"Sense ficció" estrena "Negacionistes del canvi climàtic", sobre l'engany de la campanya contra el clima, i "Per què tant plàstic?", centrat en l'objectiu de Coca-Cola de reduir residus plàstics
Negacionistes del canvi climàtic, l'engany del segle
La campanya contra el clima ha aconseguit ajornar durant dècades les mesures urgents per salvar el planeta. Com ho ha fet? Desmobilitzant, desinformant i adormint una opinió pública a la qual deia el que volia sentir: Escalfament global? "No hi ha dades que ho demostrin". Canvi climàtic? "El clima sempre ha tingut oscil·lacions". Efecte hivernacle? "Siguem seriosos, sisplau". Una amenaça contra la vida al planeta? "Falòrnies apocalíptiques escampades pels comunistes". La versió espanyola en seria la famosa frase de l'expresident Mariano Rajoy: "Tinc un cosí físic que diu que si no podem saber el temps que farà demà a Sevilla, com hem de saber què passarà d'aquí a 300 anys?"
Qui feia aquestes afirmacions als mitjans, en publicacions de prestigi, en debats públics o trobades internacionals no eren, òbviament, científics. Eren, i són, propagandistes, polemistes experts, comunicadors pagats i promoguts per la indústria petroliera. Una indústria que ha finançat generosament organitzacions, universitats, centres d'investigació i mitjans de comunicació per tal de dominar el debat públic amb un objectiu: sembrar el dubte sobre les afirmacions científiques i convertir en discurs majoritari el negacionisme o, com s'estimen més dir-ne, l'escepticisme climàtic. "No soc científic", diu un d'ells, "però sé molt bé com derrotar-los a la tele".
El 1988 el científic James Hansen, de la NASA, va comparèixer davant el Senat dels Estats Units amb un missatge urgent: "L'escalfament global és més greu del que podem descriure amb precisió, i manté una relació directa de causa-efecte amb l'anomenat efecte hivernacle". Els efectes devastadors dels combustibles fòssils sobre el clima no eren cap misteri. Científics de tot el món estaven d'acord amb Hansen, i el mateix president George Bush estava disposat a parlar-ne. Tot semblava a punt per actuar. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer en televisió, en horaris de màxima audiència, els primers "experts" que qüestionaven el canvi climàtic: Myron Ebell, Fred Singer, Jerry Taylor o Marc Morano, entre d'altres.
Tots ells, en nom d'instituts i think-tanks tan influents com CATO, el Competitive Enterprise Institute, o l'Institut Washington pels Valors en les Polítiques Públiques, organitzacions conservadores creades per influir sobre l'opinió pública. Armats d'extraordinàries habilitats dialèctiques, capaços de bombardejar l'interlocutor amb un arsenal d'arguments i dades de difícil comprovació, la seva feina consistia a comunicar que el canvi climàtic no era un problema tan greu. Que era, de fet, un invent polític de les esquerres del món per espantar i manipular la població. La majoria d'aquests experts en parlen avui, sense amagar-se, al documental. Myron Ebell, per exemple, afirma sense enrojolar-se que el canvi climàtic és "un projecte polític desenvolupat a Suècia en els vuitanta com a excusa per apujar els impostos, perquè l'estat de benestar necessita molts recursos".
Però, com desvela el documental, el problema no és d'ignorància. Fa més de quaranta anys que la indústria petroliera disposa de dades contundents sobre els efectes dels combustibles fòssils sobre el clima. Tot i que mai les van donar a conèixer públicament, aquestes dades van permetre a les diferents companyies, agrupades en l'American Petroleum Institute, API, fer-se càrrec de la dimensió del problema i actuar en conseqüència. És a dir, demanar ajuda als millors experts en comunicació dels Estats Units per plantejar una estratègia defensiva, acordada el 1998, que contemplava vuit maneres diferents d'influir als mitjans, reclutant i entrenant científics i influenciant periodistes per "tranquil·litzar" la població.
A més, el pla -oportunament filtrat anys després- contemplava influir igualment en els centres escolars, en les universitats (la majoria generosament finançades per l'empresa privada) i en els seus centres de recerca, intentant controlar-ne els projectes d'investigació. "Influir alumnes i professors ajudarà a aixecar una barrera contra els esforços per imposar mesures com el Protocol de Kyoto", s'hi deia. Mesures, s'entén, per limitar les emissions de CO2. Les universitats, de moment, encara no han renunciat al finançament de les petrolieres. En un cas molt similar de conflicte d'interessos, des de l'any 2001 no permeten a la indústria tabaquera finançar cap recerca en temes de salut.
Moltes de les estratègies dels escèptics climàtics dels últims trenta anys són les mateixes que havien fet servir unes dècades abans els negacionistes dels perjudicis del tabac, finançats per les companyies tabaqueres. També llavors la publicitat i el discurs públic dels negacionistes posaven en dubte les afirmacions científiques. Durant anys van intentar convèncer l'opinió pública que no hi havia cap relació entre el tabac i el càncer. Fins i tot alguns dels comunicadors estrella han estat els mateixos en les dues campanyes, i igualment les seves mentides han acabat -massa tard- desemmascarades per la realitat.
L'estratègia dels escèptics del canvi climàtic ha inclòs, durant molts anys, la fal·làcia d'una inventada batalla entre científics: la de dos bàndols igualment qualificats que arriben a conclusions oposades. Una fal·làcia que Naomi Oreskes, professora de la Universitat de Harvard, va desmuntar amb una anàlisi exhaustiva dels articles revisats i publicats en els mitjans científics de més prestigi al llarg dels anys. No hi ha dos bàndols, en realitat, sinó només un: el consens científic sobre el canvi climàtic és absolut. "Cap dels articles publicats està en desacord amb la idea de l'escalfament global", va concloure. Comprovar-ho i publicar-ho li va costar a Orestes, com a altres crítics del negacionisme climàtic, una campanya demolidora de desprestigi i amenaces personals. Els insults més repetits eren, justament, "comunista" i "estalinista".
"Negacionistes del canvi climàtic" és un documental ple d'arguments, exhaustivament documentat i presentat amb ritme i sentit de l'humor, però també una peça excepcional que desvela les interioritats d'una campanya que va canviar el món, i no va ser per a bé. Produïda per DR i dirigida per Mads Ellesøe ("El nou treball del nen soldat", "Els homes que van robar Europa"), és una producció de l'any 2020.
Per què tant plàstic?
La indústria del refresc produeix cada any 470.000 milions d'ampolles de plàstic dissenyades per utilitzar-se una sola vegada. L'any 2018, Coca-Cola, el fabricant de refrescos més grans del món, es va marcar uns objectius molt ambiciosos per impedir que les seves ampolles de plàstic contaminessin el medi ambient. Però la companyia té tot un historial d'incompliments dels seus propis objectius de reducció dels residus plàstics. Aquest documental se centra en l'estratègia World Without Waste de Coca-Cola.
Als anys cinquanta, la Coca-cola es venia en ampolles de vidre que l'empresa recollia, rentava i reomplia. Però després l'empresa va començar a eliminar les ampolles reomplibles, canviant-les per plàstic d'un sol ús, una tendència que continua avui dia. Coca-Cola diu que recollirà els seus residus plàstics. En el marc del seu pla World Without Waste, promet que farà envasos 100% reciclables, que l'any 2030 recollirà una ampolla o llauna per cada una que en vengui, i que fabricarà les ampolles amb un 50% de plàstic reciclat. Però els crítics afirmen que un pla centrat en el reciclatge no resoldrà el problema de residus plàstics d'aquesta empresa.
Aquest documental descobreix que a Samoa, una illa sense planta de reciclatge de plàstic, Coca-Cola va tancar-hi la seva planta d'embotellament d'ampolles de vidre el febrer de 2021, i va començar a importar-hi ampolles de plàstic. Aquestes ampolles s'han de recollir i enviar a Austràlia perquè es puguin reciclar, però el transport és tan car que hores d'ara de Samoa encara no n'ha sortit ni una sola ampolla.
En alguns països rics, amb infraestructures de tractament de residus de primera i objectius de reciclatge imposats pels governs, es recullen més del 80% de les ampolles per reciclatge, però als països pobres, que ja tenen altres problemes greus, reciclar els residus de plàstic no té gaire prioritat.
A Uganda, el plàstic es crema sovint en abocadors a l'aire lliure, cosa que té greus conseqüències tant per a la salut de les persones com per al clima. Coca-Cola diu que l'any 2030 recollirà una ampolla per cada ampolla que vengui, però un activista local dubta que puguin aconseguir-ho.
Els activistes mediambientals asseguren que reciclar no és la solució: el que cal, diuen, són ampolles reutilitzables que es puguin reomplir, perquè redueixen el volum de plàstic que es genera. Fa poc Coca-Cola va presentar ampolles de plàstic reutilitzables a Sud-Amèrica, però no té pensat expandir aquesta estratègia a gran escala. Els crítics diuen que recollir i reomplir és car, i que Coca-Cola se'n vol estalviar el cost. Coca-Cola diu que esperen deixar de ser la cara del problema per convertir-se en líder de l'esforç per trobar solucions. Ara que cal actuar urgentment per afrontar el problema, serà capaç el principal fabricant de refrescos del món de canviar la situació dels residus plàstics?
"Per què tant plàstic?" ("Why Plastic?: The 100 billion problem") és una producció de l'any 2021 de Renegade Pictures for The Why Foundatio, amb la direcció i producció de Laura Mulholland.
#CrisiClimàticaTV3
#SenseFiccióTV3
