El bombardeig de lleida. 2.11.1937
Cada nit en aquest moment ens referim a algun dels temes d'actualitat. Avui voldrem tenir un moment pel record i per la nostra història. Un dia com avui,
2 min
Cada nit en aquest moment ens referim a algun dels temes d'actualitat. Avui voldrem tenir un moment pel record i per la nostra història.
Un dia com avui, el 2 de novembre de 1937 a la tarda, nou bombarders italians van enlairar-se de l'aerodrom de Saragossa per anar a Lleida i atacar per sorpresa el pont del Riu Segre. Però aquell dia les sirenes no van sonar i en pocs segons la ciutat va ser un infern amb els carrers sembrats de cadàvers. Les bombes van caure a prop del Pont Vell, el carrer Major, el mercat de Sant Lluís i el Liceu Escolar. Hi havia més de 60 nens de 9 a 13 anys al Liceu que van quedar sota la runa. Una bomba va agafar de ple un autobus ple de viatgers al mig del pont del riu. Sense supervivents.
El bombardeig de Lleida va fer uns 250 morts i més de 750 ferits. Va ser dels més sagnants de la guerra civil juntament amb el de Guernika. L'elevat nombre de morts va provocar un escàndol internacional. El fotògraf Agustí Centelles va copsar el dolor amb la foto "Mater dolorosa", feta al cementiri, on es veu Maria Riu plorant desconsoladament al costat del cadàver del seu marit Gabriel Pernau i Sans. Gabriel Pernau va ser el pare del mestre de periodistes Josep Pernau. La fotografia es va publicar a la publicació francesca l'Humanité, del Partit Comunista, i uns dies després al New Iork Times.
Arran d'aquesta efemèride, hem pensat de recordar el poema de Màrius Torres, La ciutat llunyana, que en l'encapçalament pren una frase de Baudelaire i que el dedica als captius, als vençuts i a d'altres encara.
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d' ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir ...
Entre tants crits estranys, que la seva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el seu sòl
Qui pogués oblidar la ciutat que s' enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n' hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d' aquest temps presoner,
bàtecs d'aire i de fe; la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s' allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins
Un dia com avui, el 2 de novembre de 1937 a la tarda, nou bombarders italians van enlairar-se de l'aerodrom de Saragossa per anar a Lleida i atacar per sorpresa el pont del Riu Segre. Però aquell dia les sirenes no van sonar i en pocs segons la ciutat va ser un infern amb els carrers sembrats de cadàvers. Les bombes van caure a prop del Pont Vell, el carrer Major, el mercat de Sant Lluís i el Liceu Escolar. Hi havia més de 60 nens de 9 a 13 anys al Liceu que van quedar sota la runa. Una bomba va agafar de ple un autobus ple de viatgers al mig del pont del riu. Sense supervivents.
El bombardeig de Lleida va fer uns 250 morts i més de 750 ferits. Va ser dels més sagnants de la guerra civil juntament amb el de Guernika. L'elevat nombre de morts va provocar un escàndol internacional. El fotògraf Agustí Centelles va copsar el dolor amb la foto "Mater dolorosa", feta al cementiri, on es veu Maria Riu plorant desconsoladament al costat del cadàver del seu marit Gabriel Pernau i Sans. Gabriel Pernau va ser el pare del mestre de periodistes Josep Pernau. La fotografia es va publicar a la publicació francesca l'Humanité, del Partit Comunista, i uns dies després al New Iork Times.
Arran d'aquesta efemèride, hem pensat de recordar el poema de Màrius Torres, La ciutat llunyana, que en l'encapçalament pren una frase de Baudelaire i que el dedica als captius, als vençuts i a d'altres encara.
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d' ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir ...
Entre tants crits estranys, que la seva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el seu sòl
Qui pogués oblidar la ciutat que s' enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n' hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d' aquest temps presoner,
bàtecs d'aire i de fe; la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s' allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins
