Toni Cruanyes: "Què millor que acceptar les famílies dels altres, siguin com siguin"
Cap de setmana de l'Orgull LGBTI al món. L'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia. En aquesta ocasió, el periodista de TV3 ha estat l'encarregat de llegir el manifest de la marxa a Barcelona i ha demanat el reconeixement i el respecte per a tots els models de família.
Roger Escapa: Deus estar de ressaca. Estem en ple cap de setmana del Pride, de l'Orgull Gai, i ahir et vam veure llegint el manifest.
Toni Cruanyes: La veritat és que ressaca, no, perquè ahir vaig anar a dormir aviat. Però una mica cansat, sí Ahir va ser una festa maca, amb molta gent.
Et vam veure al costat de la Chenoa, la Terremoto de Alcorcón, la Karina...
Sí, molta festa. Totes molt simpàtiques. Elles hi van posar la festa, jo ja saps que soc una mica tímid amb aquestes coses
Ahir, ja ho vam veure, va ser un dia molt familiar. Precisament, ha estat una de les reivindicacions del Pride d'aquest any...
La forma que tenen les famílies és variada, arreu del món. Per molt que s'ha intentat fer passar tothom pel mateix patró religiós i cultural. Per sort, això ja és història, almenys a casa nostra. Què millor que acceptar les famílies dels altres, siguin de dues mares, dos pares, una parella separada i amb fills a càrrec
Avui, amb Toni Cruanyes repassarem la història del moviment LGTBI. Comencem a Nova York, perquè fa 50 anys hi va haver uns fets que van canviar la història...
El 28 de juny de 1969, al barri de Greenwich Village, a Nova York, hi va haver una butuda de la policia que va acabar amb aldarulls i amb l'encarament dels clients del bar Stonewall Inn amb la policia, que havia anat a detenir-los. Era un bar que freqüentaven sectors marginals en aquella època: transsexuals, prostituts masculins, "drag queens", joves sense sostre
En aquell moment, Toni, tot el que tingués a veure amb l'homosexualitat estava prohibit
No només prohibit, sinó considerat de mal gust o, fins i tot, perillós. Per això, els homosexuals només es podien trobar en alguns bars mig clandestins per socialitzar i poder-se mostrar lliurement com eren.
Aquell any, Toni, el 1969, als Estats Units es vivia una època convulsa
Hi havia les lluites pels drets civils, en relació amb el Maig del 68 a França. L'alliberament sexual era una de les cares de la mateixa revolta: els drets de les dones i de la població negra, les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam... Hi havia manifestacions a les grans ciutats, recordem que havien assassinat el president John Fitzgerald Kennedy feia poc. Per tant, hi havia molta convulsió social.
I, a Stonewall, els homosexuals van dir prou
Es van sentir empoderats. Amb força. Feia dècades que a Nova York, i especialment al barri de Greenwich Village, hi havia una de les comunitats més importants de gais del món. I és que, després de la Segona Guerra Mundial, molts soldats que havien anat al front es van estimar més no tornar als seus pobles, i es van quedar a la ciutat d'entrada, de tornada, que per als que provenien del front bèl·lic d'Europa era Nova York. Ells van formar part de la contracultura de les dècades dels 50 i 60 als barris més barats de Manhattan, com el Bronx, Chelsea o el Village, on vivien, en comunitats o sols en pisos, la quantitat més gran d'homes solters dels Estats Units. D'aquí ve, per exemple, el nom d'un dels grups gais més coneguts, els Village People.
Aquesta cançó, Toni, que tots hem ballat, té un missatge "queer" de fons...
"Queer", en anglès, vol dir, literalment, "estrany", "sòrdid", i és la paraula que es feia servir per referir-se despectivament als homosexuals. Com aquí la paraula "maricón". La comunitat gai la va positivitzar, va convertir l'insult en un crit de guerra. L'orgull per mostrar-te com els altres et volen ridiculitzar va fer que els quatre membres del grup Village People es disfressessin d'estereotips homoeròtics, com el policia negre, el cowboy amb pistola, l'indi amb plomes, el paleta , tots desbotonats fins al melic
Estem parlant de Nova York, però també ens hem de fixar en San Francisco
Igual que amb Nova York, a San Francisco s'hi van quedar els "marines" que havien lluitat a la Segona Guerra Mundial, però que arribaven pel Pacífic, que venien del front japonès. Els "marines" gais no volien tornar als seus pobles, a les comunitats més conservadores del centre dels Estats Units. Així que es van quedar a Califòrnia. A més, en aquella època, San Francisco era una ciutat barata, i a l'entorn del barri de Castro, també un dels més marginals, s'hi va constituir la comunitat homosexual.
San Francisco va tenir el primer polític gai declarat dels Estats Units
Harvey Milk. Era un activista molt desimbolt i popular que es va presentar per a un càrrec d'elecció, com a membre de la Junta de Supervisors de San Francisco. Era el primer candidat a un càrrec públic obertament gai. La seva campanya, l'any 1978, va servir per obrir el debat sobre l'orientació sexual. I va guanyar, va ser elegit. Va aconseguir aprovar una ordenança sobre els drets dels gais a San Francisco. Però amb la polèmica generada, quan no portava ni un any al càrrec, un altre candidat que havia perdut les eleccions el va assassinar.
Va ser un crim homòfob
Sí, perquè l'argument que havien utilitzat sempre els opositors de Harvey Milk era la seva condició sexual. En tot cas, la lluita pels drets dels homosexuals va explotar als Estats Units i va arribar a la resta del món occidental, també a Espanya, com una onada imparable
Cruanyes, perquè em poses una cançó de Rocío Jurado?
No sabies que Rocío Jurado va ser durant molts anys una icona gai a Espanya? De gais, i de lesbianes, també És que, als darrers anys del franquisme, els joves començaven a sortir al carrer, i els referents locals --els més reconeguts per l'establishment-- es van transformar en codis, símbols, formes de reconeixe's mútuament , i Rocío Jurado o Raphael eren els artistes que sonaven sempre en les festes en què, dissimuladament, es trobaven els homosexuals durant el franquisme
Aquesta època de clandestinitat es va acabar el 1977. És l'any en què es va fer la primera manifestació de l'Orgull Gai a Espanya. A Barcelona, en concret.
Sí, des dels aldarulls de Stonewall, a Nova York, cada any, per la mateixa data, s'organitzava una manifestació que primer va començar als Estats Units, però que va anar arribant també a Europa. L'Orgull era una confrontació contra els que volien que els homosexuals s'amaguessin, s'avergonyissin
En aquells moments, a Espanya hi havia una llei que penalitzava l'homosexualitat
Era la llei de perillositat i rehabilitació social, hereva de la Ley de Vagos y Maleantes. Ficava al mateix sac prostitutes, carteristes, lladres, sensesostre i homosexuals. A la presó Model de Barcelona hi va haver detingudes persones acusades d'homosexualitat. L'any 1977, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya va sortir al carrer per primera vegada, pocs mesos després de les primeres eleccions democràtiques. El crit de llibertat de Stonwall arribava així a Catalunya.
Toni, arribarem fins a les 9 amb un cant a l'amor entre dones: "Mujer contra mujer", de Mecano. Per cert, Toni, gairebé no hem parlat de les lesbianes...
Sí, a veure, me'n vull disculpar. Avui hem parlat, sobretot, dels homes gais perquè commemorem els 50 anys de Stonewall, però prometo que en properes ocasions parlarem de la història del reconeixement de les lesbianes, així com de transsexuals, bisexuals i intersexuals. El Pride i les reivindicacions de l'Orgull són plurals
