Qui són Kneecap, el grup de rap irlandès que està convertint la dissidència en un fenomen

Si és cert que totes les vides comencen abans de néixer, la de Kneecap es va forjar al Belfast dels anys 90, quan Irlanda del Nord vivia el final dels "Troubles". El conflicte va acabar amb un acord polític, però va deixar ferides obertes que continuen brollant dècades més tard.

Mo Chara, Móglaí Bap i DJ Próvaí, tres nois que ara ronden la trentena, van créixer en una societat profundament polititzada i marcada pel trauma, amb un fort sentiment d'injustícia i amb la llengua i la cultura irlandeses com a símbol de resistència més que no pas de folklore.

Del compromís de la memòria i la necessitat de rebel·lia van emergir noves formes de protesta cultural al marge de les institucions i dels discursos oficials: un auge de la música dance i electrònica, "raves" clandestines i una nova estètica urbana que barrejava identitat, festa i denúncia.

Els integrants de Kneecap han begut de tot plegat i han adoptat les formes prototípiques dels que s'asseuen a última fila: estètica gamberra, llenguatge barroer i apologia de les drogues. Més enllà de l'aparença, són tres xavals que rapegen per necessitat. Per la necessitat d'expressar-se --per a ells, un deure més que no pas un dret--, però també per la necessitat de passar-s'ho bé.

I amb aquest hedonisme conscient capten cada cop més adeptes: els que els segueixen per la seva música --una minoria-- i els que els segueixen tot i la seva música.

Si quan acabeu de llegir aquest article us aventureu a escoltar-los per primera vegada, no espereu comprendre res. Els versos, al ritme de rap i hip-hop, barregen l'anglès amb el gaèlic, tot farcit d'argot i paraules inventades, com la que dona nom al seu últim disc: "3CAG", sinònim de MDMA. Aquesta decisió forma part d'una aferrissada defensa de la llengua, de la idea que el llenguatge propi construeix comunitat i crea un codi de resistència cultural.

Les lletres són una caricatura satírica d'un entorn real, i la posada en escena, una estampa pensada al detall. Començant pel nom del grup, "tret al genoll" --el càstig que s'imposava en època de "Troubles"--, passant pel passamuntanyes tricolor que llueix el DJ Próvaí --un pseudònim que pica l'ullet a l'IRA Provisional-- o els missatges multiformat a favor de Palestina que es repeteixen a tots els seus concerts.
 

Quan la dissidència es torna popular

"Tot ha de fer trontollar alguna cosa", deia un dels membres de la banda a la revista irlandesa Hotpress. Una màxima que apliquen amb consciència. Sabedors que el seu discurs els penalitza en un context en què la música que triomfa és la que no ofèn a ningú, insisteixen a no desviar l'atenció del que és important: "el tema no és Kneecap, Kneecap és la conseqüència". I si el tema no són ells...

... és el genocidi a Gaza. "Nosaltres entenem què vol dir viure sota l'ocupació. És per això que donem suport al poble palestí". Un conflicte que adopten com a propi i que els ha portat a ser silenciats --la BBC va negar-se a retransmetre en directe la seva actuació a Glastonbury --, censurats --al primer concert del Coachella no van aparèixer els missatges propalestins que sempre projecten a la pantalla--, i vetats a diversos festivals de música.

Que Kneecap incomoda i provoca hostilitats a les altes esferes és evident. El que no és tan clar és fins a on poden arribar les represàlies. 

Qui ja ha trepitjat els jutjats britànics és Mo Chara, acusat de terrorisme per haver mostrat una bandera de Hezbollah en un concert. Una acusació a la qual també s'enfronta la novel·lista irlandesa Sally Rooney pel seu suport a Palestine Action, declarada organització terrorista a la Gran Bretanya.

Sota l'efecte Streisand

Ho deia Patrick Radden Keefe al llibre "No diguis res" sobre el conflicte nord-irlandès: "Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració de la cultura del silenci". Una cultura que les generacions següents lluiten per trencar tot i els intents de censura. En el cas concret de Kneecap, la repressió els han servit de catapulta.

Per bé que ja fa 8 anys que van començar a fer música, en fa tot just un que ressonen més enllà d'Irlanda del Nord.

Polèmica a polèmica, han començat a omplir pàgines de diaris internacionals i a fer-se coneguts, impulsats pel documental homònim que ells mateixos protagonitzen i que a Catalunya es pot veure a Filmin. Un biopic tan irreverent com el mateix grup, nominat als Oscar i apadrinat per Michael Fassbender.

En els nombrosos festivals que sí que els obren les portes, aprofiten per solidaritzar-se amb la causa local. A principis d'estiu van omplir la Sala Apolo en el marc de Primavera Sound i van sumar-se al crit d'"independència" corejat pel públic, i al concert del BBK van clamar en favor de l'euskera.

Només cal mirar el públic per veure la barreja de banderes que omple els concerts i entendre que, per més que se sentin fills d'una sola història, adopten la responsabilitat d'alçar la veu i, qui sap, potser convertir-se en referents pels fills dels conflictes presents.