Una disculpa no compensa un vida feta miques
Cinc nenes mestisses, filles de pare blanc i mare negra, les van separar dels seus progenitors al final de l'ocupació colonial del Congo.
A Lea Tavares la van internar en un orfenat gestionat per l'Església catòlica i subvencionat per l'Estat. Ho ha sabut després, perquè només tenia dos anys i no recordava res. Ho relata així al podcast Mapamundi:
Et treien les sabates, et deixaven amb els peus nus i et posaven roba petita. A l'endemà, tens un nen petit de 2 o 3 anys a l'orfenat. És un crim, perquè ens van trencar la vida, pitjor que la mort.
De més gran, Lea Tavares es va creuar amb el seu pare, com explica al podcast Mapamundi
Vaig veure el meu pare, als 14 anys, per casualitat. Li vaig dir: Bon dia, senyor. Ell va plorar i em va dir que no em volia abandonar.
Les van tornar a deixar enrere quan el Congo es va independitzar
Tavares també recorda com va patir un segon abandonament quan tenia dotze anys. Amb la independència del Congo, les evacuacions d'occidentals les van deixar a terra, on algunes van patir violacions. Una altra de les demandants, Simone Ngalula, ho explica al podcast Mapamundi:
Hi havia avions per evacuar els blancs. I per a gran sopresa nostra, no hi havia prou places. Es van emportar les monges i els capellans, i a nosaltres els nens ens van abandonar. I llavors hi havia una guerra civil.
Justícia per reparar una vida trencada
Segons la seva defensa, aquest drama acumula una llarga llista de violacions de drets humans: els van separar dels pares, dels germans, de la seva llengua i els van sotmetre a condicions precàries d'alimentació i d'educació.
Però per sobre de tot es van cometre crims contra la humanitat que no prescriuen. Ho explica al podcast Mapamundi, Michèle Hirsch, una de les advocades:
Una política d'un estat per eliminar per raons racials una part de la població civil, amb la complicitat de l'Església, és un crim contra la humanitat.
Les demandants demanen 50.000 euros de compensació, però també accés als documents en mans de l'estat belga sobre la seva identitat i l'aprovació d'una llei de reparació per al col·lectiu.
Estan insatisfetes amb les disculpes rebudes fa dos anys pel llavors primer ministre belga, Charles Michel:
En nom del govern federal belga demano disculpes als mestissos nascuts de la colonització belga i a les seves famílies per les injustícies i el dolor que han patit.
L'antropòleg de la Universitat de Lleida, Albert Roca Álvarez, explica al podcast Mapamundi que les paraules de Michel van ser un acte polític.
Si te les demanen, les has de dir; ara bé, ni tan sols diu perdó, l'únic que demana són disculpes com el que ensopega amb algú.
Un pas més de Bèlgica per confrontar el seu passat colonial
Bèlgica té una oportunitat política d'actuar davant del fosc passat colonial, especialment durant les més de dues dècades que l'actual República Democràtica del Congo va ser propietat personal del rei Leopold II. S'hi van cometre atrocitats, amb 10 milions de morts, per explotar-ne recursos naturals com el cautxú.
Darrerament hi ha hagut atacs contra estàtues d'aquest rei durant les protestes del moviment Black Lives Matter.
També s'ha inaugurat una plaça a Brussel·les dedicada a Patrice Lumumba, el primer a ocupar el càrrec de primer ministre de la República Democràtica del Congo, el 1960, o s'ha remodelat el Museu d'Àfrica, que abans glorificava el colonialisme.
També s'ha publicat un informe de deu historiadors encarregat per una comissió d'investigació del Parlament, que confirma la brutalitat de les pràctiques de l'estat belga al Congo, Ruanda i Burundi. La incògnita és ara si es traduirà en algun tipus de reparació per les víctimes.
