Per què cap banquer ha anat a presó en la crisi econòmica global?

Qui se'n recorda, ara, de la crisi de les caixes d'estalvis dels Estats Units (les S&L, Save & Loans), que va fer desaparèixer gairebé mil entitats i va costar més de 100.000 milions de dòlars en rescats públics? Va esclatar als anys 90, després de l'orgia desregulatòria del mandat de Ronald Reagan. S'havien "fabricat" bons porqueria ("junk bonds"), un producte d'estalvi que donava més interessos que altres bons, i que es van col·locar com xurros a milers d'inversors i estalviadors. Els bons es basaven en crèdits i hipoteques dubtosos, i en jocs financers amb els tipus d'interès... Els sona? No s'assembla força a les màgiques hipoteques "subprime" que, vint anys més tard, ens mostren els gags del documental de "Sense ficció" "Boom, crac, boom"?

Doncs bé, aquella crisi dels anys noranta, de la qual ara no es recorda gairebé ningú, va portar a judici o a la presó gairebé mil persones. Entre els noms més famosos, el banquer Charles Keating, que es va passar quatre anys i mig a la presó per frau, associació delicitiva i conspiració; el "trader" Ivan Boesky, tres anys i mig per càrrecs similars; el "rei dels bons porqueria", Michael Milken, dos anys.

I amb la crisi del 2008, qui ha anat a la presó, en els deu anys que han passat fins avui? No tornarem a repetir les pèrdues econòmiques i el desastre en el PIB, l'atur i les condicions laborals i socials, que, a hores d'ara, ja sap tothom. Sí que convé recordar que la "broma" va costar als governs de mig món, en ajuts públics per rescatar bancs, gairebé 2 bilions (milions de milions) de dòlars. Per fer-nos-en una idea, aquesta xifra és, per exemple, el doble del PIB anual d'Espanya. Amb el pas dels anys, se n'han recuperat més de la meitat, i ara (segons les últimes dades disponibles de l'FMI) encara queda més de mig bilió de dòlars per recuperar. Se sap que Espanya va dedicar uns 60.000 milions d'euros a rescatar entitats, i ja es donen gairebé per irrecuperables, com a mínim, 40.000 milions (el 4% del PIB)...

I amb tot aquest impresentable desastre, qui ha anat a la presó? A Espanya, sí, Rodrigo Rato hi va passar uns quants dies. I també hi han entrat alguns altres responsables de caixes d'estalvis, sobretot lligats a casos de corrupció. I, fins i tot, hi ha hagut un mort en circumstàncies estranyes, l'expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa. Poca gent, poden dir alguns; però, encara que sembli estrany, el seguiment judicial a Espanya ha sigut més contundent que no pas al Regne Unit, a Alemanya o a Holanda (amb casos igual o més greus de cracs bancaris que a Espanya); per no dir a Irlanda, a Grècia o a Xipre. I, per descomptat, al país mare de totes les crisis, als Estats Units. Pràcticament ni un sol banquer o financer no ha anat a la presó en aquests països. Tot s'ha arreglat amb multes; aixó sí, de milers de milions de dòlars, que han pagat religiosament els bancs (a costa dels seus accionistes i clients, és clar...).

Per què aquesta impunitat, si vint anys enrere, amb aquella "minúcia" de crisi de les S&L, es van imputar mil persones? És una de les preguntes que fem, a "Valor afegit", al catedràtic Anton Costas, que creu que la culpa és de les lleis actuals, que a tot el món demanen responsabilitat a les empreses, i no a les persones. I d'aquesta manera, com si fos un simple resultat econòmic, són els comptes de la societat els que rendeixen comptes. En el reportatge de Xesco Reverter, podem escoltar un dels reguladors de les noves lleis que es van fer després de Lehman Brothers, queixant-se que el sistema s'ha fet més segur que el 2008, però no prou segur.