"Quan em veia, sentia fàstic": Miki Núñez trenca el tabú dels trastorns alimentaris masculins

"Jo crec que mai serà bona la meva relació amb el mirall." Sorprèn molt quan qui et diu aquesta frase és Miki Núñez. El cantant i presentador estrella de 3Cat que es mou amb seguretat dalt de l'escenari amb vestits de lluentons i que enamora a tothom amb la seva simpatia. Ha decidit, però, compartir amb nosaltres la seva altra cara, la del gran patiment que l'ha acompanyat durant tota la seva vida.

"Jo cada vegada que em veia, fos on fos, sentia fàstic. Jo només tenia paraules de rebuig cap a mi mateix. Jo m'insultava... "

"Bé, parlo en passat, però podria parlar en present. Em deia coses lletges: que ningú mai m'estimaria, que com volia ser actor o cantant si tenia aquell cos. Que era un 'gordo', que per què menjava tant. Tot això jo m'ho deia constantment. Cada, cada dia."

Un rebuig corporal que pateixen 6 de cada 10 adolescents i que, en alguns casos, els porta a tenir un trastorn de la conducta alimentària, com els 28.000 joves que ara mateix en tenen a Catalunya. 

En el 90% dels casos, qui ho pateix són noies, però cada cop hi ha més nois, com el Miki: "Sempre he tingut problemes amb el menjar. De petit ja intentava no menjar absolutament res i si menjava intentava vomitar. Em marejava, em desmaiava. Era constant el fet de veure si m'havia aprimat, si m'havia engreixat. Ho he passat molt malament durant tota la meva vida". 

Ara, però, ha decidit parlar obertament de la dismòrfia corporal perquè altres nois vegin que també els pot passar i animar-los a compartir-ho per poder sortir-ne.

"Era una cosa que jo, amb els meus amics, no ho havia parlat mai. Mai dels mais", comenta. I afegeix: 

"Sí que feia actituds com que anàvem a la platja i jo era l'únic que no es banyava, o anàvem a la piscina i jo era el que no es treia la samarreta. O el que sempre deia que tenia fred i s'havia de posar la tovallola per sobre, i estàvem a 40 graus a l'agost. Però no, mai n'havíem parlat. 

Ho he viscut en el més absolut dels silencis. I ara penso que si ho hagués explicat abans, no tindria els problemes que tinc ara". 

Trastorns sense referents masculins

Durant la gravació del documental "Sempre (im)perfectes", el Miki es troba per primera vegada amb dos nois, també cantants, que han passat per un trastorn de conducta alimentària com ell.

"Havíeu estat alguna vegada amb gent que havia patit el mateix que vosaltres? Jo és el primer cop que estic en una habitació on estem parlant d'això i crec que em fa més vergonya, que quan l'hi explico a gent que no ho ha passat", se sincera el Miki. 

Són Toni Mejías -cantant de grups com Rawpublik o Los Chikos del Maíz- i el raper català Mikel Blast, que va compondre la cançó "No comas", on parla d'una manera molt explícita de la seva bulímia. 

"Em va sorprendre molt perquè arran de la cançó, em van contactar molts nois que m'explicaven que havien passat pel mateix", explica el Blast. Una manca de referents masculins que els ha marcat als tres.

"Jo mai he tingut cap referent, home, que jo hagués pogut dir, mira em passa com a aquest noi que ha explicat que diu que no se sent còmode amb el seu cos" diu el Miki,  "tots els referents de 'tio' que jo tenia eren guapos, forts i triomfadors. Jo crec que, òbviament, algú d'aquests ha tingut problemes d'aquest tipus també, però no s'han dit mai".

"Ni tan sols pensava que era una malaltia d'homes", confessa el Toni:

"Pensava que era una malaltia que només passava a les dones. És molt absurd, però clar, quan no tens cap referent ni cap antecedent al qual agafar-te. A més, l'anorèxia sempre s'ha vinculat a noies molt joves, extremadament primes i t'agafes a aquests estereotips. I el perill dels estereotips és que tot el que se surt no es veu".

En el seu cas, va començar a patir anorèxia amb més de trenta anys. "No penses que a un noi amb una carrera musical d'èxit pugui passar-li això. Hi ha moltíssima negació quan t'ho diuen per primera vegada. Jo encara segueixo veient-me més gras davant d'un mirall del que és la realitat. És la distorsió que fa el teu cap per ensenyar-te el que vol que vegis".

Eduard Serrano, cap de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l'Hospital Sant Joan de Déu, alerta:

"De vegades aquesta malaltia és valorada com un caprici de la persona adolescent, però realment és una patologia mental que és greu amb un impacte físic que pot ser molt greu i un impacte a nivell emocional amb un patiment extraordinari tant per la persona afectada com les persones del seu voltant".

Un patiment molt gran que el Miki Núñez ha viscut en primera persona i que narra visiblement emocionat en el documental: "Ho he passat molt malament, durant tota la meva vida. Pensava, si ara em dono un cop molt fort al cap segurament em desmaiaré i deixaré de patir. No he pensat mai a treure'm la vida, però sí de deixar de patir de qualsevol manera".

"Ningú està content amb el seu cos"

De fet, Serrano explica que la recuperació és possible en el 70-80% dels casos, però que hi ha un 20-30% que es cronifica i un 5% de mortalitat, en el cas de l'anorèxia nerviosa. 

Justament, el trastorn que va patir el Toni: "Jo no vaig saber parar perquè pensava que, com més m'aprimés, més acceptació tindria. Però hem arribat a un punt com a societat on es prefereix a una persona malalta que a una persona grassa." I emfatitza: 

"Jo crec que no és un problema individual, sinó col·lectiu, perquè és la societat qui t'hi empeny. Entres a les xarxes i no pares de veure cossos perfectes, dietes miracle, anuncis de cremes per rejovenir, operacions estètiques, gimnasos, etc. Jo crec que ningú està content amb el seu cos perquè hi ha un negoci enorme darrere. S'està fent moltíssim negoci i moltíssims diners amb les inseguretats de la gent."

Una pressió externa que fa que la recuperació sigui molt més difícil. "Ara mateix, fluctua tant la meva relació amb el mirall", confessa el Miki. 

"Quan estic a sobre d'un escenari, quan estic a sobre d'un plató, quan estic gravant qualsevol cosa, hi ha una part del meu cervell que tota l'estona pensa com porto la roba. I en si se'm veurà més gras per aquí o es veurà no sé què. Constantment. Gairebé et diré que em preocupa el mateix anar pel carrer que estar a sobre d'un escenari. O sigui la pressió estètica per a mi és la mateixa". 

Una pressió estètica que ell no vol ajudar a reproduir, pel fet de ser un personatge públic: "Jo sé que també estic creant molta pressió a molta gent. Perquè intento estar fort, perquè intento ser simpàtic, perquè intento anar sempre guapo, per mil coses. Però és que no sé com fer-ho per dir a tothom que no existeix la perfecció. Que tots som perfectes."

Pots recuperar el documental "Sempre (im)perfectes" aquí: