Sophie Ndongo: de víctima a activista contra l'esclavatge modern

Arribar a un país que està al caire d'una guerra per gravar-hi un documental sobre una lluita pels drets laborals? A priori semblava poc factible, i la veritat és que la gent del nostre voltant ens mirava ben estranyada. I més tractant-se del Líban, el país on havia viscut i on havia treballat de corresponsal durant cinc anys. "No hi cobriràs la guerra?", em preguntaven. En principi, no.

El dia abans que aterréssim al Líban per explicar la història de la Sophie Ndongo, milers de buscapersones van explotar arreu del país i en van ferir els usuaris. Eren aparells que el partit-milícia Hezbollah havia distribuït entre membres de l'organització i el sabotatge s'atribuïa al seu gran enemic: Israel. Tot indicava que l'atac podia ser la prèvia d'una ofensiva a gran escala de l'estat hebreu.

Tot i així, hores abans d'embarcar ho havíem discutit amb l'equip i havíem coincidit que viatjar i mantenir el pla del documental era important. Hi havia l'esperança que el conflicte armat no escalés, però també hi havia la certesa que si esclatava la guerra, la Sophie i les seves companyes serien de les més damnificades. Eren l'esglaó més vulnerable de la societat: dones, pobres i migrades. Només un dia després d'aterrar, Israel va llançar la que ha estat la campanya més mortífera contra el Líban en dècades. Explicar la història d'aquestes dones en un moment com aquell cobrava més sentit que mai.

Però comencem presentant la Sophie Ndongo. Té 40 anys, és d'origen camerunès i el seu telèfon està gairebé sempre en silenci. Altrament, el so constant de les notificacions seria insuportable. Rep cada dia centenars de missatges de text, notes de veu i trucades. La majoria són de dones del Camerun com ella que li demanen consell o fins i tot auxili davant dels problemes o els abusos que pateixen com a treballadores domèstiques estrangeres al Líban.

Amb paciència, la Sophie va responent a totes les demandes. Ara ella és un exemple de força i coneixement per a les seves conciutadanes, però a ella també la van haver de rescatar. Durant quatre anys va estar esclavitzada per una família libanesa, un calvari que gairebé la porta a la mort.

Darrere de la seva història d'abusos i maltractaments hi ha una paraula en aparença inofensiva: "kafala". Sonaria fins i tot bé: ka-fa-la. I en canvi és la porta d'accés a una estructura d'esclavitud moderna. "Si existeix l'infern a la terra, jo ja l'he viscut", assegura taxativa la Sophie.

Tècnicament, "kafala" és el nom que rep el sistema de contractació d'estrangers que regeix, no només al Líban, sinó a la majoria dels països de l'Orient Mitjà. Es basa en l'esponsorització de l'amo sobre el treballador i, per tant, implicaria drets i responsabilitats. Però la realitat, com denuncien les activistes que intenten posar fi a aquest règim, és que dona plens poders al contractant i facilita abusos i maltractaments amb impunitat.

"El kafala és un sistema de tràfic de persones. Et trien igual que triaries una fruita al supermercat. És una mena de màfia. El govern, els alts càrrecs i les persones que ens contracten, tots en són culpables."

Jo mateixa vaig topar amb aquesta xacra només d'iniciar l'etapa com a corresponsal al Líban, el 2016. En la primera visita al pis on acabaria vivint, la persona que me l'ensenyava em va assenyalar un minúscul altell sobre el bany. Hi havia la caldera i vaig pensar que seria ideal per guardar-hi les maletes i les caixes buides. En canvi, el senyor em va deixar anar amb naturalitat: "Aquí hi pot dormir la minyona. Els veïns de baix l'hi tenen."

Cosificades. Vistes per les senyores, no com a persones, sinó com a objectes, com a possessions. A partir d'aquí, imagineu-vos totes les vulneracions que poden venir a continuació: falta de descans o de dies de festa, excés de feina, menjar escàs, salaris impagats, crits, cops, càstigs físics o tocaments i violacions. I sobretot, l'aïllament i la incomunicació. De mitjana, cada setmana moren dues treballadores domèstiques al Líban, sovint en circumstàncies poc clares o per suïcidi.

"De mitjana, cada setmana moren dues treballadores domèstiques al Líban, sovint en circumstàncies poc clares o per suïcidi."

La Sophie va ser víctima d'abusos físics, psicològics i sexuals durant els quatre anys que va treballar per la família que va "comprar-la", malgrat els seus precs perquè la deixessin marxar. El seu sou era de 175 dòlars al mes. I és que hi ha empleades per a totes les butxaques. L'origen, la religió, les llengües que parla i el nivell educatiu són alguns dels elements que n'acabaran determinant el salari. Habitualment oscil·la entre els 100 i els 400 dòlars mensuals. I per descomptat, la persona contractada hi té poc a dir. O no pot queixar-se, en la majoria dels casos.

És, com veiem, un negoci global. La mà d'obra prové principalment del sud-est asiàtic i de l'Àfrica. Només al Líban, un país d'uns quatre milions i mig de persones, hi ha gairebé 150.000 treballadores domèstiques estrangeres. Al món àrab, s'estima que la xifra podria superar els sis milions. Mou milers de milions d'euros anuals i deixa abundants beneficis als diferents participants de la xarxa, del més petit al més gran.

En el cas de la Sophie, la primera baula d'aquesta cadena va ser la seva cosina. Per convèncer-la de viatjar, la va enganyar. La nostra protagonista havia estudiat un grau en Finances i la seva parenta li va assegurar que treballaria en un banc. Del contracte en àrab que li van enviar, la Sophie evidentment no en va treure res en clar. Però tenia 28 anys, era mare soltera de dos fills i estava determinada a oferir-los un futur amb oportunitats. O sigui que es va enfilar a l'avió que la va portar al Líban el 2012. "Després de tots aquests anys, encara me'n recordo del dia que vaig arribar al país, a les dues de la matinada. A l'aeroport hi ha una sala. No és ni una sala, és un mur. Ens hi van empènyer. Érem més d'un centenar de noies. I en aquell moment que et prenen el passaport, em vaig sentir despullada."

Però quan vam conèixer la Sophie, ja feia temps que havia deixat enrere la por i el trauma viscut durant el captiveri. Continua treballant en el servei domèstic, però pel seu compte. I ha reconduït la ràbia inicial en una força transformadora que la manté en la batalla per canviar el sistema. I per ajudar les col·legues en dificultats. És una de les líders de la comunitat camerunesa al Líban i això sí que és una tasca a jornada completa.

En aquests vuit anys des que va recuperar la llibertat, la lluita pels drets de les treballadores migrants ha passat per moments molt diversos. Hi va haver fases en què van tenir la sensació que l'abolició del kafala estava a tocar. Van fer manifestacions massives, promogudes per aliades libaneses. Van crear grups de suport mutu i fins i tot van estar a punt de crear un sindicat. Però també les han reprimit, les han detingut i a algunes de les seves companyes les han expulsat. I el país ha passat per múltiples crisis que l'han acabat arruïnant.

"El meu equip i jo vam ser testimonis de com, després de la covid, en ple ensorrament econòmic del país, hi havia famílies que abandonaven les seves empleades davant de les ambaixades o enmig del no-res. A vegades amb els passaports, a vegades sense cap mena de documentació."

Ara, amb la guerra, la Sophie ha tornat a passar per la mateixa experiència dolorosa. Des del sud del país, on els bombardejos d'Israel van ser més intensos, li arriben missatges de dones abandonades de nou a la seva sort. Les famílies per qui treballaven han fugit i les han deixat enrere o en alguns casos fins i tot les han tancat dins les cases per, suposadament, protegir la propietat de saquejos. A mercè dels projectils. La Sophie busca reconfortar-les mentre en coordina el rescat amb organitzacions internacionals.

Aquest és el seu dia a dia. Tot i que l'objectiu final continua sent abolir el sistema kafala, la Sophie i les seves companyes són conscients que en l'actual conjuntura, ja abans de la guerra, les prioritats van més lligades a la supervivència diària. També a donar eines i recursos a les companyes de cara a un retorn al país d'origen que gairebé totes desitgen. Com la Sophie, que vol marxar, però no ara, pensa. Encara és massa útil al Líban.

Recordo un mural en una de les agències que es dediquen al negoci d'"importar" i "col·locar" treballadores domèstiques. El vam veure durant el rodatge d'un reportatge, fa anys. Hi havia més d'un centenar de fotos de carnet de dones de països com les Filipines, Etiòpia, Sri Lanka, Madagascar, Bangladesh, Sierra Leone o el mateix Camerun. Nosaltres hi vam veure un cant a la diversitat i a la riquesa. Pura bellesa. Per a molts dels que passaven per aquelles oficines, en canvi, eren poc més que una mercaderia. La veu forta de la Sophie i les seves companyes s'encarrega cada dia de recordar-los com n'estan d'equivocats.