Per què l'augment dels tipus d'interès no arriba al petit estalviador

Les últimes pujades dels tipus d'interès per part del Banc Central Europeu fins a l'actual 4% feia pensar a alguns analistes i confiar a molts petits inversors que, com ha passat en altres ocasions, hi hauria allò que es coneix com una "guerra de dipòsits" entre els bancs espanyols. Es pensaven que les grans entitats llençarien al mercat dipòsits que donarien una rendibilitat garantida pròxima a aquest 4%, però, oh sorpresa! Això no ha passat, almenys fins ara.

La realitat és que a Espanya aquests dipòsits garantits donen ara per ara una rendibilitat de l'1,3% de mitjana, quan a Europa el mateix producte remunera una mitjana del 2,27%.

Per què aquesta diferència entre Espanya i els seus veïns? Per què aquest cop la "guerra de dipòsits" espanyola no s'ha desfermat com en altres ocasions? Amb aquestes preguntes a sobre de la taula, aquesta setmana a Santander han coincidit als cursos d'estiu de la Universitat Menéndez Pelayo diverses personalitats del món de la política amb els màxims responsables bancaris. I els uns i els altres a falta de "guerra de dipòsits" han disputat una batalla d'acusacions creuades per dirimir sobre la qüestió.

A poc més d'un mes per a les eleccions generals, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Nadia Calviño ha obert foc demanant que els bancs "comencin a traslladar" l'augment de tipus als seus dipòsits, premiant d'alguna manera els ciutadans que volen "col·locar" els seus estalvis, després d'anys en els quals el preu del diner s'ha estancat al voltant del zero.

D'alguna manera, la responsable de la política econòmica del govern de Pedro Sánchez intentava teledirigir la política de remuneració dels bancs i això, és clar, no ha agradat al sector. Gens ni mica. I menys quan ja estan prou empipats amb un executiu que els ha fixat un impost per finançar les mesures anticrisi i que el sector creu confiscador i que de fet han recorregut als tribunals.

Els dipòsits "no són moderns"

El conseller delegat del Banc de Sabadell, César González Bueno, contestava a Calviño que si s'ha d'apujar la rendibilitat dels dipòsits no serà perquè ho digui la vicepresidenta, serà perquè ho demana el client i la competència. A més, l'executiu del Sabadell ha anat més enllà i assegura que els dipòsits ara per ara "no són un producte modern". Serà a Espanya, no a Europa, podríem afegir.

El president de Caixabank, José Ignacio Goirigolzarri, també ha menystingut la crida de Calviño i ha dit que personalment "no recomana els dipòsits perquè els estalviadors tenen productes més llaminers com els fons d'inversió o d'altres més sofisticats" que donen millor remuneració (però en cap moment ha dit que aquests productes "sofisticats" podrien suposar més risc per l'inversor i segur que més dubtes per una societat en general poc educada financerament).

El president del BBVA, Carlos Torres Vila, assegurava assegut al costat de Calviño, en la mateixa ponència, que no els interessa llençar al mercat dipòsits garantits perquè els bancs tenen molta liquiditat de diners.

Què vol dir això? El Pla de Recuperació del govern espanyol per afrontar els reptes i el cost de la pandèmia i de la guerra a Ucraïna han fet arribar a Espanya des de Brussel·les i el Banc Central Europeu (Frankfurt) ingents quantitats de diners. D'aquests capitals, uns cent quaranta mil milions són per crèdits avalats per l'Estat i un bon pessic els gestionen les grans entitats financeres espanyoles.

Amb aquests diners, els bancs tenen liquiditat de sobres per donar crèdits a empreses i particulars, inclosos hipoteques. Uns crèdits que els beneficiaris han de tornar amb els corresponents interessos que fan créixer els balanços bancaris.

Amb aquest panorama, els bancs no necessiten els dipòsits garantits, que no deixen de ser diners de petits estalviadors que proporcionen als bancs capital per donar crèdit a canvi d'un interès. Ara als bancs aquest capital ja els arriba des d'Europa. Per què conformar-se amb el passiu dels dipòsits quan els actius dels crèdits estan disparats. Tenen clara la línia de negoci.

Competència entre entitats?

Continuant a les jornades de Santander, la vicepresidenta Yolanda Díaz discrepava de la seva col·lega de gabinet Calviño i deia que el què és urgent és ajudar algunes famílies davant l'increment de les hipoteques i no tant als petits estalviadors amb un increment dels dipòsits. Qüestió de prioritats i potser de sigles polítiques.

I en el mateix escenari, el vicepresident del banc Central Europeu, l'espanyol Luis de Guindos, deixava clar que la pujada de tipus la fan "tant per afectar el rendiment dels actius bancaris com dels seus passius". És a dir, els bancs es veuran beneficiats perquè els seus clients amb crèdit els pagaran més interessos, de la mateixa manera que les entitats també haurien de donar més remuneració als clients que obren dipòsits. "Quid pro quo."

I si tot fos una qüestió de competència entre els bancs? La reducció del nombre d'entitats dels últims anys ha pogut facilitar aquest extrem. Allò de si hi ha hagut "guerres de dipòsits" per què no hi pot haver un pacte de no agressió i evitar aquesta guerra? No ens trepitgem la mànega, que dirien entre bombers.

Des de la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC), la seva presidenta Cani Fernández ha dit a la Menéndez Pelayo que potser els bancs "s'estan adaptant intel·ligentment als seus competidors", deixant entreveure un problema de competència. Fernández lamenta que a Espanya els òrgans reguladors "no tenen eines per demostrar fefaentment la falta de competència, com sí que tenen a la Gran Bretanya o Alemanya".

I va més enllà, si s'investigués i s'arribés a demostrar administrativament aquest "dúmping" i es penalitzés a les entitats, després costaria que aquestes paguessin penyora, la majoria d'aquestes multes de la CNMC són recorregudes i finalment rebutjades a la via judicial. Aquí sí que quadraria aquella dita que la banca sempre guanya, i més si es tenen bons advocats i, de serveis jurídics, els millors.

Les jornades a Santander les ha tancat el governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, que com a regulador i vigilant de la política monetària espanyola ha volgut posar pau i ha apuntat que és cert que els bancs espanyols, a diferència de molts europeus, no han traslladat l'augment de tipus als dipòsits, de la mateixa manera que tampoc han fet una translació de més costos afegits a les hipoteques com sí que han fet les entitats de països veïns.

Mentre arriba o no la "guerra de dipòsits" als gegants bancaris espanyols, els bancs mitjans i petits continuen aprofitant la conjuntura i són els que estan fent les millors ofertes en dipòsits, les que reclamen els uns i reneguen els altres. I això no és cap recomanació cap al lector.