Trencant el silenci de la gran "bailaora" sorda Antonia Singla. Per què va desaparèixer en el punt àlgid de la seva carrera?
L'Helena, una jove professora de flamenc i escriptora, descobreix unes velles gravacions d'Antonia Singla, una ballarina de flamenc sorda d'impressionant talent, nascuda als barris gitanos de Barcelona, que va desenvolupar la seva tècnica a partir de la seva discapacitat. Però malgrat el seu talent, sorprenentment, la Singla és avui una artista desconeguda.
El documental "La Singla" entrellaça el passat i el present, i combina imatges d'arxiu amb música i so apassionats, a través d'una fascinant exploració de la dansa com a expressió, el moviment com a experiment i la performance com a ràbia. "La Singla" celebra i preserva el llegat d'una de les millors balladores de flamenc de tots els temps.
Créixer en soledat
Antonia Singla va néixer a les acaballes dels anys 40 al Somorrostro, el barri de barraques de la platja de Barcelona. Es va quedar sorda poc després de néixer i, com no sentia, no va aprendre a parlar fins molt més tard, de forma autodidacta.
La seva mare, la Rosa, va escriure com havia anat tot:
Vuit dies després del naixement, em vaig espantar dels moviments estranys que la nena feia amb el cap. Vaig comprendre que patia un dolor terrible. La vaig portar a diversos metges. Alguns van dir que havia patit una meningitis. La veritat és que tots van coincidir a dir que la nena seria sordmuda.
L'Antoñita va créixer en soledat, amb l'única companyia dels animals, amb qui s'entenia millor que amb les persones. Un dia va començar a ballar davant del mirall, movent els braços i picant a terra amb força per sentir les vibracions.
Com explicava la seva mare, "la Singla va aprendre a parlar tard, però la música la comprenia perquè la portava a dins abans de sentir-hi".
La Singla va aprendre a ballar al ritme, observant les mans de la seva mare, que feia petar els dits davant dels seus ulls, marcant el compàs. Ella va interioritzar el ritme i ballava portant el compàs interiorment.
Actriu i "bailaora" a "Los Tarantos", al costat de Carmen Amaya
L'any 1963, Francisco Rovira-Beleta, director de la pel·lícula nominada als Oscar "Los Tarantos", la va incorporar al repartiment, ja que, tot i la seva edat, la Singla ballava amb gran talent. Al rodatge, Antonia Singla va coincidir amb Carmen Amaya, que també havia nascut al Somorrostro, i amb qui se la comparava.
Carmen Amaya estava malalta, de manera que quan va acabar la pel·lícula es va tancar a l'hotel i va fer cridar l'Antoñita, a qui havia agafat molt d'afecte durant el rodatge. Van passar juntes els últims dies de la Carmen, que va morir poc després sense haver vist l'estrena de la pel·lícula.
La fotògrafa Colita, que va registrar amb la seva càmera el set de rodatge de "Los Tarantos", formava part del grup que sempre seguia la Singla quan actuava.
I pensàvem, Déu meu, aquesta criatura, amb el problema que té perquè es sorda, com és possible que balli como balla?
De la fama mundial, a l'oblit
Sovint invitaven la Singla a les festes de Dalí i Gala, on ballava per a un grup d'intel·lectuals i artistes, com Marcel Duchamp. A més, tenia el suport del "bailaor" Vicente Escudero, que assegurava que "la Singla era la viva imatge de Carmen Amaya".
Aviat la fama de la Singla es va estendre i la crítica va dir d'ella que "el seu estil, totalment innovador, estava revolucionant el flamenc". Tot i no sentir la música quan pujava a un escenari, la Singla va aconseguir la fama internacional als 17 anys i va captivar el públic amb les seves actuacions sorprenentment apassionades.
La Singla es movia literalment al compàs del seu ritme interior, amb una imponent presència, que combinava amb la seva poderosa mirada i amb un dinamisme excepcional. La Singla era un geni, una creadora. Com que no podia seguir els músics, era ella qui marcava el compàs i ells la seguien.
L'any 1965, la Singla va ser la figura principal del primer Festival de Flamenc Gitano, que es va presentar en gira als principals escenaris de les grans ciutats europees. A Alemanya, la premsa va proclamar la Singla com "la millor 'bailaora' del món".
A la Singla li van ploure les ofertes i a mitjan de 1968 es van anunciar nous projectes, com una pel·lícula a Hollywood. Però de sobte, el seu representant, Francisco Banegas, va rebre una carta de la Singla on refusava la seva oferta. Era com si la terra se l'hagués empassat. Inexplicablement, la Singla havia deixat d'existir, d'interessar. El rastre de la Singla es perd. No hi ha documents, no hi ha dades.
La recerca de la Singla, 50 anys després
Mig segle després, amb un silenci inexplicable de 50 anys, l'Helena emprèn la recerca de la Singla per escriure la seva història, ja que, increïblement, encara no ho ha fet ningú. Però primer ha d'esbrinar quin és el misteri que s'amaga darrere de la seva desaparició, per això comença pel Somorrostro, on ja no hi ha rastre de les barraques.
Com li explica un dels antics habitants del barri, "les barraques es van tirar a terra coincidint amb unes maniobres militars. Tots els qui hi vivien van ser traslladats al barri de San Roc de Badalona."
L'Helena aconsegueix trobar la Singla, que viu de forma anònima i tranquil·la amb la seva família als afores de Barcelona. L'Antonia no conserva ni fotografies ni vídeos dels seus anys d'èxit, no li agrada recordar-los. Ella reconeix que mai va ser feliç:
Sempre estava trista. No sentia res, i com que no sentia res, no tenia paraules. Per això sempre estava sola. Sempre jo, el meu mirall i el meu ball.
La Singla va caure malalta per depressió i ja no va seguir la seva brillant carrera. No va ballar més. En la seva recerca, l'Helena és conscient que "hi ha un capítol a la vida de l'Antonia tancat al seu interior, endormiscat però latent, com una ferida mal guarida".
La mirada de la Singla clama en un crit silenciós. El seu ball allibera tota la ràbia que acumula al seu interior per una infantesa plena de silenci, de pobresa. I d'abús.
Fitxa tècnica:
Direcció, guió i realització: Paloma Zapata García
Producció: Paloma Zapata García, Paola Sainz de Baranda, Nadja Smith
Producció executiva 3Cat: Jordi Ambròs Hortensi
Producció delegada 3Cat: Daniel Barea Delgado
Direcció de fotografia: Daniel Mauri, Iñaki Gorraiz
Direcció de producció: María Teresa Pascual, Paola Sainz de Baranda
Música: Juliane Heinemann
Grafisme: Susan Kreher
Veu en off: Helena Kaittani
"La Singla" és una producció de La Fábrica Naranja de Películas, en coproducció amb Malandar Films i Inselfilm Produktion, la col·laboració de 3Cat, ARTE, ZDF, Movistar+, i Canal Sur, i el suport de Europe Creative Media, ICAA, ICEC, l'Ajuntament Santa Coloma de Gramenet i la Fundación Aura.
