Veneçuela, la nova colònia dels Estats Units

Si fem un balanç de l'última setmana que ha tingut el règim de Veneçuela, aparentment, no podria ser més demolidor. Però quedem-nos amb l'adverbi "aparentment" perquè potser al final el resultat no ha estat tan dolent pels seus interessos. Vet aquí el que li ha passat:

Un país estranger el va atacar i els seus helicòpters van entrar fins al centre de la capital sense trobar gaire resistència i van matar un centenar de soldats i policies. Un acte de guerra que, a l'agressor, no li va costar ni un mort ni la pèrdua de cap a avió o helicòpter.

El país estranger va capturar, o segrestar, el seu president que teòricament estava molt ben protegit i dormia cada dia en un amagatall diferent, precisament per evitar que l'agafessin. Ara, el líder espera judici com qualsevol altre presumpte delinqüent empresonat a la ciutat de Nova York.

El país estranger va desencadenar la paranoia entre els membres del règim: va deixar clar que hi havia un o diversos traïdors entre ells i ara tots es miren pensant qui tenia línia directa amb la CIA, qui sabia què i si ells seran els pròxims a caure.

El país estranger l'ha obligat a entregar-li un centenar de vaixells plens de petroli per valor de 2.000 milions de dòlars. I això és només l'aperitiu, perquè ja li ha comunicat que controlarà la seva indústria del petroli, la mare dels ous, "de forma indefinida".

El país estranger li ha deixat clar que, a partir d'ara, Veneçuela serà un país dirigit i tutelat, una espècie de colònia controlada per una capital situada a 3.000 quilòmetres de distància. Per quant temps? De moment, ha dit que "per molt més que un any".

El país estranger l'ha obligat a començar a alliberar alguns dels 900 presos polítics que el règim volia mantenir tancats i a qui titllava d'enemics i d'un perill per a la "seva revolució bolivariana".

En un país democràtic, uns líders que haguessin estat tan humiliats d'aquesta forma i haguessin hagut d'entregar de facto la sobirania nacional a un tercer país, molt probablement no es veurien en condicions de continuar en el càrrec.

Haurien sentit que el seu hagués estat un gran fracàs i que haguessin enfonsat el país en una crisi sense precedents.

Per una simple qüestió d'honor, amor propi, decència, i sentit de responsabilitat envers el mandat que tenien i els electors que els van votar, presentarien la dimissió, convocarien eleccions i es retirarien a la seva residència de camp resant perquè no s'obrissin investigacions ni processos judicials.

Un règim sense gaire orgull propi

Però Veneçuela no és una democràcia ni els seus líders semblen moure's amb la corresponent escala de valors. I això, sumat als plans dissenyats pel país que els ha agredit, fa que la setmana, per ells, potser no hagi estat tan dolenta.

Perquè, en el fons, saben dues coses: primer, que l'ensurt de la seva vida podia haver acabat molt pitjor: amb tots ells perseguits, empresonats o morts, el règim caigut, el país ocupat o immers en una guerra civil.

I segon, el més important per ells, que encara són vius, als palaus i als ministeris i tenen el control de l'aparell repressor de l'estat i de l'exèrcit. I saben que, si juguen bé les cartes, s'empassen l'orgull i no fan enfadar l'agressor, encara poden quedar-se en el poder molt de temps.

La vida, poden pensar, és injusta i cruel, però també et dona segones oportunitats.

Per guardar les formes, això sí, mantenen la retòrica antiimperialista i denuncien l'agressió que van patir. I tenen el valor, com va fer dijous la presidenta temporal, Delcy Rodríguez, d'afirmar que "aquest país no es rendeix, no se subordina. No estem subordinats ni sotmesos. Tenim dignitat històrica".

El prestigiós periodista d'investigació veneçolà Roberto Deniz ens explica que a finals de desembre i davant la pressió extrema dels EUA, el règim havia de prendre una decisió salomònica per salvar-se i aquesta "va ser sacrificar Maduro. Diria que, sense tenir tots els elements ni totes les evidències, és molt clar que a Maduro el van entregar". Només així s'explicaria la falta de baixes entre les files nord-americanes i la reacció inicial d'aparent desconcert del règim.

Segons Deniz, Elsie Rodríguez o el seu entorn van fer el següent raonament: "destituïm a Maduro del càrrec que és la peça de polèmica en aquests moments amb l'acusació criminal que té als Estats Units i així guanyem temps i mirem d'alguna manera si el règim sobreviu".

I resulta que aquesta decisió salomònica encaixava molt bé amb els plans i la mentalitat de l'administració Trump que, més que enredar-se amb una transició democràtica incerta, preferia tenir un únic interlocutor (autoritari) a Caracas que pilotés la nova etapa de submissió que s'inauguraria després de la caiguda de Maduro.

Cau el dictador, però no la dictadura

A l'Iraq de Saddam Hussein, el 2003, els Estats Units van fer un canvi de règim que va resultar ser un desastre absolut. Ara, en canvi, amb Trump, han fet una cosa inèdita: han capturat el règim que no els agradava i l'han obligat a fer el que ells vulguin si pretenen conservar el poder.

Han convertit, per la força i la coacció, una dictadura enemiga en una dictadura submisa i eventualment amiga.

Segons Víctor Álvarez, analista polític de Caracas, els EUA creuen o "han entès que la viabilitat d'una transició política a Veneçuela requereix la participació, el compromís i la contribució del chavisme, i no la seva rendició incondicional i persecució".

Segons la premsa nord-americana, la CIA no veia l'oposició amb prou força i implantació per agafar de sobte les regnes del país amb èxit (un extrem que alguns opositors ens han corroborat), Trump no ha demostrat gaires simpaties per l'oposició antichavista, ni interès per una transició democràtica.

Amb el precedent de l'Iraq i els seus pocs escrúpols a l'hora d'entendre's amb autòcrates, Washington prefereix fer una "transició ordenada" i això implica evitar la persecució del règim i que aquest passi a la residència armada.

Per quedar-se amb el petroli i convertir Veneçuela de facto en una colònia, "Trump prefereix negociar amb un govern dèbil que està tractant de sobreviure" i que no té més remei que obeir perquè sap que té un formidable exèrcit estranger amenaçant-lo a les seves costes, reflexiona Álvarez. Si per seguir en el poder ha de vendre l'ànima al diable, ho farà.

La gran decepció

Aquests dies que hem estat d'enviats especials a Bogotà hem pogut parlar amb analistes, opositors i migrants veneçolans i tots ells comparteixen el mateix sentiment.

Van passar de la gran esperança a la gran decepció. Durant la matinada del tres de gener van veure a tocar la fi del règim chavista. Va ser un miratge perquè amb llum de dia van comprovar que, en el fons, ells continuarien a l'exili i el règim al poder.

La gran alegria que van sentir en veure Maduro capturat es va transformar en amargor quan van comprovar que la seva número 2, Delcy Rodríguez, i la resta de dirigents chavistes continuaven al seu lloc.

Héctor Alejandro Zepra és un veterinari de professió i polític opositor socialdemòcrata veneçolà de 47 anys. En fa sis que viu exiliat a Colòmbia on va arribar després d'haver estat detingut i torturat de forma brutal trenta vegades per les forces chavistes.

Ens rep al petit pis on viu amb vuit persones més en un barri humil del sud de Bogotà. "Té esperança pel futur, que això sigui potser el principi de la fi del règim?", li preguntem.

I escèptic, contesta "l'esperança no es perd, sempre es manté. L'únic que es perd és la fe. I jo vaig perdre la fe de tornar al meu país fa sis anys. I ara em ratifico perquè ha canviat el titella, però han deixat el titellaire; s'han emportat el dictador, però han deixat la dictadura".

Per Zepra, el que hem vista aquesta setmana a Caracas "forma part del teatre habitual de Caracas per guardar les aparences, navegar les crisis i continuar en el poder. Durant 26 anys, hem vist com ho han fet tot per mantenir-se en el poder".

"O sigui, continua aquest llicenciat en veterinària reconvertit a polític, s'han matat entre ells mateixos, s'han casat entre ells, han trencat files entre ells, són enemics dels seus propis amics. El règim opera d'aquesta forma. Ells creen un espectacle, es victimitzen, s'enforteixen i després tornen a fer el mateix. I així porten 26 anys"

Transició, quina transició?

El pessimisme pel futur de Zepra no vol dir que deixi de treballar contra el règim. Segueix al detall tot el que passa, està en contacte amb la resistència de dins i, com tants opositors exiliats, no es cansa de la seva lluita.

çÉs el cas del Guillermo Miguelena, un altre polític opositor exiliat amb qui ens citem en un restaurant veneçolà que considera que "s'han mogut fitxes, però no hi ha hagut cap canvi. Jo encara no utilitzaria la paraula transició, per una transició hi ha d'haver garanties i voluntat política i no veig ni una cosa ni l'altra".

Segons la Constitució veneçolana, davant l'absència total o la mort d'un president, s'han de convocar eleccions en el termini de 30 dies des de la seva mort o desaparició.

Què ha fet el règim davant això? Doncs considerar que Maduro encara és el president, encara que estigui a Nova York i mai més torni a posar un peu a Caracas i que Delcy Rodríguez hagi jurat com a "presidenta temporal".

Així s'estalvien legalment convocar unes eleccions que perdrien i donen una clara mostra que no pensen abandonar el poder així com així. I a Washington ja els va bé.

"El chavisme", diu Miguelena, "sempre ha sabut jugar molt bé amb els temps polítics, molt millor que l'oposició i són experts a despistar i guanyar temps".

Durant els seus 26 anys en el poder, el règim ha passat per múltiples crisis i sovint molts el donaven per liquidat, però ha demostrat una capacitat de resiliència i resistència considerable i ara, davant la seva prova més difícil, sembla estar disposat a menjar-se tots els principis per continuar en el poder. I a Donald Trump ja li va bé.

El dictat de la metròpoli

Dimecres, el secretari d'Estat nord-americà, Marco Rubio, un dels artífexs de la caiguda de Maduro, va explicar al Congrés l'estratègia que té l'administració per la nova Veneçuela sota tutela dels EUA. Consta de tres etapes: estabilització, reconstrucció i transició política, però en cap moment va donar un calendari ni va dir quan creu que ha de durar aquesta transició fins a unes eleccions.

Segons el secretari d'Estat, la segona etapa, la de recuperació, "consisteix a garantir que les empreses nord-americanes, occidentals i d'altres països tinguin accés al mercat veneçolà de manera justa", i que Veneçuela es reintegri al mercat global. I quant de temps requereix aquesta etapa?

Rubio també va explicar que, paral·lelament, s'impulsarà un marc de reconciliació política. "Es començarà a generar un procés de reconciliació nacional perquè les forces de l'oposició puguin ser amnistiades i es comenci a reconstruir la societat civil".

En aquest últim punt, l'oposició s'hi pot veure més reflectida per bé que és simptomàtic que els EUA hagin planejat aquest full de ruta, aparentment, sense consultar-li res.

Sembla que al més pur instint colonial, la metròpoli s'atorga el dret de saber què li convé a la colònia i decideix per ella sense preguntar als seus súbdits què en pensen i què més els convé. Ah, i també se li queda el petroli.

L'oposició seguirà insistint que cal tenir un horitzó electoral, però xoca amb el poc entusiasme de Trump que, de moment, es mostra satisfet amb la submissió de Caracas i diu que "s'entenen molt bé" amb Delcy Rodríguez.

El temor dels opositors és que el règim faci una rentada de cara que convenci Washington i, si Veneçuela s'estabilitza i col·labora, s'oblidi de la transició cap a unes eleccions.

Durant aquests dies, també hem parlat amb migrants i refugiats veneçolans. Vuit milions han marxat del seu país i sobreviuen a l'estranger. Durant unes hores, el dia 3 molts van veure possible el somni de tornar a casa seva, però ara, com ens han dit, "seria precipitat tornar, ens hem d'esperar... i no sabem quant de temps més".