"Sense ficció" estrena "El petó de Putin", la història d'un desengany, i "Ni un pas enrere", sobre la guerra criminal contra la droga a les Filipines
"El petó de Putin"
"Si us demaneu qui és l'home que més m'agrada, segurament us diria en Putin, perquè quan ens vam trobar les nostres ànimes es van reconèixer. Ell és el model de persona amb qui voldria compartir la meva vida, perquè és un home fort, carismàtic i intel·ligent. Però el més important és que actua amb responsabilitat".
Som cap al 2010, i qui diu això és Maixa Drokova, una noia brillant, ambiciosa i després sabrem que una mica ingènua. Filla d'una família de classe mitjana, milita des dels 16 anys a Naixi, el moviment de joventuts promogut pel govern de Vladímir Putin, del qual ha arribat a ser portaveu. Una organització que s'autodefineix com a democràtica i antifeixista, però que en realitat és un instrument de suport al poder establert i de lluita política contra l'oposició. Milers i milers de joves enfervorits que aclamen Putin i desfilen, entre himnes, banderes i música pop reclamant més poder per a la nova Rússia.
La Maixa, que és periodista, ha escalat molt ràpidament en la jerarquia del moviment: ja ha rebut condecoracions i ha tingut ocasió de saludar personalment el president en algun acte oficial. Un dia no va poder resistir la temptació i, en un d'aquests actes públics, el va abraçar impulsivament, demanant-li un petó. Des d'aleshores és la noia que va fer un petó a Putin.
Ella ha fet carrera a l'ombra de Vassili Iakemenko, fundador del moviment. Un jove dirigent polític de discurs eloqüent, que enardeix els joves amb crides a la disciplina i el sacrifici. Iakemenko ha cregut en la Maixa, li ha donat autoestima i iniciativa, l'ha aconsellada i l'ha feta portaveu.
Maixa Drokova, protagonista del documental dirigit per la danesa Lise Birk Pedersen, es presenta a ella mateixa com a representant de la nova generació de joves russos, la generació que ha crescut després de l'ensorrament de la Unió Soviètica. Una generació crescuda a l'ombra de Vladímir Putin, en uns anys d'estabilitat que l'economia funcionava i el benestar consumista arribava a moltes famílies que mai havien viscut tan bé. A ella també li ha anat molt bé. Té una vida que la majoria de joves russos no poden ni somiar: té un apartament i un cotxe nou, i presenta el seu propi programa de televisió.
Una nit el periodista Oleg Kaixin va ser convidat a participar-hi. És un crític acarnissat de Naixi, un moviment a qui acusa de tenir dues cares: una de moderada i civilitzada, representat per la Maixa, que parla anglès i dialoga amb elegància, i una cara agressiva, radical, que amenaça i ataca els opositors al règim amb més que paraules. Per exemple, ocupen les places i carrers on s'anuncien actes de l'oposició a Putin per impedir que puguin manifestar-se. Provoquen, busquen l'enfrontament i atemoreixen els que protesten. La revolució a Ucraïna -quan el poble va tombar el govern titella dels russos- va inquietar tant el Kremlin que va decidir impulsar Naixi com a força de xoc. L'oposició anti-Putin té clar quina és l'autèntica cara del govern.
La Maixa segueix Vassili Iakemenko, com a col·laboradora o ajudant, allà on es presenti. Potser no la tracta tan bé com ella es pensa. Tampoc sembla que ella estigui sempre d'acord amb les manifestacions més radicals d'ell. Algunes accions de joves pròxims a Naixi, mai reivindicades, la incomoden molt. Fan coses com ara cagar-se sobre els cotxes de qui consideren contrari al govern, però això no és tan important: també hi ha amenaces, insults, acusacions. El periodista Oleg Kaixin i el líder opositor Ilià Iaixin els pateixen en pròpia carn.
Quan Putin nomena Vassili Iakemenko cap de l'Agència Federal per a Afers de la Joventut, càrrec assimilable a un ministeri, la Maixa es presenta candidata a dirigent del moviment Naixi. El seu discurs té poc a veure amb l'eloqüència arrauxada i agressiva d'altres candidats. Ella parla de noves tecnologies, economia intel·ligent, cooperació, comunicació. La troben massa tova i perd. Desanimada, desconnecta una mica dels seus col·legues polítics i comença a freqüentar altres periodistes, alguns dels quals compartien els seus punts de vista i altres no. Entre ells, Oleg Kaixin, amb qui comença a fer amistat tot i les seves diferències polítiques.
Tot i que Maixa Drokova defensa els punts de vista de Naixi, al qual encara pertany, reconeix que li desagraden alguns dels seus mètodes intimidatoris. Les noves amistats de la jove no passen desapercebudes als dirigents del moviment, que aprofiten la seva presència en una festa amb opositors per desacreditar-la i posar-la en un greu compromís. Espantada i indignada per les crítiques rebudes, comença a distanciar-se dels seus antics correligionaris, però encara defensa el caràcter essencialment pacífic del moviment. "Els periodistes estan segurs", tranquil·litza a una amiga que se sent amenaçada, "mira el que escriu l'Oleg Kaixin i no li passa res".
Però s'equivoca. El que succeirà al seu amic Oleg Kaixin poc després marcarà un abans i un després en la posició política i vital de la Maixa Drokova. La noia del final del documental ja no podrà ser la mateixa del començament. "El petó de Putin" acompanya la protagonista en el seu procés de presa de consciència, pertorbador i alliberador, però també ens mostra -des de dins i des de fora- el funcionament primerenc d'uns mecanismes de poder i repressió que avui, deu anys després, veiem amb tota la seva potència.
Premis
World Cinema Cinematography, Festival de Cinema de Sundance, 2012
Fitxa tècnica
Direcció: Lise Birk Pedersen
Producció: Helle Faber
Fotografia: Lars Skree
Muntatge: Janus Billeskov Jansen i Lars Skree
So: Peter Albrechtsen
Música: Tobias Hylander
Grafisme: Electric Parc
2011
"El petó de Putin" ("Putin's kiss") és una producció de Monday Production en associació amb Made in Copenhagen.
"Ni un pas enrere"
Hi ha democràcies nominals, com les Filipines, que moren des de dins, erosionades per pràctiques criminals. El president Rodrigo Duterte ha convertit la democràcia en una dictadura assassina que ha executat, mitjançant esquadrons de la mort, desenes de milers de persones als carrers. La primera víctima va ser un jove que va aparèixer mort amb un cartró al damunt que deia: "Soc traficant de drogues xinès". Era la matinada de l'1 de juliol del 2016. Feia només unes hores que Duterte havia jurat el càrrec de president. Sis mesos després, havien assassinat, com a mínim, 7.000 persones. Des que Duterte va arribar al poder, fins al 2019, van ser executades extrajudicialment entre 25.000 i 30.000 persones en la guerra contra les drogues. A finals del 2019, havien assassinat 12 alcaldes, 7 tinents d'alcalde, 41 jutges, advocats i fiscals, 12 periodistes, a més de milers de "morts col·laterals" que ningú no investigava.
La periodista Maria Ressa resisteix en aquesta guerra injusta, combatent la dictadura amb informació amb el seu equip de periodistes de la plataforma de mitjans Rappler. En una entrevista que va fer a Duterte quan era alcalde de Davao i candidat a la presidència, ell va declarar: "Admeto que he matat gent. Fa tres mesos vaig matar tres persones", i va marcar les línies que implantaria si arribava al poder: "Serà una dictadura. La policia i l'exèrcit seran la columna vertebral. Acabaré amb les drogues. Us aviso. O us manteniu allunyats de les drogues o us mataré."
El documental acompanya durant un any la periodista i el seu equip, i investiga aquesta "guerra contra la droga" de Duterte amb víctimes, polítics perseguits i membres dels esquadrons de la mort.
Des que la Patricia Evangelista, una de les periodistes d'investigació de Rappler, va escriure sobre els esquadrons que contractava la policia per cometre els assassinats, el portal informatiu fundat per Maria Ressa està en el punt de mira de Rodrigo Duterte, qui els acusa d'haver-se passat de la ratlla i els amenaça en públic.
La guerra està servida, i no només la que omple els carrers de cadàvers. A més de l'amenaça i la por a perdre la vida o la feina, el govern fa servir totes les eines de què disposa per acabar amb Rappler i la seva directora, Maria Ressa. Demandes civils per revocar la llicència, demandes penals, i una denúncia per ciberdifamació per la qual un tribunal de Manila ha condemnat Maria Ressa. Ara està en fase d'apel·lació.
La tasca de Maria Ressa ha estat reconeguda amb el nomenament de Persona de l'Any per la revista Time, l'any 2018, i pel Premi Nobel de la Pau i el Premi Mundial de la Llibertat de Premsa Unesco - Guillermo Cano el 2021. Ressa lluita amb la força dels fets, amb periodisme de primera i amb amabilitat, però ja ha estat empresonada dues vegades i s'ha convertit en objectiu de campanyes de desprestigi i d'amenaces.
L'endemà de la primera vegada que va passar una nit a la presó, acusada de ciberdifamació, la seva veu encara era més encoratjadora: "Us faig una crida perquè no calleu. La llibertat de premsa no afecta només els periodistes. No és per nosaltres, no és per mi, no és per Rappler. La llibertat de premsa és la base del dret que tenen tots els filipins a saber la veritat, per poder demanar comptes al poder. El que veiem ara és la mort gradual de la democràcia. I us demano que uniu forces amb mi." "No ens ajupirem, no ens amagarem. No cedirem ni un pam."
Més enllà del documental, la lluita de Maria Ressa continua més ferma que mai. El pròxim 9 de maig hi ha eleccions presidencials a Filipines. Duterte va anunciar que es retirava de la política i no s'hi presentaria, però el seu govern es manté implacable amb Rappler. Només en les últimes setmanes, ha presentat 14 denúncies contra aquest mitjà independent per ciberdifamació i Ressa corre el risc que la condemnin a una pena acumulada de cent anys de presó.
Fitxa tècnica
Direcció: Marc Wiese
Producció: Oliver Stoltz
Direcció de fotografia: Lutz Reitemeier
Muntatge: Marc Schubert
So: Mark Legacy
Música original: Alva Noto, Ruichi Sakamoto i Hannes Bieber
2020
"Ni un pas enrere" ("We hold the line") és una producció de Dreamer Joint Venture en coproducció amb SWR I la col·laboració d'ARTE.
#SenseFiccióTV3
