Per què tenim pessigolles?
Molt abans que existissin els acudits o la ironia, els humans ja ens fèiem riure els uns als altres a base de pessigolles. Però, malgrat ser tan antigues, fins fa molt poc no teníem la resposta científica de per què tenim pessigolles.
Breu història de les pessigolles
Aristòtil, Darwin, Galileu i Sòcrates ja van parlar de pessigolles i se'n van demanar l'origen. Per Charles Darwin, les parts del cos més sensibles a les pessigolles eren "aquelles que no són comunament tocades". Però, a més, Darwin afegia que l'efecte requeria una "condició plaent", per la qual cosa les pessigolles només funcionaven en el context d'una relació social.
Segons Aristòtil, la clau de les pessigolles és l'efecte impredictible, i serveixen com a exemple de la capacitat d'un cervell sa per distingir entre allò propi i allò aliè: tu no et pots espantar a tu mateix.
Un experiment amb trampa
El 1999, els psicòlegs de la Universitat de Califòrnia (EUA) Christine Harris i Nicholas Christenfeld es van proposar resoldre si l'efecte de les pessigolles es devia només a l'efecte impredictible, com va proposar Aristòtil, o si calia una altra persona en un context de relació social, com suggeria Darwin.
Per esbrinar-ho, van idear un sistema astut: van construir una màquina de fer pessigolles i van sotmetre un grup de voluntaris a provar la diferència entre l'aparell i l'ésser humà.
Només que, en realitat, hi havia un petit parany: la màquina que es va mostrar als voluntaris era de pega. Les pessigolles sempre les feia una persona, de manera que l'estímul era el mateix.
Es tractava d'estudiar si els participants notaven alguna diferència quan se'ls feia creure que era l'aparell el que els pessigollejava. L'experiment va demostrar que la reacció dels subjectes era la mateixa a les pessigolles d'origen humà i les presumptament mecàniques.
Quantes menes de pessigolles hi ha?
No totes les pessigolles són iguals. L'any 1897, els psicòlegs G. Stanley Hall i Arthur Allin van diferenciar-ne dues menes, o dos processos diferents: knismesi i gargalesi. Sota aquests noms dignes de la tragèdia grega, s'amaguen, respectivament, el que entendríem com un lleu pessigolleig i les veritables pessigolles.
La knismesi seria la carícia suau que ens provoca una sensació semblant a la picor, mentre que la gargalesi és el riure produït pel pessigolleig enèrgic. Aquesta taxonomia afecta també el fet observat per Aristòtil: un pot provocar-se a si mateix knismesi, però no gargalesi.
Veritats i mentides sobre les pessigolles
Tenim més pessigolles en un peu que en l'altre?
Sí. L'any 1980, un grup de científics de la universitat de Roma va fer un estudi que va evidenciar que la majoria de persones tenen més pessigolles al peu dret que a l'esquerre.
Hi ha altres animals, a banda dels primats, que tinguin pessigolles?
Sí. Es calcula que com a mínim hi ha 70 espècies animals que tenen pessigolles, i, en general, són més sensibles a les pessigolles suaus (knismesi) que a les fortes (gargalesi). Per exemple, hi ha vídeos on es veuen taurons blancs que queden com hiptnotitzats quan els toquen el morro de manera suau.
La millor manera d'aturar un atac de pessigolles és taral·lejar una cançó?
No. La manera d'aturar les pessigolles, si te'n fan, és tocar la mà de la persona que te les està fent: en el moment que li toques la mà tens en certa manera el control i deixen de ser inesperades.
Es pot torturar amb pessigolles?
Sí. Sembla que antigament a la Xina es torturava amb pessigolles: lligaven la persona de canells i de turmells, els sucaven els peus en aigua amb sal i aleshores feien venir unes cabres que començaven a llepar els peus. Sembla que les persones torturades començaven rient, però allò durava molta estona, massa, durant la qual la pell s'arribava a nafrar i algunes persones havien arribat a morir d'un atac de cor de resultes d'aquestes tortures. També està documentat que, a l'Edat Mitjana, quan calia torturar algú de la noblesa o de l'alta aristocràcia, ho feien amb pessigolles.
Hi ha persones que poden fer-se pessigolles a elles mateixes?
Sí. Hi ha una forma d'equizofrènia en què les persones que es fan pessigolles a elles mateixes riuen i reaccionen com si les hi estigués fent una altra persona.
A mesura que ens fem grans, la sensibilitat a les pessigolles va minvant: es calcula que un nen petit és 10 vegades més sensible a les pessigolles que una persona adulta, i, sobretot a partir dels 40 anys, la sensibilitat a les pessigolles cau exponencialment.
Així doncs, aprofiteu per fer (i rebre) tantes pessigolles com pugueu abans de fer-ne 40, si encara hi sou a temps.
