Quan l'extrema dreta i l'homofòbia creixen en paral·lel

Dins del periodisme i l'opinió pública existeixen temes de permanent actualitat. Temes que no caduquen, que sempre interessen, que sempre proposen motius de rellevància, de notorietat, ja sigui perquè estan irresolts o perquè generen actualitat de forma perenne. Acostumen a ser qüestions relacionades o bé amb la política o bé amb la sanitat i l'educació.

Des de fa uns mesos, la nostra actualitat està marcada a foc per un tema que si bé tantes persones s'esgargamellen per a raonar que no se li hauria de donar notorietat, el dia a dia –marcat per l'esclavatge de les xarxes socials, la immediatesa i la necessitat de polèmica diària- s'entossudeix en reverberar. L'extrema dreta, esclar i adherits a ella com una sangonera, el racisme, el masclisme i l'homofòbia.

Ja fa uns dies que tenim un ull i part del cor posats a Galícia per a saber què és exactament el que va passar amb l'assassinat del jove Samuel Luiz. Pocs dubtes semblen existir sobre la motivació homòfoba de la seva mort. Anem quasi a notícia homòfoba per dia i no hi ha ombra de dubte: sense l'ascens electoral de la ultradreta aquests fets segurament no es produirien.

Samuel esdevindrà un símbol, esperem que un punt d'inflexió, una mentalització col·lectiva. Igual que aquests dies recordem el símbol que és Sonia Rescalvo Zafra, la transsexual assassinada per neonazis a la glorieta de la Ciutadella el 6 d'octubre de 1991. Com un símbol és l'atac amb bomba de la ultradreta a la revista satírica El Papus, el 20 de setembre de 1977. Sembla que quedi lluny, oi que sí. Doncs aquesta setmana l'editor d'El Jueves ha sigut assenyalat a Twitter pels hereus intel·lectuals d'aquells assassins de la Transició.