Quan l'imam està sota sospita: entre la vigilància i la responsabilitat col·lectiva
En només mig any, dos imams i un home que se'n postulava han estat expulsats a la demarcació de Girona. El cas més recent és el de l'home que vivia a Olot amb la seva família. Segons la policia, va intentar exercir com a imam a Besalú l'any 2017 i, després de no haver-ho aconseguit, va tornar al Marroc i fa quatre anys es va restablir de nou a Catalunya.
La policia assegura que l'home pretenia imposar una visió radical de l'Islam. Tot i viure a Olot, els tres centres islàmics de la Garrotxa (Al-Fath, Abu Bakar Sidik i Al-Rahma) coincideixen que mai va dirigir la pregària als seus oratoris.
Hem parlat amb els responsables de cadascun dels centres de culte i asseguren que l'home tampoc es va oferir mai per exercir d'imam tot i que va freqüentar alguna d'aquestes mesquites.
Des de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, el president, Mohamed El Ghaidouni, vol posar l'èmfasi en el fet que l'home que van expulsar mai va complir funcions d'imam: no va dirigir la pregària, no va fer xerrades públiques ni tampoc va ensenyar l'Alcorà als nens. D'aquí que assenyali que no se'l pot anomenar imam.
Fins on ha d'arribar la prevenció?
En un moment en què la radicalització preocupa tant les autoritats com la societat, casos com el d'aquest home posen sobre la taula un debat complex: fins on arriba la prevenció i com es garanteixen, alhora, els drets fonamentals de les persones?
I encara més important: quin paper hi juga la comunitat musulmana, sovint assenyalada i alhora clau per detectar possibles actituds extremistes?
Segons la informació policial, l'home --d'origen marroquí i amb residència a Catalunya-- hauria intentat difondre una visió extremista de l'Islam. Tot i això, tant la comunitat musulmana local com entitats religioses més àmplies insisteixen que no el coneixien ni li reconeixien cap rol com a imam.
Aquesta manca de connexió amb la comunitat obre una reflexió: què passa quan un individu, de manera aïllada, intenta utilitzar la religió com a pretext per difondre idees que estan oposades als nostres valors democràtics?
En aquest cas, no només no va aconseguir cap influència, sinó que les mateixes comunitats musulmanes van actuar com a barrera.
A Figueres, un altre exemple ho confirma: va ser la mateixa comunitat qui va alertar els Mossos sobre el comportament d'un imam que impartia classes d'Alcorà. La denúncia de maltractaments, lesions i coaccions la presenta la mateixa comunitat islàmica Al-Quaraweyyin del barri de la Marca de l'Ham.
Aquestes accions demostren que moltes comunitats musulmanes no només rebutgen els delictes o l'extremisme, sinó que algunes tenen un paper actiu en la seva prevenció i ho manifesten públicament. I és justament aquest paper el que cal posar en valor: la responsabilitat compartida en la lluita contra la radicalització.
No és un detall menor recordar que l'imam del Centre Islàmic Annour de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, va ser l'agent radicalitzador dels autors materials dels atemptats del 2017.
Aquella tragèdia va ser un punt d'inflexió. Vam veure com, dins d'una petita comunitat, podia gestar-se una ideologia letal. I les mateixes comunitats musulmanes van comprendre que calia una resposta interna contundent.
Tanmateix, també cal tenir present que l'expulsió de persones per via administrativa, sense un procés judicial clar, genera inquietud. Fa tan sols cinc mesos s'expulsaven els imams de Figueres (Al Imam Warsh) i la Jonquera (Centre Islàmic Cultural Alfirdaous). En tots dos casos tenien anys d'arrelament en aquestes poblacions.
La policia insisteix que són el resultat de mesos i, a vegades, anys d'investigacions. Ara bé, aquestes expulsions també poden crear la sensació que determinades decisions es prenen basant-se en sospites, no en proves.
Organitzacions com la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya reclamen que aquestes decisions es prenguin amb totes les garanties legals.
Per tant, la línia és fina i la reflexió que ens queda és doble: d'una banda, cal protegir la societat davant de qualsevol risc i treballar en la prevenció, reforçant la col·laboració entre institucions i comunitats religioses.
Per l'altra, cal evitar l'estigmatització i assegurar els drets individuals. Però com dèiem, hi ha una dada que convida a l'esperança: cada cop més, són les mateixes comunitats les que actuen.
Aquest tipus d'actituds trenquen tòpics i aporten un model de convivència que es basa en la responsabilitat compartida.
No es tracta només de controlar, sinó de construir confiança. I aquesta confiança només és possible quan totes les parts --institucions, forces de seguretat i comunitats religioses-- treballen en la mateixa direcció. En la lluita contra l'extremisme, el respecte mutu i la justícia són tan importants com la seguretat.
