"Torrente presidente" ja no ofèn ningú i Santiago Segura ho sap: què aporta en aquest moment?
L'èxit de públic de la saga Torrente és innegable. Ho ha estat i ho seguirà sent. "Torrente 2: misión en Marbella" és la sisena pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol i gairebé tots els episodis de la saga han estat la pel·lícula espanyola amb més recaptació l'any de la seva estrena.
De fet, des del 2019, amb una única excepció, les pel·lícules de Santiago Segura han encapçalat cada any la llista de les produccions espanyoles més taquilleres. No hi ha cap dubte que amb "Torrente presidente" passarà exactament el mateix.
De moment, en el seu primer cap de setmana d'exhibició ja ha recaptat set milions d'euros i l'han vist un milió de persones. Això vol dir que en només tres dies ha superat la segona pel·lícula espanyola més vista de l'any passat, "El cautivo", d'Alejandro Amenábar, i està a mig camí de superar la primera, que era, evidentment, un altre producte de la factoria Segura: "Padre no hay más que uno 5".
Per tant, queda clar que el madrileny sap perfectament què volia el públic aquests últims anys: un cinema fàcil, blanc, divertit i familiar. Això sí, després de detectar que molta gent esperava, també, el retorn de la irreverència de Torrente, ha recuperat el seu personatge 12 anys després de l'últim capítol de la saga, "Torrente 5: Operación Eurovegas".
Però, a banda de portar gent al cinema, cosa que celebrem, què més aporta "Torrente presidente"? Poca cosa.
Torrente es repeteix com l'all
El film comença amb el tema musical de Vino Tinto "Habla, pueblo, habla", que animava els espanyols a votar el 1976, i amb l'efígie de Curro Jiménez i Las Tacañonas, de l'"Un, dos, tres", com a marc mental per situar l'espectador.
Però aquesta pel·lícula no se situa en l'Espanya de la Transició. "Torrente presidente" és un producte fruit del present més immediat, conseqüència de la crisi política que viu el país, de la polarització de les dues Espanyes i de la consolidació d'una nova cultura audiovisual marcada pels impactes directes i curts que es viralitzen a través de Youtube i TikTok.
Malgrat que Torrente s'ha estilitzat físicament, el seu humor continua sent el de sempre, igual de gruixut i populista. També, igual de magnètic per a un cert públic. El problema és que no s'ha renovat en 28 anys. Ni té cap intenció de canviar-lo, perquè la fórmula li funciona. Això sí, aleshores ha d'entomar millor les crítiques.
Santiago Segura, el còmode
Segura ha explicat a 3CatInfo els motius del seu immobilisme.
La societat ha evolucionat molt, però en el fons ens continua fent gràcia el mateix.
Cita "Atraco a las 3" o "Los tramposos" com a referents d'un humor clàssic encara vigent, i el seu primer Torrente podria entrar en aquesta terna, però aquesta sisena part, ja no.
Al magnífic Torrente del 1998, un producte original, inspirat i divertidíssim, caldria demanar-li el 2026 una mica més d'enginy, que els gags no s'inspirin només en l'humor de cunyat, els acudits reciclats de barra de bar o els apunts suggerits per qualsevol intel·ligència artificial.
En l'època en què el debat sobre els límits de l'humor és el pa de cada dia, Torrente ha perdut l'ocasió de convertir-se en un model i acostar-se, per exemple, al genial Ricky Gervais.
L'humorista anglès gaudeix traspassant línies vermelles, ell mateix instal·la les mines al llarg del camí per poder-les trepitjar a consciència. La seva audiència sovint ha d'agafar aire abans de riure, però el seu és un humor treballat, en constant renovació, àcid, corrosiu, cínic i agudament menyspreable, que no deixa mai indiferent i sempre convida a la reflexió.
En canvi, a Santiago Segura el visualitzes escrivint el guió de "Torrente presidente" assegut al sofà, amb plantofes i calçotets, mentre es grata l'entrecuix. En exigència i esforç, aquest cop crec que es poden confondre persona i personatge. Al cap i a la fi, la pel·lícula és molt menys transgressora i polèmica del que pretén. Ara la transgressió es fonamenta en la subtilesa, les segones lectures o la ironia, però Segura es veu incapaç d'abraçar-les.
Torrente contra tots
Per acabar, el debat que s'ha generat sobre si "Torrente presidente" blanqueja Vox o recolza l'esquerra és inaudit. Segura dispara contra tothom, sense preferències.
He llegit que el film és una estratègia de Pedro Sánchez per enfonsar a Vox. I gent que pensa el contrari, que vull que Vox sigui el partit més votat. La gent està malament del cap.
El problema és que amb el feixisme no es pot ser equidistant. Per això, quan ell mateix cita "Los domingos" com a exemple, reconeix que la seva pel·lícula té el mateix problema que la d'Alauda Ruiz de Azúa. No posicionar-se en segons quins temes és injustificable.
Al final, potser li estem exigint massa a Torrente, però és que Santiago Segura és molt més intel·ligent del que ens mostra i, per això, és una llàstima que no tregui el màxim profit a les seves idees i que ell mateix menyspreï el producte final.
Es una pel·lícula molt beneita, és una petita faula, per riure i ja està, per alliberar-te de la tensió que hi ha al carrer.
Com trobem a faltar Tony Leblanc, Chus Lampreave o el protagonisme que Javier Cámara tenia a "Torrente: el brazo tonto de la ley". Ara, sembla que els "cameos" siguin la raó de ser del film, quan només haurien de ser la guarnició.
No direm qui surt per no espatllar l'experiència dels seus fans. Però si Santiago Segura, com diu ell mateix, pensa tant en el seu públic, que faci millors pel·lícules.
