Trobar pis quan es té un trastorn mental: "Diuen que està llogat, però continues veient l'anunci"
Tenia prou diners per llogar un pis, però no hi va haver manera. Va recórrer tot el Penedès, Barcelona i el Garraf, el que quedava a prop d'on ell és. Però quan veien entrar el Toni Nieto, la pregunta era automàtica:
Quina discapacitat tens?
"Una malaltia mental", responia ell amb innocència. Sense saber que aquest és precisament el motiu pel qual li dirien que no.
Sabien que la resposta seria sempre la mateixa, explica Lourdes Bernal, directora de la Fundació Nou Camí, entitat que dona suport a la capacitat jurídica -el que abans era la tutela- a persones amb problemes de salut mental i discapacitat que viuen a la Fundació Hospitalàries Martorell.
L'han acompanyat en tot el procés, però els deien el mateix per a tots els pisos pels quals es van interessar:
Ja està llogat. Però tu continues veient l'anunci penjat al portal.
Un fracàs
El Toni, tot i estar preparat per viure fora del centre psiquiàtric, va haver de tornar a ingressar a l'hospital. Ho explica amb frustració David Salgado, coordinador d'assessorament i habitatge de la Fundació Nou Camí:
Va ser un fracàs del projecte. Va haver de tornar a viure l'hospital perquè no tenia un lloc de vida on anar.
El Toni ha passat la major part de la seva vida entrant i sortint de centres psiquiàtrics. L'últim, un ingrés de 3 anys seguits. Aquesta sortida era diferent perquè la seva mare havia mort i ja no podria tornar a casa seva.
Va participar en un projecte de pis pont per facilitar la desinstitucionalització. Necessitava "adquirir habilitats i capacitats per fer vida independent" com pot ser fer rentadores i saber com mantenir neta la casa, "però per la resta tenen una estabilitat clínica i poden ser els teus veïns i els meus també", recorda Bernal.
Ho havia fet molt il·lusionat i se n'havia sortit amb nota, però faltava el pis per anar a viure.
Prejudicis i estigmes
Els bojos són perillosos, els bojos són imprevisibles, els bojos són incompetents.
Són els principals estigmes que acompanyen als trastorns mentals greus -com poden ser el trastorn bipolar o l'esquizofrènia-, diu el psiquiatre i director assistencial corporatiu de la Fundació Hospitalàries, Francisco del Olmo.
La majoria de la societat estaria d'acord que visquessin fora del centre psiquiàtric, "però aquí no; jo els accepto, però no al costat de casa meva".
El mateix Toni diu amb resignació: "Quan dius esquizofrènia pensen que ets un assassí, però jo mai li he fet a ningú mal. I fa més de 20 anys que estic malalt."
En canvi, el que sí que està demostrat, insisteix Del Olmo, és que aquestes persones "són més receptores de violència i delictes, són més vulnerables".
"No hem de parlar si la persona amb una malaltia mental dona problemes. És si la persona dona problemes o no, perquè per donar problemes no hem de tenir cap diagnòstic", conclou Bernal.
El doble estigma
L'estigma no només fa mal pel rebuig en si, també provoca autoestigma: la persona es creu allò i ho interioritza. Comença a pensar que potser sí que és perillós o que es pot descontrolar, que és incompetent.
I això "és tan discapacitat com la mateixa malaltia", recorda el doctor Del Olmo. Per això la lluita contra l'estigma "no només ha de ser per valors ètics, sinó també pels clínics".
Berga: més que un lloc on viure
Van haver d'anar fins a Berga i de la mà de la gestora d'habitatge social Hàbitat 3, per trobar un lloc on viure.
Ara comparteix pis amb dues persones i la convivència és molt bona. Aquí tenen qui els dona el suport i l'acompanyament que necessiten. L'espera i la distància han valgut la pena.
El que ha marcat la diferència és el Jordi Martín Martín. El Toni ens en diu, durant l'entrevista, que "és molt maco, molt maco", i a mig rodatge el coneixem, perquè pica a la porta, preocupat:
Que hi és el Toni? És que el Toni sempre em pica a mig matí i avui no ho ha fet, està bé?
És el veí de baix. Des que va arribar el va acollir amb normalitat perquè "el problema és de la gent (amb els seus prejudicis), i no d'ell". Al Toni se li il·lumina el somriure quan ens explica que tots els matins li toca a la porta i li diu "passa, passa" i es pren un cafè amb llet: "Sí, t'ho prometo". Xerren de la vida perquè "és tan amigable com tothom", conclou, el veí.
Projecte de desinstitucionalització
És difícil determinar quants anys fa que el Departament de Salut parla d'estendre el model de desinstitucionalització de Salt, iniciat el 1998.
Es tracta de tenir un pla individualitzat per a cada persona. Atenent-los d'una altra manera per evitar els ingressos de llarga estada hospitalària de salut mental, en aquest cas de les comarques gironines.
Fa 3 anys es va fer una posada en escena anunciant la reconversió i transformació de l'hospitalització. El llavors conseller Josep Maria Argimon anunciava que no s'ingressarien més persones amb llarga estada i que començarien a desinstitucionalitzar les 2.300 persones que hi eren: "És un projecte que s'ha aconseguit en altres països europeus i s'ha aconseguit a casa nostra, a Girona. I ara hem de fer-ho a tot Catalunya."
Però la realitat és que més enllà de la transformació a l'atenció a la salut mental, també s'han trobat amb la incomprensió de la societat. I ara el més complicat és trobar qui els vol de veïns.
Serien beneficis per a tothom
Per a les persones amb un trastorn mental tornar a viure a la comunitat és part del seu procés rehabilitador, però també és bo per a la comunitat, assegura el psiquiatre Del Olmo: "Tot allò que la faci més diversa i inclusiva, la fa més rica i més sàvia."
Finalment, el Toni expressa un desig:
El més important per la meva vida, que la gent no em rebutgi i que la gent m'estimi. Ostres, seria el millor.
