Quan el massís del Port es va convertir en un rebost de fusta i brea per a l'Armada espanyola

En l'actualitat, les poques tales d'arbres que es fan al massís del Port són iniciatives públiques amb justificació mediambiental, però fa dos segles s'hi feia una explotació forestal tan intensiva que va arribar a extenuar aquests boscos, avui ja recuperats.

Durant bona part dels segles XVIII i XIX aquest massís va ser un dels principals proveïdors de fusta i brea de l'Armada espanyola.

Ho ha documentat l'historiador Agustí Agramunt Bayerri, que n'ha escrit un llibre, "La gestió i els aprofitaments forestals dels Ports de Tortosa", i diversos articles.

Segons explica, "després de la guerra de Successió, la monarquia borbònica volia assegurar els dominis colonials d'Amèrica i posa en marxa un programa per modernitzar la flota de l'Armada i construir nous vaixells de guerra. Per fer-ho possible, emprèn una campanya d'exploració dels boscos per abastir-se de fusta i altres matèries primeres". 

Els Ports complien tots els requisits.

"Hi havia masses boscoses abundants amb pins de qualitat, a prop del riu i del mar per facilitar el transport. Eren majoritàriament de domini reial, per evitar conflictes amb altres jurisdiccions senyorials", explica Agramunt Bayerri.

L'Armada va començar l'explotació dels recursos del Port a través d'assentistes, empresaris que guanyaven concursos per garantir el subministrament. Després, però, va optar per la gestió directa a través de les províncies marítimes, una estructura administrativa desplegada per la costa peninsular encapçalada per un ministre.

La província marítima de Tortosa es va crear el 1754. El ministre s'encarregava de vigilar els boscos, emetre els permisos de tala i autoritzar els forns de quitrà.

Els forns de quitrà

Tortosa era un dels pocs indrets del regne on es produïa quitrà, a partir del qual s'obtenien diversos betums, com la trementina, la creosota o la brea, que s'utilitzava per calafatar els vaixells i garantir-ne l'estanquitat. 

El quitrà es produïa en uns forns que s'excavaven a terra, en terraplens propers a un desnivell. En aquests clots es cremaven molt lentament les soques i les arrels trossejades dels pins. Se n'obtenia un líquid negre i viscós que sortia per un conducte que feia cap a un altre recipient, l'olla, on es refredava. 

"Va començar com una manera de treure profit d'una part de l'arbre que no s'aprofitava, però a poc a poc va anar guanyant més i més valor fins a convertir-se en la principal raó de l'explotació forestal als Ports", explica l'historiador.

Era un producte molt demandat, a nivell internacional, perquè en depenia la flotabilitat dels vaixells. 

Segons ha documentat, en el moment més àlgid de la producció, entre el 1780 i el 1803, hi havia 186 forns actius, dels quals s'obtenien cada any entre 164 i 205 tones de quitrà i entre 82 i 102 tones de brea.

Alguns d'aquests forns encara es conserven, com el de la Pimpollada, que forma part de l'itinerari dels Bassis de Caro. 

La Casota, un magatzem per controlar el comerç 

Amb la gestió directa dels recursos forestals del massís del Port per part de l'Armada, a partir del 1766, es va posar en marxa un mercat de betums a Tortosa. Es va establir en un magatzem, popularment conegut com la Casota, situat al barri de Sant Vicent. 

"Des d'aquest magatzem, ubicat a peu de riu, es gestionaven les peticions de brea i quitrà de l'arsenal de Cartagena i es traslladava aquesta demanda als betumers", diu Agramunt.

Qui hi treballava? "Eren pagesos i temporers que, com a activitat econòmica complementària, anaven a produir brea i quitrà als forns dispersos per les muntanyes."

Diversos factors, com la crisi de la producció naval després de la guerra del Francès, però també l'extenuació ecològica dels boscos després d'anys d'explotació sistemàtica propiciaren la fi d'aquest lucratiu mercat.

Amb la industrialització i l'arribada de materials alternatius més moderns, l'ús dels betums va perdre importància i els forns de quitrà es van acabar abandonant.