"Tinc por de no recordar la seva veu": joves que han patit el suïcidi de la mare o un familiar

"Vaig perdre la meva mare l'any passat. És molt recent, i quan et passa una cosa així, entres en una nova vida automàticament; una nova vida que no busques i que no vols, però que et toca."

L'Alba Moreno, de 23 anys, és la gran de tres germanes. "De cop vaig haver d'agafar el rol de mare, també. Un doble paper, en el moment més dur de la meva vida".

Ja farà un any que totes tres van un cop al mes a la trobada amb joves que organitza l'associació de supervivents Després del Suïcidi. "M'ha sanat moltíssim", diu l'Alba.

Allà han conegut històries similars de nois, com en Joan Oca, de 19 anys, que també ha perdut la mare per suïcidi. I en el seu cas, a més, i pel mateix motiu, el germà gran.

"El suïcidi l'explico com una mort en què ajuntes el patiment d'una malaltia que et va degradant, com el càncer, sumat a la d'un accident on passa de sobte", explica en Joan.

Assistim a la segona sessió des que van tornar de les vacances. Aquesta l'aprofiten per compartir amb tot el grup com aborden la pèrdua del familiar amb la resta de la família.

"Això et passa d'un dia per l'altre, els amics no t'entenen, la família no sap què fer... El món segueix, però tu estàs als llimbs".

Ho explica l'Àlex Ruana, de 19 anys. Ja en farà sis que també va perdre el seu germà gran. "Aquest grup el considero ben bé com una família, perquè qualsevol dels joves et pot entendre de veritat", destaca.

Els sentiments per la pèrdua sobtada

"Al principi em va predominar molt la vergonya", diu l'Alba. No van ajudar gaire les preguntes d'alguns veïns del poble. "Volien saber com va passar, per què, quins problemes tenia...", recorda.

Preguntes "que no tocaven" i que li feien, diu, per satisfer la curiositat, més que no pas per interessar-se realment per com estaven.

L'Àlex també recorda com de cop va començar a molestar-li alguns comentaris. "Vocabulari que tenim integrat com ara, "demà tinc un examen i em mataré". I tu tens el germà que ja no és aquí i no saps com reaccionar", exemplifica.

"A mi el que m'ha perseguit moltíssim és el sentiment de culpa", descriu l'Alba. "Et jutges constantment sobre si vas poder fer alguna cosa malament i encara ara és el tema que em costa més avui dia", reconeix.

I a tots ells, expliquen, els ha sobrevolat una pregunta: per què. "Ningú s'explicava com un noi de 21 anys, d'un dia cap a l'altre, es va poder treure la vida. Et lleves i sempre et ressona el perquè ho va fer, però no, ningú t'ho pot respondre".

Ha passat un any des que van començar amb el grup i, pel Carles Alastuey, membre de l'associació, l'evolució que han fet és molt significativa.

"Les famílies tendim a protegir els fills i a deixar-los una mica de banda, però han de poder parlar, expressar els sentiments i rebre algun tipus de pedagogia sobre la pèrdua, més encara quan és una pèrdua tan tràgica", explica.

Recordar la persona que ja no hi és

El tercer dissabte de novembre se celebra el dia internacional del supervivent, una jornada per reconèixer totes les persones que afronten la pèrdua d'algú per suïcidi. A Catalunya, l'any 2024, es van suïcidar 538 persones, més d'una al dia de mitjana.

"La meva mare ha sigut el meu esquelet", relata l'Alba. "Ha sigut qui ha aconseguit que jo sigui qui soc ara i la veritat és que la trobo molt a faltar... I tot i que no soc creient, en moments de dificultat intento parlar amb ella, demanar-li consell, per no sentir que l'he perdut del tot", explica.

En Joan creu que ja ha passat algunes fases de ràbia i de culpabilitat, i que ja pot començar a mirar endavant. "Però al final aquestes morts les portes sempre amb tu i no hi ha dia que no hagi pensat en la meva mare i en el meu germà".

Apuntar-se tots els records és un dels consells que vol donar l'Àlex, per tots aquells que hagin perdut algú recentment, així com guardar les fotografies o els xats "perquè hi haurà un dia que, per l'impacte de la mort, se't barrejarà tot".

"El que tinc més por és de no recordar-me del tot del meu germà", lamenta. "Una de les coses que he perdut és la seva veu, i no sembla gran cosa, però per mi és molt dur", relata.

Tots ells insisteixen en el fet que els mitjans de comunicació parlin del suïcidi perquè d'aquesta manera es podrà fer més prevenció.

"El meu germà ha mort per suïcidi, però m'ha tocat a mi i li tocarà a més gent", diu l'Àlex. "I hem de treballar, parlar-ne, saber que no estem sols i que ho podem evitar", afegeix.