Per què Groenlàndia no viu una febre minera malgrat l'interès que desperta?

És un dels llocs menys poblats de la Terra, però concentra des de fa mesos una atenció mediàtica sense precedents. I el motiu és la riquesa en minerals i terres rares que hi ha sota el gel que cobreix més del 80% de la seva superfície, un tresor que ambiciona Donald Trump, al·legant raons estratègiques i de seguretat.

La canadenca Lumina és l'empresa que opera, amb tots els permisos, l'única mina activa a Groenlàndia. Extreuen anortosita, un mineral amb múltiples aplicacions en plàstics, fibra de vidre, pintures i en l'anomenat ciment verd. L'envien principalment a Europa i Mèxic. Es tracta d'una mina a cel obert.

El director general, Bent Olsvig, que ens atén des de Copenhaguen, ens explica que arribar fins aquí no ha estat fàcil. I només mirant un mapa ens en podem fer una idea de per què.

Aïllada i sense infraestructures

Aquesta mina es troba al sud-oest de l'illa, a 80 km de l'assentament més proper, Kangerlussuaq, però sense cap carretera que la connecti. Està completament aïllada. Així que a la ja per si sola difícil tasca de localitzar els minerals i construir la mina, s'hi ha de sumar també el repte de planificar tots els serveis necessaris per operar sense entrebancs.

"Tenim el nostre taller per als camions, perquè no podem avisar un mecànic perquè el vingui a recollir si s'espatlla. Tenim el nostre propi laboratori, el nostre propi port, allotjament pels treballadors, restaurants, un centre de salut, la nostra pròpia central elèctrica, un sistema de subministrament d'aigua..." La llista de serveis que enumera Olsvig és llarga: qualsevol incidència ha d'estar coberta.

Una inversió a llarg termini

Olsvig aclareix que, malgrat el recent interès pel subsol de l'illa, ara per ara "no hi ha inversions xineses a la indústria minera groenlandesa, ni interessos russos". L'interès diu, ve d'Europa, i els països que tenen més llicències d'exploració són el Canadà i Austràlia:

Des de Lumina, no contemplen una invasió nord-americana, però creuen que l'interès per la regió pot traduir-se en noves inversions que desenvolupin una indústria minera que diuen que té molt potencial i on ells atresoren dècades d'experiència, en l'operació d'aquestes infraestructures, però també en el treball amb les autoritats locals.

Ara bé, fan una advertència clara: ells van trigar 11 anys a passar de la fase d'exploració a la de producció. L'exploració va començar el 2008 i no va ser fins al 2019 que van començar a produir mineral, i encara van trigar uns anys més a fer-ho de forma rodada.

Hi ha negoci sí, però cal paciència: "Posem-nos en el pitjor escenari, suposem que els Estats Units venen i prenen el control, això no canviaria el fet que les mines han de desenvolupar-se", apunta Olsvig.

I això vol dir fer exploracions per trobar en quin punt exacte es troben els minerals, estudiar com és de gran el dipòsit, decidir on té més sentit construir la mina...

El desafiament del clima àrtic

És una inversió a llarg termini i no exempta d'entrebancs, perquè a la geografia i a la falta d'infraestructures, s'hi han de sumar també les condicions àrtiques, amb temperatures que poden arribar als -25 °C: "A la mina tenim en tot moment entre 25 i 35 persones treballant i els hem de portar fins allà. Durant la temporada d'aigua ho fem en vaixell, en la temporada d'hivern --com ara-- els portem en helicòpter."

I les exportacions també queden limitades pel clima. "A l'hivern el fiord es congela i això implica restriccions sobre quan podem portar vaixells per exportar el nostre producte..." Per això des del desembre fins a finals d'abril tot el que produeixen va a un magatzem i quan primer vaixell pot arribar a finals d'abril ja tenen el magatzem ple, exporten tones i tones de producte, explica Olsvig: "Tenim 7 mesos per exportar el que produïm durant 12 mesos."

Tot plegat explica per què malgrat que sota el terra de Groenlàndia s'hi amaguin bona part dels minerals que tant la Unió Europea com els Estats Units consideren crítics, l'illa no hagi sucumbit a una febre d'or. També han servit d'escut una regulació amb elevats estàndards de sostenibilitat. Aquí és on podria enfocar-se la pressió nord-americana, que no podrà fer res contra un clima i una geografia dels més adversos del planeta.

Creixement controlat del sector

Malgrat les condicions adverses, en els darrers anys el sector ha començat a moure's. Ara, a banda de la mina d'anortosita que explota Lumina, Bent Olsvig ens explica que n'hi ha una segona d'on s'extreu or, que funciona tot i que encara està pendent d'aconseguir tots els permisos.

És possible, afegeix, que l'any vinent s'obrin una o dues mines més: "L'any passat tres empreses van aconseguir també permisos d'explotació, això vol dir que ara es troben en aquest procés d'aconseguir finançament per construir la mina i començar la producció."

Ara, els possibles inversors hauran de sumar a l'equació dels riscos una possible intervenció dels Estats Units.