Xina-Japó: la història convulsa torna a sacsejar el present

De les bones formes i paraules de Xi Jinping i Sanae Takaichi en la seva trobada a finals d'octubre a la cimera de l'APEC a Corea del Sud s'ha passat, en qüestió de dies, a la primera crisi diplomàtica en el mandat de la nova cap de govern japonesa, representant del sector nacionalista del Partit Liberal Democràtic.

Des que Takaichi va dir el 7 de novembre que una ofensiva xinesa contra Taiwan podia mobilitzar militarment Tòquio en defensa de l'illa, s'ha accelerat l'escalada verbal i les mesures de càstig per part de la Xina.

D'entrada, Pequín va recomanar a la població de no viatjar al Japó, cosa que va dur a la consegüent cancel·lació de mig milió de bitllets d'avió. També va obligar a suspendre l'estrena de pel·lícules japoneses a la Xina, així com la celebració de diversos esdeveniments culturals i acadèmics.

Dies més tard, era el torn de les exportacions de marisc japoneses, que feia poc havien començat a tornar a la Xina. Pequín les havia suspès fa un parell d'anys, quan el Japó va vessar aigua de la central de Fukushima al mar.

Malgrat ser real aquesta represa recent de les importacions de marisc japonès per part de la Xina, en una de les compareixences diàries, la portaveu xinesa Mao Ning ho negava perquè, deia, el marisc japonès no ha demostrat la qualitat exigida per Pequín.

I hi afegia una curiosa declaració, donant per fet un determinat comportament dels compradors xinesos: "Els recents comentaris erronis fets per la primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, sobre afers importants com Taiwan han provocat una forta ira pública entre el poble xinès. En les circumstàncies actuals, fins i tot si els productes aquàtics japonesos s'exportessin a la Xina, no hi hauria mercat per a ells aquí," deia Ning, portaveu del Ministeri d'Afers Estrangers xinès.

Dit d'una altra manera, ningú no compraria marisc japonès encara que arribés a la Xina. El que Mao Ning estava anunciant era la reedició dels clàssics boicots induïts pel govern xinès.

És una pràctica habitual. En cas que hi hagi algun contenciós polític amb el país d'origen de determinat producte importat, les xarxes socials xineses comencen a fer córrer la consigna de boicotejar-lo.

De la mateixa manera que el sistema de censura i control dels continguts de les xarxes impedeix parlar sobre tot allò que el règim considera un risc per a la seva estabilitat, els debats s'orienten cap al suport a les tesis oficials.

El boicot més sonat dels últims anys és el que Pequín va orquestrar a finals de la dècada passada contra productes, empreses i tota influència cultural que provingués de Corea del Sud en resposta a la instal·lació per part de Seül d'un sistema antimíssils comprat als Estats Units i que la Xina considerava una amenaça per a la seva seguretat.

Un altre anterior també de fort impacte va ser la suspensió de la importació de salmó noruec perquè el Comitè Nobel d'Oslo va concedir el Premi Nobel de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo el 2010.

La perspectiva japonesa

De moment, el sector turístic japonès no s'inquieta gaire per la pèrdua de turistes xinesos, que ara com ara no és rellevant. En els últims anys, l'allau de visitants xinesos ha causat una certa saturació i malestar en les principals atraccions turístiques a l'arxipèlag.

Com a reacció a les declaracions de Takaichi, el cònsol xinès a Osaka va llançar un post a les xarxes en què donava a entendre que calia escapçar el govern japonès, enigmàticament, la primera ministra?

El post deia: "No tinc més remei que tallar el cap horrible que se'm llança al damunt sense dubtar-ho."

El secretari de l'executiu japonès, Minoru Kihara, ha reclamat a la Xina fer els deures per rebaixar la tensió: "Pel que fa als comentaris extremament inapropiats fets recentment pel cònsol general de la Xina a Osaka, Xue Jian, hem tornat a presentar una enèrgica protesta i a reclamar que la Xina prengui les mesures oportunes immediatament. A més d'això, també hem demanat garanties de seguretat per als ciutadans japonesos que resideixen a la Xina."

Tòquio ha cridat els seus ciutadans residents a la Xina a extremar les precaucions de seguretat. En els últims anys, amb el rerefons de la tensió entre Pequín i els governs conservadors japonesos, els expatriats nipons a la República Popular han patit alguns atacs i actituds agressives.

Per què Taiwan?

L'illa de Taiwan és independent de facto des que Mao va guanyar la guerra civil el 1949 i els nacionalistes s'hi van refugiar. El conflicte es va emmarcar en la dinàmica de la guerra freda, de manera que l'illa es va alinear amb el Japó com un engranatge més de l'estratègia nord-americana de contenció del comunisme a l'Àsia.

Fins als anys 70, el govern nacionalista de Taipei representava la Xina a les Nacions Unides. Només quan el president nord-americà Nixon es va acostar a Pequín buscant un contrapès a la Unió Soviètica, el règim comunista va substituir el govern nacionalista de Taiwan com a representant internacional.

El món va reconèixer que només existeix una Xina, la que es governa des de Pequín. Però Taiwan no va tornar a sobirania xinesa.

No són només les atrocitats japoneses en territori xinès, o la dinàmica de la guerra freda i l'estatus de Taiwan el que condiciona la relació entre la Xina i el Japó.

Taiwan va estar controlada per Tòquio des de finals del segle XIX fins al 1945, quan la derrota de l'exèrcit imperial en va permetre el retorn a la Xina nacionalista, governada en aquell moment per Chiang Kai-shek.

La presència japonesa durant dècades afegeix un factor més de caràcter diferencial a la societat taiwanesa, per la seva insularitat força allunyada culturalment de Pequín. Per als taiwanesos, que parlen el mateix dialecte que a l'altra banda de l'estret, el de la província de Fujian, no va ser fàcil l'arribada dels nacionalistes xinesos derrotats per Mao.

Un fet diferencial més, la democratització de l'illa a finals del segle XX. Taiwan és, en matèria de drets, una de les societats més avançades d'Àsia, més que la Xina, òbviament, però també molt més que Corea del Sud o el Japó.

Per a la Xina de Xi Jinping, una gran potència emergent que desafia l'hegemonia nord-americana, recuperar la sobirania sobre Taiwan no és només una necessitat simbòlica. Tot i prioritzar la via pacífica, Pequín no descarta l'ús de la força.

Davant d'aquesta realitat, sortir a dir, com ha fet Sanae Takaichi, que el Japó podria defensar Taiwan davant d'una invasió xinesa és una provocació.

Difícil creure que Takaichi hagi actuat inconscientment. És la representant del corrent més conservador i ultranacionalista del Partit Liberal Democràtic i no s'ha estalviat visites al santuari de Yasukuni, on hi ha enterrats criminals de guerra japonesos, un gest que desencadena automàticament, i amb raó, la ira dels dirigents xinesos.

El moment en què Takaichi pronuncia aquestes declaracions indica que la primera ministra japonesa està marcant el camp de joc en les relacions amb la Xina. Davant la modernització accelerada de l'Exèrcit Popular d'Alliberament xinès, Takaichi defensa, com el seu mentor, l'assassinat Shinzo Abe, un desenvolupament més elevat de la capacitat militar japonesa i treure's del damunt la constitució pacifista imposada pels Estats Units al final de la Segona Guerra Mundial, segons la qual el Japó no pot tenir unes forces armades ofensives, sinó limitades a la defensa davant d'una agressió.

Nacionalisme com a factor aglutinant a la Xina de Xi Jinping, nacionalisme com a línia política dels conservadors japonesos, en el poder de manera hegemònica des de després de la Segona Guerra Mundial, Taiwan es troba en el centre de les tensions entre la primera economia d'Àsia i la segona.

Els forts llaços econòmics entre Tòquio i Pequín sí que són un factor d'estabilització en les complexes relacions bilaterals, malgrat els boicots del turisme i el marisc.

Economia versus història, doncs. Un nou episodi, impossible que sigui l'últim, en què el convuls passat a l'Àsia nord-oriental reviu per enverinar el present.