Wall Street celebra el pla de Trump per al petroli veneçolà, però els números no quadren

Els números, de moment, no quadren, i això explica per què el petroli pràcticament no s'ha mogut de preu després de l'atac de dissabte a Caracas. El barril de Brent cotitza al voltant dels 61 dòlars, un 20% menys que ara fa un any. Veneçuela pesa poc (1%) en el mercat mundial, i per aprofitar el seu potencial (17% de les reserves) necessitaria una inversió sostinguda en el temps de milers de milions de dòlars.

Tot plegat, en un moment de preus a la baixa i quan les companyies petrolieres s'ho pensen dues vegades abans de comprometre's en grans projectes que no saben si amortitzaran. I quan l'OPEP insisteix a incrementar la producció, encara que això contribueixi a la pràctica a frenar encara més els preus.

Preus baixos no justifiquen grans inversions

"No oblidem que estem en un escenari de preus baixos", explica Jorge Leon, de Rystard Energy, "i les empreses han de tenir molta cura d'on inverteixen, perquè aquest escenari potser s'accentuarà els pròxims anys".

Després d'aquest cap de setmana, sembla que els Estats Units volen pilotar una nova etapa molt més favorable als interessos de les petrolieres internacionals a Veneçuela. Però Trump tampoc pot tenir el millor dels dos mons. No pot xuclar i bufar al mateix temps. Si, tal com ha promès al seu electorat, vol que la gasolina sigui barata per al dia a dia dels nord-americans, el preu del petroli ha de baixar. Però tampoc massa.

El boom del fracking i el "shale gas" ha permès als Estats Units ser autosuficients, però es tracta d'explotacions costoses que només resulten rendibles a partir de determinat preu. El retorn de Veneçuela amb tota seva força als mercats del petroli significaria, a la pràctica, més oferta i preus més baixos, tal com pronostica el banc d'inversió Goldman Sachs en una nota. Davant aquesta perspectiva, quina gran companyia voldria arriscar-hi diners, quan el rendiment que en traurà és incert?

Wall Street ho celebra

A Wall Street, la primera reacció dels mercats ha estat premiar les companyies petrolieres nord-americanes. No passa cada dia que un president dels Estats Units admeti que treballa per als teus interessos. Va cap amunt sobretot Chevron, que encara té projectes a Veneçuela amb una llicència especial del govern nord-americà per esquivar les sancions. També pugen Exxon Mobil i Conoco Phillips.

Però qui realment s'ha disparat són empreses d'enginyeria com Halliburton, KBR o SLB, que proporcionen les infraestructures i la tecnologia per operar camps de petroli. Són les que realment més hi tenen a guanyar si Veneçuela acaba cedint.

Inversió multimilionària

Perquè ja fa temps que el sector fa els seus números. Un estudi del 2021 calculava que almenys caldria una inversió de 30.000 milions de dòlars i cinc anys per començar a obtenir resultats tangibles i rellançar la producció de Veneçuela.

La majoria de pous són "madurs", amb molts anys al darrere. Les instal·lacions, en molts casos, tampoc mantenen les condicions mínimes exigides. Cal renovar-los i buscar noves explotacions. Ara bé, sí que se sap on buscar.

La gran "reserva" de Veneçuela

La "faixa" de l'Orinoco es considera l'acumulació d'hidrocarburs més gran del món, en una superfície de 650 km per 70 km, al nord del riu. Es calcula que conté 1,3 bilions de barrils de cru extrapesant, molt viscós i del qual es recupera un percentatge molt baix.

El govern veneçolà va dividir-ho en quatre blocs i va associar-se amb companyies internacionals per explotar-los. Malgrat l'arrencada amb força a principis de la dècada passada, la producció ha anat minvant. Cal modernitzar les infraestructures, renovar pous i, en definitiva, abocar-hi milers de milions d'euros en inversió.

Segons càlculs que cita l'agència Bloomberg, caldrien 10.000 milions de dòlars anuals durant una dècada per retornar la producció als pics dels anys setanta, quan el país produïa més de tres milions de barrils de petroli diaris. Són els números que fa Francesco Monaldi, del Baker Institute, que en un estudi apunta que els riscos a Veneçuela són més "polítics" que "geològics".

És una inversió que, dècades enrere, hauria tingut sentit. Perquè el petroli que es produeix als Estats Units és més lleuger i les refineries del golf de Mèxic als Estats Units estan especialitzades en el cru més pesant. Cada any n'han d'importar sobretot des del Canadà, per tenir les instal·lacions funcionant.

Més petroli des de Veneçuela encaixaria en aquest esquema, que ha perdurat des de principis del segle XX, quan l'anglo-holandesa Shell i la nord-americana Gulf van enviar-hi els seus primers enginyers. Des del descobriment del primer gran jaciment, Mene Grande, el 1914, fins a la nacionalització del 1976, Veneçuela es va convertir en el principal proveïdor dels Estats Units i terreny propici per als interessos de les grans companyies occidentals.

Avui l'escenari és un altre, amb els preus continguts i un futur incert a llarg termini, quan el món vol girar cap a energies verdes i el cotxe elèctric.

Els actors internacionals

Després del canvi de regles del 2007 per part d'Hugo Chávez perquè la petroliera pública PDVSA fos sòcia majoritària en els principals projectes, la majoria de grans empreses van optar pel mal menor i van decidir quedar-se al país. Eren anys de preus disparats.

Només van abandonar Exxon, Conoco Phillips i BP, que van portar el seu cas als tribunals internacionals d'arbitratge (i han guanyat). La resta de principals actors van continuar treballant-hi, començant per la nord-americana Chevron, però també Total, Shell, Eni i Repsol, amb interessos, per exemple, a camps de gas com La Perla. Repsol ha pujat aquest dilluns un 3,5% i ha contribuït a impulsar la borsa espanyola a un nou rècord, amb un Ibex-35 que ja supera els 17.600 punts.

El model que fixava el Plan de Siembra Petrolera no va donar els resultats esperats, i la producció va començar a declinar. Per raons de política interna, segur, però també per les sancions de la Casa Blanca al govern veneçolà, instaurades des del 2015 per l'administració Obama primer, i més tard sota la presidència de Donald Trump.

Ara, la política de sancions podria canviar, però seria la primera fita d'un camí molt llarg i, sobretot, molt car.