Un fàrmac molt comú contra la diabetis podria empitjorar la malaltia
Els medicaments per a la diabetis tipus 2, com les sulfonilurees, han estat un pilar fonamental per al tractament d'aquesta malaltia des que van sortir al mercat a principis de la dècada del 1950. Ara bé, tot i que són un dels fàrmacs més comuns per a aquesta afecció, poden perdre eficàcia amb el temps i s'ha vist que sovint provoquen més efectes secundaris que altres fàrmacs antidiabètics.
En un estudi conjunt de l'IDIBELL, la Universitat de Barcelona, l'Hospital de Bellvitge i el Centre d'Investigació Biomèdica en Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques, el CIBERDEM, els investigadors proposen una explicació sobre per què fàrmacs de la família de les sulfonilurees, com ara la glibenclamida, perden la seva acció amb el temps i, fins i tot, poden ser contraproduents.
En la investigació han vist que fer-ne un ús crònic contribueix a la pèrdua d'identitat de les cèl·lules productores d'insulina i això n'afecta la funcionalitat, com explica Eduard Montanya, que ha liderat la recerca.
Hem demostrat que té un efecte negatiu sobre les cèl·lules beta del pàncrees que produeixen la insulina. Hem vist que les cèl·lules exposades de forma crònica a la glibenclamida perden l'expressió de factors que caracteritzen la seva identitat i passen a secretar menys insulina.
Els investigadors també han identificat el mecanisme pel qual es produeix aquesta pèrdua d'eficàcia i com aquesta família de fàrmacs poden, fins i tot, "contribuir a accelerar l'evolució de la mateixa diabetis", afegeix Montanya.
Les cèl·lules beta perden la seva identitat
L'estudi confirma que, tal com s'havia comprovat en ratolins, en humans també es produeix una pèrdua d'identitat de les cèl·lules beta del pàncrees. És a dir, aquestes no només moren, i per tant deixen de produir insulina, sinó que també poden continuar vives però canviar prou perquè no siguin capaces de funcionar correctament. I, segons explica Montanya, "sembla que les sulfonilurees contribueixen a aquesta pèrdua d'identitat cel·lular, fet que incrementa i potencia que funcionin malament".
De fet, els investigadors han vist que l'exposició continuada a aquests fàrmacs contribueix a la pèrdua de funció de les cèl·lules β. Això explicaria que cada vegada fossin menys eficaces per reduir la glucosa en sang, cosa que podria accelerar la progressió de la diabetis tipus 2 en pacients que prenen aquests fàrmacs des de fa molt de temps.
Un medicament que pot tenir efectes negatius en les cèl·lules
En l'estudi han analitzat l'efecte de la glibenclamida, una sulfonilurea, en cèl·lules β pancreàtiques sanes exposades a condicions normals de glucosa. Els resultats han estat clars: les cèl·lules exposades al fàrmac van mostrar una reducció en l'expressió de gens essencials per a la seva funció, inclosa la mateixa expressió d'insulina, van augmentar la taxa de mort cel·lular i van perdre capacitat de secreció d'insulina en resposta a la glucosa.
Vam poder confirmar que la glibenclamida té efectes negatius sobre les cèl·lules β i accelera la pèrdua de massa funcional, i que ho fa de forma temps-dependent, és a dir, l'afectació és més gran quan el temps d'exposició és més llarg.
Aplicació a la clínica
Els resultats de l'estudi podrien redefinir les recomanacions per a l'ús d'alguns d'aquests fàrmacs. I també aporten una nova línia d'estudi de l'abordatge de la diabetis.
Saber que en la diabetis tipus 2 algunes cèl·lules beta no moren sinó que passen a un estat no funcional obre una via d'investigació de gran interès clínic ja que les cèl·lules mortes no es poden recuperar, però "aquesta pèrdua d'identitat que hem demostrat seria un estat que sí que es podria revertir", apunta Montanya.
En aquest sentit, l'estudi pot ser clau per plantejar en el futur possibles teràpies que recuperin la identitat funcional de les cèl·lules i poder així oferir solucions a llarg termini per als pacients diabètics.
