Rosalía i el caos de Callao

Hi ha algú que, ara mateix, no sàpiga què va fer Rosalía aquest dilluns a la plaça del Callao de Madrid? Tranquil·litat a la sala. No saber-ho no és delicte; també diu coses bones de nosaltres: hi ha vida més enllà de TikTok.

Fa dies que Rosalía ens tenia amoïnats amb la seva (re)aparició després del boom de la gira del disc "Motomami" i de l'enrenou per la seva separació de Rauw Alejandro.

Pels seus milers de seguidors de mig món, l'espera per la nova era de la cantant catalana -fent servir la terminologia que ha imposat Taylor Swift- s'ha fet llarga. Tot es fa llarg en aquests temps accelerats, de fet. Ho volem tot i ho volem ara.

També és llarg el camí promocional d'un disc que, ara ja ho sabem, es publicarà el 7 de novembre. Es dirà "Lux", la portada mostra Rosalía com una mística del segle XXI, contindrà divuit cançons dividides en quatre grans blocs o "moviments" i tindrà col·laboracions sonades com l'Escolania de Montserrat, el Cor de Cambra del Palau de la Música, Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz.

La prèvia de la sortida de "Lux" ha vingut precedida per dos grans moments, dos flaixos de llum que semblen improvisats, però que estan pensats i dissenyats minuciosament per l'equip d'una artista que Sony, la seva discogràfica, ja considera una estrella global.

Ni l'entrevista al llit del pòdcast Ràdio Noia --una conversa gens "casual" i plena d'interès-- ni el directe de TikTok d'aquest dilluns, que va col·lapsar de fans la plaça del Callao, van ser improvisats. Tot respon a un guió premeditat.

Per cert, van quedar satisfets els seguidors que van respondre a la crida del "Todos a Callao" en veure només la foto de la portada del disc? En van tenir prou amb això?

I un segon apunt al marge. Moriria per conèixer el preu i els detalls dels acords de confidencialitat que deuen haver firmat la Mar Vallverdú, creadora del Ràdio Noia de ràdio Primavera Sound, o la mateixa Escolania de Montserrat, per no desvelar res de la gravació del nou disc.

Rosalía fa i desfà com li ve de gust, però no hi ha res atzarós en les seves decisions. Ella no és notícia: ella crea les notícies.

Els periodistes culturals comencem a veure reduït el nostre paper a un rol secundari. I això preocupa el sector i fa repensar com actuar davant dels nous canals de comunicació i de les noves maneres de fer.

Amb el joc de Rosalía potser no ens queda un altre remei que anar resseguint, amb la llengua fora, les pistes que ella va deixant. Seguir-li el ritme, el que ella marca. Ella i el seu equip trien el què, amb qui i quan per acabar construint un missatge a mida.

Tota una "taylorswift" europea desafiant els tempos i els mitjans periodístics convencionals i fent servir a voluntat els aparadors digitals. Una diva pop contemporània.

La totpoderosa Taylor Swift també va anunciar el seu últim disc, el dotzè de la seva carrera, publicat el 3 d'octubre, amb un títol que enganya poc, "The life of a showgirl", amb una enginyosa campanya que té punts de contacte amb l'estratègia de Rosalía. Uns dies abans del llançament, Taylor va jugar amb la portada del disc en una intervenció festiva al pòdcast de la seva parella Travis Kelce. Què podia sortir malament?

Després de Callao, quants impactes publicitaris més hi haurà fins al 7 de novembre, data oficial del llançament de "Lux"? Escoltarem abans algun single d'avançament? Es filtrarà alguna cançó sense la (suposada) autorització de la cantant? Hi haurà alguna altra entrevista sorprenent? Repetirà una aparició en un "late-show" dels Estats Units, com va fer amb "Motomami"? Com s'anunciarà la nova gira?

Per començar, el caos de Callao d'aquest dilluns ja tindrà alguna derivada política, ni que sigui en clau municipal a Madrid. I això és, vulguis o no, hi hagi multa o no, publicitat afegida. Ja hi ha qui ha preguntat a l'Ajuntament de Martínez-Almeida si Rosalía tenia permís per ocupar la via pública. De moment, l'Ajuntament ha respost amb un concís "Ho estem estudiant".

El cas de La Oreja de Van Gogh

Rosalía ha competit aquests dies pels titulars musicals amb un grup insigne del pop espanyol dels 90, La Oreja de Van Gogh.

El serial de rivalitats de les dues cantants titulars, Amaia Montero i Leire Martínez, ha tingut un seguiment mediàtic fora mida, també a Catalunya. Les batalles de reines són un argument universal.

Una cobertura exagerada i condicionada, tot sigui dit, per la connexió generacional del grup amb diferents professionals que, en aquests moments, lideren les redaccions o els programes de ràdio de gran audiència.

La sortida de Leire Martínez i el retorn d'Amaia Montero s'ha venut com un melodrama que confronta les dues artistes sense que els nois del grup s'hagin enfangat en cap moment.

El resultat és una nova gira pel 2026 venuda com la celebració dels 30 anys del grup i que ha venut entrades a la velocitat de la llum.

Què hi ha de veritat en tot plegat, què formava part d'un guió preestablert entre les parts? En temps de soroll i rumors constants, costa de saber. I, mentrestant, titulars a dojo i temps informatiu que juga a favor de la marca "orejadevangogh".

Els canvis a la indústria musical

De fet, ja fa molt de temps que la indústria musical ha capgirat els mètodes tradicionals de la promoció de discos. Amb els canvis de consum musical, de què serveix gravar un àlbum complet? Qui escolta un disc de cap a peus? Qui compra un disc físic?

Els artistes més complets -Rosalía, per exemple- juguen amb els discos-concepte -"Motomami" primer i ara "Lux"- per oferir al públic molt més que una col·lecció de cançons.

La majoria de les propostes, però, de forma lícita, es vehiculen cançó a cançó, single a single i, tot sovint, com a molt, es publiquen en format EP de 4 o 6 temes. Això fa que, en el cas dels artistes més actius, la colomenca Queralt Lahoz, una altra veu internacional, la seva presència als mitjans sigui constant: a cada "single" nou, un impacte mediàtic.

Una altra de les tendències a l'alça -una mica pesada, si se'm permet- són els comiats i els retorns de les bandes als escenaris. La nostàlgia de l'adeu i la mística del "de nou". Plega Zoo i torna La Gossa Sorda, agafant l'exemple recent de les dues bandes valencianes. I tot, amb els adjectius "mítics" o "històrics" acompanyant les notícies dels que agafen la porta de sortida o compren el bitllet de tornada a casa.

I tot, amb la voluntat, més o menys explícita, de fer caixa. Pocs anuncis de retirada arriben sense la corresponent gira de comiat. I després ve la notícia de la venda d'entrades, que també convertim en un esdeveniment. I les webs col·lapsades, qui sap si de forma provocada. I l'anunci de noves dates afegides a la gira, presumptament, "per demanda popular". Notícies, poques; anuncis, molts. I a la premsa, titulars a dojo. L'autocrítica està servida.

Arribats a aquest punt, ja només tenim una data al cap -7 de novembre-; el títol d'un disc nou -"Lux"- i el nom d'una cantant de Sant Esteve de Sesrovires capaç de generar caos i entusiasme sempre que ella vulgui.