Per què se celebra l'orgull LGTBIQ+ el 28 de juny i per què la "L" lidera les sigles?

Ser LGTBIQ+ és il·legal o està penat amb la mort en desenes de països i encara mor gent assassinada per aquest motiu. Durant el juny es reivindica poder viure sense por, amb igualtat i visibilitat i la data clau és el 28J.

Aquest dia es commemora la revolta del 1969 al Stonewall Inn de Nova York, uns disturbis que van significar l'autoreconeixement d'un col·lectiu de persones que lluiten pel mateix: existir en pau i igualtat.

És també una data de memòria històrica per recordar l'origen del moviment i rememorar moments crítics que l'han marcat i definit, com ara la crisi del VIH, quan les lesbianes van fer un pas endavant per tenir cura dels seus companys de lluita.

A Catalunya, des de Cap d'Any i fins al juny, l'Observatori Contra l'Homofòbia ha recollit 160 incidències per LGTBIQ-fòbia.

Una pedrada contra la repressió

Durant els segles XIX i XX, ser homosexual als Estats Units era, bàsicament, il·legal. Ser gai o lesbiana era motiu per ser arrestat i vetat per treballar per al govern. Es feien llistes negres i hi havia lleis antisodomia i per la moral. En aquest context, el col·lectiu va crear espais segurs per, simplement, reunir-se, com per exemple l'Stonewall Inn de Nova York.

Tal com explica Juan Pedro Navarro, investigador postdoctoral Juan de la Cierva d'ADHUC-Teoria, Gènere, Sexualitat a la Universitat de Barcelona, l'any 1969 tancava una dècada turbulenta en què les batudes en aquests locals eren habituals. El vespre del 28 de juny, després de l'enterrament de Judy Garland, la policia va començar a arrestar persones al conegut bar.

"Però aquella nit van dir prou. La clientela va respondre per la ràbia continguda durant anys."

"Els disturbis van durar sis nits consecutives. La comunitat queer, cansada d'abusos, va alçar la veu", recorda Navarro.

Un any més tard es va celebrar a Nova York la primera manifestació de l'orgull gai:

Per què la "L" de les lesbianes encapçala les sigles LGTBIQ+?

Als inicis del moviment pels drets del col·lectiu, els homes gais van assumir el lideratge, i les primeres sigles utilitzades posaven la "G" al davant, "si bé les dones lesbianes i les persones trans també van tenir un paper determinant en aquestes lluites", diu Navarro.

Durant la crisi del VIH dels anys 80 als Estats Units, les dones lesbianes van tenir un paper essencial en el suport als homes gais afectats per la malaltia.

"Quan homes homosexuals eren rebutjats per les seves famílies, ignorats per l'estat o fins i tot per hospitals, moltes lesbianes van ser allà, oferint cures, companyia i dignitat."

Aquestes accions solidàries van ser un dels motius pels quals es va decidir situar la "L" al començament de les sigles LGTBIQ+, com a reconeixement del paper actiu i compromès de les lesbianes en la història del moviment.

A casa nostra, la Radical Gai i el col·lectiu de lesbianes LSD van combatre a principis dels 90 la passivitat del govern espanyol davant la crisi de la sida amb les seves pròpies campanyes de prevenció, recorda l'expert.

La primera manifestació de l'orgull, a Barcelona

A principi de la dècada dels 70, el franquisme es troba en el procés de substituir la llei de "Vagos y maleantes" per la llei de Perillositat Social que penava l'homosexualitat. Arran d'aquesta nova legislació, activistes com Armand de Fluvià impulsen el Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH) a Barcelona, llavor del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC).

En aquell moment l'homosexualitat és considerada per l'OMS com una malaltia i a Espanya el 1977 l'homosexualitat era il·legal.

El 26 de juny de 1977 es va organitzar la primera manifestació per l'alliberament del col·lectiu a Barcelona. La manifestació per la llibertat sexual i de gènere commemorava els fets de Stonewall d'una dècada enrere.

Era la primera vegada que els crits de "Llibertat sexual, amnistia total" se sentien pels carrers de Barcelona i s'exhibien pancartes reclamant la llibertat sexual, just un any després de la mort del dictador. I just un any després de la creació del moviment gai als Estats Units.

Entre 4.000 i 5.000 persones van pujar Rambla amunt per reclamar la derogació de la Llei de Perillositat Social i l'amnistia dels acusats de delictes sexuals com l'homosexualitat.

I la lluita va seguir. Un any més tard es va derogar la part concreta de la llei que considerava l'homosexualitat il·legal, si bé es va seguir reprimit amb el supòsit de l'escàndol públic. Fins al 1983 no es va modificar aquesta part, però la llei no va ser derogada fins al 1995.

Any rere any la lluita per la igualtat del col·lectiu LGTBIQ+ s'ha anat ampliant i visibilitzant en aquesta manifestació, a casa nostra i arreu del món, tal com recalca Navarro.

"Hem de recordar cada cop que celebrem l'orgull que, abans que res, va ser un acte de desobediència, de ràbia i d'amor propi."

Un llarg camí i moltes fites per assolir

Les fites assolides per la lluita del col·lectiu s'han guanyat amb suor, llàgrimes, visibilitat, organització i massa vegades fins i tot amb la vida. L'OMS no va deixar de considerar l'homosexualitat com una malaltia fins al 1990. A Catalunya, la unió de parelles de fet o la llei d'Unions Estables de Parella van significar una gran fita.

Ja al segle XXI, els Països Baixos va esdevenir el primer país a legalitzar el matrimoni igualitari el 2001. L'estat espanyol ho va fer el 2005. I altres lleis com la 11/2014 o la llei trans han significat avenços per lluitar contra l'LGTBI-fòbia.

Eugeni Rodríguez, president de l'Observatori Contra l'LGTBI-fòbia, detalla que els objectius del col·lectiu LGTBIQ+ a casa nostra són "viure en un país lliure de violències masclistes, LGTBI-fòbiques i odi i assolir una societat en què tothom pot viure en total i absoluta diversitat, podent ser qui són i estimar com vulguin".

Si bé durant un temps aparentment el col·lectiu ha anat assolint fites, en els darrers temps sembla que les agressions i la regressió de drets estan a l'ordre del dia.

"La casa de les llibertats LGTBI semblava que s'estava construint bé, però no està ben fonamentada."

Rodríguez posa com a exemple l'aprovació del matrimoni igualitari, que va abocar milers de persones al carrer per protestar "contra els drets d'altri, i d'aquelles noces, aquests confits".

Objectius

En el moment actual, la prioritat segons Rodríguez és lluitar contra la transfòbia i l'extrema dreta que van en contra dels drets humans. A casa nostra hem vist com Vox i AC demanaven la derogació de la llei 11/2014 just en un moment d'increment de les agressions.

Rodríguez també recorda que a Catalunya la llei trans es troba aparcada: "És cabdal que es pugui aprovar, i si no, batallarem perquè els drets de les persones trans estiguin garantits".

L'Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals (ILGA) monitora anualment l'evolució dels drets del col·lectiu, des de la protecció constitucional contra la discriminació al reconeixement legal de gènere basat en l'autopercepció o reconeixement del gènere no binari.

Julia Ehrt, directora executiva a l'Associació, reivindica: "Totes les persones tenen dret a decidir sobre el seu cos, a ser qui són i a estimar qui estimin amb dignitat".

Lamenta, però, que arreu les victòries socials i jurídiques de les persones LGTBIQ+ es veuen posades a prova per l'auge de moviments i governs d'extrema dreta i autoritaris: "El moviment sempre ha hagut de lluitar molt per les nostres victòries. Per això seguirem construint un món basat en la solidaritat, l'empatia i la igualtat d'oportunitats".