Què hi ha més enllà de la monogàmia?

Podem realment saber quina és la forma "natural" de ser? Certament, no, perquè abans de ser sàpiens ja teníem una cultura que incidia en com menjàvem, com enterràvem els nostres difunts i com ens aparellàvem. Aleshores, la monogàmia és la forma "natural" de relacionar-se dels éssers humans? No hi ha un consens, sobre això. El que sí que es pot dir és que és la forma més habitual i representada a tot el planeta. Però no l'única. Arreu de la geografia i de la història mundials es poden trobar exemples que defugen l'exclusivitat afectiva i sexual entre un home i una dona.
 

La monogàmia és la forma de relacionar-nos més estesa a tot el planeta, però no l'única ni la més antiga

Avui dia, els termes "poliamor", "no-monogàmies ètiques" o "anarquia relacional" sembla que siguin novetats inventades recentment. En realitat, existeixen de fa segles, si bé amb altres noms: "amor lliure", "comunisme llibertari", "comunes hippies", "swingers", "poligàmia"... No totes, però, es fan des de la lliure elecció per part de totes les persones participants i amb igualtat de drets; d'aquí la diferència entre les no-monogàmies ètiques i les que no ho són.

Un model relacional és ètic només quan és lliurement escollit per totes les parts implicades

El fet que faci tant de temps que existeixen i que no s'hagin propagat es pot explicar per la bona campanya de màrqueting que s'ha fet al voltant de la monogàmia. Tots els contes de cavallers i princeses ens recorden que el gran premi a rebre al final és la vida en parella. L'amor etern en exclusivitat. A nivell pràctic, la societat està construïda per tenir la parella monògama com a base de tot. Per Nadal, la tieta Engràcia et preguntarà quan tindràs xicota (la solteria és un estadi vital del qual fugir). I, un cop hagis trobat aquella parella estable que t'acompanyarà tota la vida, s'espera que sempre es vagi a més: tenir la parella com a part indispensable de tot el temps d'oci, anar a viure conjuntament, casar-se, comprar-se un pis a mitges, tenir criatures. En definitiva, anant sempre amunt, pujant per l'escala mecànica de les relacions que mai permet tornar enrere. Perquè, encara en ple segle XXI, el divorci es concep com un fracàs vital.
 

L'escala mecànica de les relacions ens obliga a anar sempre a més en una relació. No ens podem aturar en un graó ni tampoc baixar

Ara bé, la millor eina que ha tingut la màquina de propaganda de la monogàmia han estat els mites de l'amor romàntic. Des de l'època trobadoresca que s'han anat establint tota una sèrie de creences sobre la forma correcta d'estimar i demostrar estimació. Creure que som persones incompletes i que només quan trobem la nostra mitja taronja entrarem a la plenitud és el mite romàntic més conegut, però no l'únic. També hi trobem la creença que la gelosia és una forma de demostrar amor. O la pitjor de totes: que no protegir-se davant d'ITS i d'embarassos no desitjats és una mostra d'amor. Només a tu, que ets especial, et faig el do de no fer servir preservatiu. Seria com si diguéssim a la gent que estimem que, com a mostra d'amor, no ens hem rentat les mans a l'hora de cuinar.
 

Els mites de l'amor romàntic camuflen diferents tipus de violències sexuals i emocionals

No és necessari que l'afany per desconstruir-se faci que tothom acabi en l'anarquisme relacional. Decidir viure sense establir jerarquies ni dinàmiques de possessió en els vincles no és fàcil ni millor. Pensar d'establir un model com a més correcte que un altre seria una forma de marcar una nova normativitat a imposar-se per sobre de la resta. La monogàmia pot ser un model relacional igual d'ètic que qualsevol altre. Al final, el millor model relacional és aquell que hem escollit lliurement després de conèixer i valorar les diferents opcions existents.