Quan anàvem a aprendre de lletra... i alguna cosa més

Amb l'inici d'un nou curs, viure l'escola a través del temps és obrir un llibre ple d'històries i descobertes. L'escola ha estat sempre un reflex de la societat i la cultura: ensenya coneixements i destreses, però també transmet valors i representa un model de societat. Els materials dels arxius mostren com l'educació a Catalunya ha variat segons el context polític, social i pedagògic, i com diferents tipus d'escoles --públiques, privades o de caràcter associatiu-- han ofert experiències molt diverses, des d'una disciplina estricta fins a metodologies més lliures i innovadores.

Abans de la Guerra Civil (1910-1935): innovació i Escola Nova

A principis del segle XX, l'Escola Montessori introduïa una proposta educativa pionera centrada en l'infant. En aquesta imatge, un nen treballa amb un cilindre de fusta, material típic de Montessori per desenvolupar habilitats sensorials i coordinació, mentre una nena escriu la data de dissabte a la pissarra en català. El mètode, creat per la metgessa italiana Maria Montessori, tenia l'objectiu de potenciar al màxim les capacitats de cada infant en un entorn estructurat, fomentant el desenvolupament intel·lectual, físic i emocional. Entre els alumnes destacats hi havia Rosa Sensat, que més endavant es convertiria en una de les pedagogues més influents de Catalunya; la seva trajectòria es pot seguir al documental disponible a la plataforma 3Cat: "Rosa Sensat, per una escola plena de vida".

A l'Escola del Mar, l'activitat física i l'experimentació amb el medi natural eren elements centrals de l'educació. Aquest enfocament reflectia els valors de l'Escola Nova i de l'educació republicana.

Els jocs al pati formaven part essencial del desenvolupament dels infants. En aquesta imatge es veuen nens jugant a la piola o al burro.

Aprendre un ofici a una edat molt jove era habitual en aquella època. Manipular metall, avui considerat perillós i regulat, permetia als joves adquirir habilitats manuals i tècniques útils per a la seva subsistència. Per molts, la formació pràctica superava l'ensenyament general, oferint una via directa d'inserció laboral.

La Guerra Civil i el col·lapse de l'ensenyament (1936-1939)

Durant la Guerra Civil, escoles, mestres i alumnes van afrontar condicions extremadament difícils. Els intents de mantenir projectes pedagògics republicans o revolucionaris es van veure truncats: centres tancats, materials escassos i prioritat en la supervivència. Tot i això, alguns projectes de l'escola republicana continuaven actius.

A la fotografia, alumnes d'una escola del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) observen un diari mural amb fotografies relacionades amb la "Setmana de Madrid" i els esdeveniments de la Guerra Civil. Tot i que era l'any 1937, en plena guerra, el CENU encara funcionava i no havia estat desmantellat. Creat el juliol de 1936 amb Joan Puig i Elias com a president, tenia com a objectiu establir una escola nova, gratuïta, laica, coeducativa i en català, que substituís l'ensenyament confessional i fomentés la formació integral de tots els infants segons les seves capacitats.

Uns alumnes treballen amb circuits elèctrics, un aprenentatge pràctic i experimental, molt característic dels centres educatius progressistes de l'època.

Franquisme i adoctrinament (1945-1959)

Després de la Guerra Civil, l'ensenyament a Catalunya va patir un canvi radical. Les escoles van quedar sota control estatal, amb un fort caràcter religiós i uniformitzador. La llengua catalana i els mètodes actius van ser substituïts per disciplina estricta, memorització i adoctrinament ideològic. Les tasques domèstiques i la formació diferenciada per sexes reflectien el model educatiu imposat, centrat en rols socials marcats més que en el desenvolupament integral dels infants.

Aquest centre públic va centralitzar l'ensenyament primari segons les normes del règim, amb edificis moderns i adaptats a la normativa franquista.

Tot i que l'escola havia estat creada abans de la guerra amb mètodes innovadors de Rosa Sensat, el franquisme va alterar gran part del projecte original. L'any 1943, però, l'escola encara conservava activitats a l'aire lliure que permetien aprendre jugant i en contacte amb la natura.

Les escoles rurals agrupaven infants de diferents edats en una mateixa aula, amb separació de sexes. Els símbols nacionals i els valors patriòtics i religiosos estaven presents a tot arreu.

Els horaris eren rígids i la disciplina estricta. Les nenes portaven bata blanca i els alumnes ja utilitzaven bolígrafs en lloc de tinters.

Els nens tenien mestres homes, mentre que les nenes eren ensenyades per mestres dones. Aquest model reforçava l'autoritat del professorat i els rols de gènere establerts.

Les monges, responsables de l'ensenyament, combinaven matèries bàsiques amb labors manuals com la costura, dirigides exclusivament a les nenes. Aquest model reflectia l'estructura tradicional de les escoles religioses, amb un fort component moral i normatiu.

Aquestes imatges, carregades de memòria i vida, ens interpel·len sobre la història de l'educació i com les escoles han modelat el nostre passat i han condicionat el nostre present.