Sobreviure a un ictus amb 29 anys: "Tinc una part del cap que s'ha esborrat del tot"

Era un diumenge a la tarda. La Yolanda i la seva parella eren a casa, i va començar a tenir molt de mal de cap. Després de prendre's un ibuprofèn es va estirar al llit, es va començar a marejar i finalment va perdre el coneixement. Estava tenint un ictus.

Era el 7 de juliol del 2019 i tenia 29 anys: "Tenia una vida normal, superbé, supertranquil·la, i un dia et passa i et canvia la vida".

La van traslladar a l'Hospital del Mar on la van operar d'urgència. Va estar ingressada dues setmanes a l'UCI, i dues més a planta. I després la van traslladar a l'Institut Guttmann, a Badalona, per iniciar la recuperació.

Ella no recordava absolutament res del que li havia passat: "Per mi va ser com despertar-me a l'hospital a mitjans d'agost. Vaig estar com dos mesos sense recordar-me de res, però estava desperta".

La Yolanda Sahuquillo va a tornar a néixer, però estava paralitzada. No podia ni parlar, ni moure els braços ni les cames. Tampoc recordava el seu nom, i no reconeixia ningú, ni tan sols els seus pares, la seva germana ni el seu xicot.

Allà, a l'Institut Guttmann, li van ensenyar tot de nou: a caminar, a moure els dits i els braços, i a tornar a parlar i a recuperar el vocabulari que havia perdut. També va haver de tornar a aprendre hàbits com menjar o dutxar-se.

Tres anys i cinc mesos més tard, la Yolanda camina, parla perfectament i ha tornat a conduir: "Soc molt feliç i estic molt contenta de com estic. He evolucionat superràpid. Superràpid i bé de poder caminar, perquè hi ha molta gent que es queda en cadira de rodes, i jo camino i parlo".

La Yolanda recorda anar a reunions i poca cosa més: "Què feia jo a la feina tot el dia, vuit hores al dia? Tinc una part del cap que s'ha esborrat del tot".

Això l'afecta en tots els àmbits de la seva vida i, de fet, precisa que se'n recorda de coses que es veuen amb els ulls i ha oblidat les coses escrites. Per exemple, ella recorda la seva escola, el pati i els amics, però no les assignatures.

També recorda els pisos on ha viscut tota la seva vida, o els països on ha anat de viatge, però no sap res de la resta de països del món.

"Coses habituals, a mi se'm fan una muntanya"

Els primers dos anys de rehabilitació va avançar molt ràpid, i després tot li està costant molt més. Ara per ara, no pot treballar, perquè les seqüeles de comprensió i de memòria que té l'hi impedeixen.

"A simple vista no es nota, i hi ha molta gent que em pregunta que perquè no treballo, o que, ja que estic avorrida, perquè no m'apunto a fer pintura, cuina o decoració per distreure'm". Arribats a aquest punt la Yolanda fa una pausa per fer una gran riallada, i continua "No em ve de gust apuntar-me a això, i si em vingués de gust, no puc estar en un curs, perquè no ho entenc. No puc memoritzar".

També té entrebancs amb moltes altres rutines, com anar a comprar menjar, per exemple, i és que ha oblidat el nom de les verdures, o dels peixos, i els ha de portar apuntats a una llista.

Tampoc té noció del valor dels diners, i necessita el seu marit per ajudar-la a calcular i a saber si un preu és correcte o desproporcionat. "Tinc molts problemes de números. Si estic comprant una bossa de mà i em diuen que són 1.000 euros, no sé quant és. O si hem de fer pressupostos, soc completament dependent del meu marit".

"Coses habituals, a mi se'm fan una muntanya", explica la Yolanda.

Malgrat que és una persona molt positiva no porta gens bé no poder treballar: "No és el mateix una vida sense treballar. És com els jubilats, que necessiten fer alguna activitat per sentir-se bé, doncs jo també".

Era una persona molt activa. Feia de voluntària a la Fundació la Caixa, fent classes de reforç escolar d'anglès i d'altres matèries per a adolescents, però ara es veu incapaç.

L'anglès, que parlava perfectament, l'ha oblidat, i també el francès que va aprendre a una escola bilingüe. De fet, ara és ella qui està repassant conceptes de l'ESO amb la seva logopeda.

Voluntària a la Guttmann: "Els animo molt"

La seva energia, però, la va empènyer a fer-se voluntària i a ajudar altra gent. Ho va intentar a la Creu Roja i a Càritas, i li van dir que no. Es va quedar impactada, i encara avui dia no sap si el motiu va ser la seva discapacitat o a causa de les restriccions i les pors que hi havia durant la pandèmia.

Finalment, es va dirigir cap a l'Institut Guttmann, on la van rebre amb els braços oberts. Hi va tots els dijous amb el cotxe, ja que ha tornat a conduir, per ajudar altres persones que han passat el mateix que ella.

La Yolanda explica que recomana als pacients "seguir, seguir, seguir", i tenir molta paciència, "perquè és molt llarg i cansa molt, però és millor cansar-se".

Una paciència i una tenacitat que també li recomana als familiars, ja que creu la recuperació de la gent que ha patit un ictus és duríssima per ells. I assegura que acceptar aquest tràngol amb una bona predisposició i tenir una família que et doni suport és la clau per avançar.

"Els metges també deien que em va ajudar el fet que soc molt intel·ligent. Era la més aplicada de l'escola", diu amb un gran somriure a la cara.

A la Guttmann veu les diferents seqüeles de l'ictus: gent que va amb cadira de rodes i té el cap perfecte, o persones amb molts de dolors al cos. També gent de totes les edats, fins i tot nens.

Rehabilitació pagada de la seva butxaca

La Yolanda, tres anys i mig més tard, continua fent rehabilitació amb logopèdia i neuropsicologia. Uns tractaments que paga ella i que li han permès tenir la bona evolució que està tenint, i lamenta, que hi ha molta gent que es queda a mig camí per manca de recursos.

De fet, la seguretat social només va assumir quatre mesos de rehabilitació quan encara no llegia ni escrivia.

Ara no es vol marcar cap sostre, ni imaginar-se com serà la seva vida a mitjà o llarg termini. "No se sap mai, si podré estar igual que abans, o no. De moment s'avança i ja es veurà".