: de vocació no n'hi falta!

6. En Vicenç i la Rosalia, un amor per a tota la vida

A Besalú, "El foraster" viu el moment més íntim de la temporada. En Quim hi coneix en Vicenç, que cuida el seu hort amb la calma de qui hi ha passat mitja vida.

Entre tomaqueres i eines de jardí, confessa que fa dos anys que va morir la Rosalia, la dona amb qui ho havia compartit tot. Ho diu amb uns ulls que encara brillen només d'esmentar-la.

Llavors explica una cosa que sorprèn i entendreix alhora: encara parla amb ella. Cada dia. Quan entra a casa, la saluda. Quan cuina, li pregunta si ho està fent bé. I quan dubta d'alguna cosa, busca aquell consell que abans sempre tenia a mà. És la seva manera de continuar caminant plegats:

Transforma el que podria ser un record dolorós en una mostra de fortalesa i resiliència que explica millor que res què vol dir estimar de debò.

Cada poble té la seva història i aquesta temporada n'hem sentit unes quantes que costaran d'oblidar. Ara el viatge fa una pausa... fins que algú torni a dir allò de: "Quim, vine cap aquí, que t'explico una cosa".