Viure en la pobresa, experiències que trenquen tòpics
Al Joan, l'Omar, la Pilar i el Guillem la vida els va fer un tomb. Van perdre la feina i es van veure abocats a viure una situació de pobresa. Una situació que en alguns casos els han portat a dormir al carrer en algun moment de les seves vides. David Verdaguer ha conviscut amb tots ells, que han explicat la seva experiència i, junts, han intentat trencar els tòpics que envolten les persones que estan o han estat en risc d'exclusió social.
El Guillem va perdre la feina poc abans dels 50 anys i durant un temps va estar buscant-ne sense sort. Finalment, quan se li van acabar els estalvis, el van desnonar i va acabar vivint al carrer. "Quan ets al carrer et tornes invisible", explica el Guillem, que va estar vora dos anys dormint-hi. Explica que els caps de setmana són perillosos, perquè els joves "entre el botellón i altres coses, van que no saben ni el que fan". I quan li pregunten què és el que trobava més a faltar ho té clar: "Al matí, un cafè amb llet i un croissant. Una cosa tan simple per mi era un món."
La crisi va impactar en la vida de la Pilar, treballava d'administrativa i la van acomiadar d'un dia per l'altre. Actualment té un sou que no li dona per viure i cobreix despeses amb l'ajuda de la seva mare i els seus fills. "Vaig passar d'anar a la perruqueria, a depilar-me i comprar-me roba a no poder fer res de tot això", explica la Pilar. Les amigues li deien que anés amb elles a sopar i que, si cal, li pagaven les despeses, però la Pilar els responia: "Prefereixo que amb aquests cèntims em compreu una ampolla d'oli, llet o uns ous." La Pilar considera que ha tingut molta sort amb les amistats perquè la van ajudar molt.
L'Omar ve d'una família que tenia molts diners, fins i tot vivia en una casa amb piscina, però els negocis van començar a anar malament i va acabar perdent totes les propietats. Va decidir anar a viure a Barcelona, però les coses no van anar bé i va acabar vivint al carrer. "Jo no podia entendre que estigués al carrer, no ho acabava d'assimilar", recorda l'Omar, "em feia molta vergonya i pensava que havia de sortir-ne per vergonya, per orgull".
Quan va arribar la crisi passada, el Joan tenia un negoci familiar, un bar que a partir d'aquell moment va començar a anar malament i a acumular deutes. El Joan ho va deixar tot i va marxar a Barcelona, però la sort no el va acompanyar i va acabar vivint al carrer. Segurament mai hagués pensat que li podia passar a ell i després de tot el que ha viscut sentencia que "tots som persones amb risc d'exclusió".
Setmanes després de conviure junts, tots quatre es van tornar a trobar durant la gravació del monòleg de David Verdaguer i van recordar com van viure l'experiència de participar al programa.
