Salut mental: cap a un model d'assistència que respecti els drets humans

"Som com qualsevol altra persona", diu amb un somriure tímid Ariadna Castillo Martínez. Ha sortit un moment del taller de cuina que fa amb altres companys que estan ingressats a l'hospital psiquiàtric de la Fundació Hospitalàries de Sant Boi per deixar-nos clar: "Sóm normals". 

Hi insisteix, perquè sap que encara hi ha moltes persones que tenen una imatge distorsionada del que és una persona amb un problema de salut mental, com ella. 

En part per això històricament se'ls ha tractat des d'una mirada paternalista, explica Magda Casamitjana Aguilar, coordinadora de Quality Rights a Sant Joan de Déu i Fundació Hospitalàries, i abans directora del Pacte Nacional de Salut Mental de la Generalitat de Catalunya:

"Se'ls veia com una persona passiva, que no la pots molestar, que no pot treballar, que no pot estudiar, que l'has de mimar. Que és un sac de patates."

El gran canvi és entendre-ho des d'aquesta altra perspectiva: "La persona té la seva identitat: és mare, és mestra, és jutge... és el sigui i, a més a més, conviu amb un problema de salut mental." 

Per això cal una transformació -que fa anys que es va iniciar- de tot el sistema d'atenció a la salut mental i, en especial, dels hospitals psiquiàtrics.

El model Quality Rights

A la Fundació Hospitalàries de Sant Boi, l'Ariadna ha trobat l'acompanyament que necessitava en aquest moment. 

"Aquí, cada persona té les seves circumstàncies i ens tracten com a persones normals, perquè ho som. I intenten trobar el que és millor per a nosaltres, amb les ajudes que necessitem."

És un dels centres, juntament amb el Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, que han començat a reforçar el model de drets humans en l'atenció en salut mental. 

Els Quality Rights són 115 indicadors inspirats en la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que garanteixen un tracte digne i centrat en els drets de les persones. 

Revisen si s'estan complint per encàrrec del Departament de Salut i ho fan amb l'assessorament de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).

S'ha avançat molt, però encara queda camí. Ara s'està fent el diagnòstic de com s'estan aplicant a 7 centres de les dues entitats i es preveu acabar-ho el 2028. 

Les persones usuàries --han abandonat el terme pacient-- han de participar activament en el seu procés de rehabilitació, sempre dins les seves possibilitats. 

I el que és una declaració d'intencions es materialitza en exemples com el que ens arriba en forma de notes musicals.

En una de les sales de l'hospital hi ha un piano i un noi que el toca amb dedicació. 

L'han portat expressament, perquè hi ha un usuari que és pianista: és la seva feina, però també la seva passió. Així pot assajar cada dia mentre està ingressat. I això l'ajudarà a recuperar-se abans i millor. 

També -com ja fan altres centres- els espais són oberts, quan es pot garantir la seguretat: es pot entrar i sortir segons han acordat amb l'equip.

Les infraestructures van abandonant l'estètica penitenciària i s'aprofiten noves tecnologies per fer teràpies rehabilitadores.

Són grans i petits canvis, que han de permetre atendre d'una altra manera, respectant la individualitat de cada persona. Detalls de vegades tan senzills com que es pugui tenir un despertador i no sigui una alarma general que sona a tot arreu alhora. 

Decisions compartides

És un dels projectes que s'estan avaluant i es vol estendre a tot el sistema. 

Cristian Molea està redactant aquest document de decisions compartides: deixar per escrit com volen ser atesos quan "no puc expressar el que necessito o m'agradaria", remarca Meritxell Centeno Casanovas, directora estratègica de la Fundació Hospitalàries de Sant Boi. 

Es redacta quan s'està bé. Entre la mateixa persona, l'equip mèdic i una persona referent (un familiar, amic o qui es triï). El Cristian n'ha escollit dos: el seu pare i la seva parella. 

Una de les coses que vol demanar és que no li donin una medicació que va prendre fa 4 anys -el seu últim ingrés- perquè "em deixava molt adormit". 

La prevenció és sempre el millor per no arribar a tenir crisis. Però si, pel motiu que sigui, cal tornar a ingressar, tenir aquest document pot marcar la diferència en l'experiència. 

I més enllà, com explica Antoni Serrano Blanco, director mèdic de la Xarxa de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu:

"Quan la decisió és de forma compartida, l'usuari és molt més conscient i, per tant, més capaç de fer el tractament correctament i ell mateix redueix el risc de recaiguda."

 

Eliminar les mesures coercitives

Les contencions mecàniques -mal anomenades corretges- s'utilitzen quan la resta de recursos s'han esgotat (o així hauria de ser). Es volen eliminar, però encara està lluny d'aconseguir-se. De moment, se n'ha reduït l'ús, com explica Casamitjana:  

"Ara estan obligats a registrar cada vegada que es fan servir. Quant temps, com, per què, i si hauries pogut evitar-les." 

També volen eliminar els ingressos involuntaris. Ingressaran igual, explica Centeno, però volem promoure "que ho faci en un moment en què vulgui fer-ho", no quan ja és un familiar, o els Mossos, que el porten al centre a la força. 

Però perquè això sigui possible s'ha d'haver fet molta feina prèviament. 

Ser part dels equips

Els Pear -com s'anomena aquesta figura que funciona a altres països i es vol implementar aquí- són persones amb un trastorn mental que fan una formació específica i reglada per formar part de l'equip assistencial. 

Falten canvis legislatius perquè siguin una realitat, però és una forma de tancar el cercle, assegura Casamitjana:

"És una manera de donar feina a les persones que tenen un problema de salut mental i que participin activament a ajudar els altres."

Perquè poden parlar d'igual a igual amb les persones ingressades. 

L'assignatura pendent

El repte més gran en l'atenció a la salut mental continua sent aconseguir que el sistema pugui respondre amb la immediatesa que requereix, perquè no es compliqui innecessàriament. 

I alhora és imprescindible que, com a societat, entenguem que hem de conviure amb la diversitat funcional. 

Un repte majúscul que convé a tothom, perquè, com diu l'Ariadna: 

"Qualsevol persona pot acabar com nosaltres, perquè tots tenim problemes. I és bonic que ens puguin ajudar."