Rosalía exhibeix talent, sensibilitat i risc a "Lux": anàlisi del seu disc més ambiciós i brillant
Si la carrera de Rosalía fos la d'una artista més o menys convencional, podríem dir que amb el seu quart disc, "Lux", la catalana surt de la seva zona de confort, però és que aquest concepte no es pot aplicar a la seva obra.
Fins ara els tres discos llargs que ha publicat Rosalía no tenen res a veure entre ells més enllà del segell personal d'una mateixa autora i una manera d'entendre la música i el món.
Si alguna cosa no fa és repetir-se, i amb "Lux" obre la seva paleta sonora i incorpora tonalitats inèdites fins ara en la seva carrera.
"Berghain" no era només el primer avançament del disc, era també una cançó que representa força bé el to general del disc en conjunt.
Protagonisme per a la música clàssica
Si hi ha algun element que defineixi "Lux" és la incorporació de la música clàssica, amb l'orquestra, la London Symphony Orquestra, ni més ni menys, i els cors, el de Cambra del Palau de la Música Catalana i el de l'Escolania de Montserrat.
Tot plegat amb una veu de Rosalía més neta que mai, sense efectes ni distorsions, i una electrònica més experimental que mai. Justament l'equilibri entre l'orquestra i l'electrònica és un dels grans triomfs de "Lux".
No és gens fàcil fer que la potència d'una orquestra convisqui i es retroalimenti amb l'electrònica. Una de les artistes que també ha excel·lit en la recerca d'aquest equilibri és Björk. La islandesa col·labora en una de les cançons, però la seva influència es nota durant força moments del disc.
Sembla que l'ocellet que substitueix la presència de Björk al videoclip de "Berghain" ha anat xiuxiuejant a l'orella de Rosalía durant tota la creació del disc.
Un disc místic que també toca de peus a terra
A "Lux" hi ha cançons, poques, que podrien formar part perfectament d'"El mal querer" i alguna, molt puntualment, que parla el mateix llenguatge que "Motomami". Però aquí no hi trobem la Rosalia més reggaetonera, tot i que el disc s'obri parlant de "Sexo, Violencia y Llantas", ni la més, diríem, xulesca i desafiant.
Rosalía no renuncia ni renega de cap de les seves cares ni de cap dels estils musicals que ha tocat anteriorment, però a cada disc incorpora una nova estètica que la porta cap a nous horitzons.
En aquest sentit, tampoc deixa de banda totalment el flamenc, que tant de pes tenia en els seus dos primers discos, i la prova és que hi canta Estrella Morente i que "Lux" també inclou una rumba flamenca. Però aquests estils musicals perden protagonisme en favor d'un nou discurs musical, molt original, propi de "Lux".
Com també és molt personal la interpretació que fa de la mística religiosa i la seva iconografia. Rosalia parla de Déu, del cel i de l'èxtasi, però també es guarda el dret a parlar de la seva carrera, de l'èxit, de les crítiques que rep i també passa comptes amb els seus ex i amb la masculinitat en general.
La feina d'investigació darrere de "Lux"
Si alguna cosa ha demostrat Rosalía fins ara és que es pren cada disc com un repte, un nou projecte que cuida fins al detall i treballa molt a fons. Aquí hi ha una feina prèvia important. Rosalía deu haver llegit molts llibres de santes i màrtirs, segurament n'ha vist moltes pel·lícules, fotografies i imatges... No només per inspirar-se, també per ser rigorosa i acurada en l'ús de tots aquests referents.
Aquesta feina prèvia l'ha hagut de fer també per cantar amb propietat en els tretze idiomes presents al disc: del mandarí a l'ucraïnès, del sicilià al japonès.
I el català? Doncs també. Fins ara Rosalía tenia només una cançó íntegrament en català, "Milionària", un senzill que no formava part de cap disc llarg. A "Lux" sí que hi ha una cançó, "Divinize", que no és 100% en català, però gairebé. Ja seria gros que Rosalía cantés en tretze idiomes diferents i que el català no en fos un.
Rosalía apuja el llistó
Perquè malgrat que s'hagi convertit en un fenomen global i que la seva música ressoni a tot el planeta, Rosalía continua portant la nacionalitat catalana amb orgull. Quina sort que a Catalunya tinguem una de les grans estrelles de la música.
Milions de persones la sentiran cantar en català, coneixeran l'Escolania... i aquest públic majoritari acabarà també sentint òpera en alemany i electrònica experimental, sonoritats que no arriben mai al gran públic.
Amb aquest disc, Rosalía apuja el nivell del pop internacional més comercial i demostra que, ben motivat, el públic general és capaç de digerir i interpretar músiques suposadament minoritàries o complexes que van més enllà dels ritmes i les lletres més previsibles i simplistes.
Com ja van demostrar en el seu moment Kate Bush, Björk o ara Rosalía... Un altre pop de masses és possible.
