La nena del napalm, a les víctimes d'Ucraïna: "Hi ha vida després de la guerra"
"Si jo vaig poder perdonar, tothom pot". Són paraules de Kim Phuc Phan Thi, 51 anys després de ser víctima de l'atac amb napalm que l'exèrcit dels Estats Units va llançar sobre la selva del Vietnam.
Tenia només 9 anys, però encara recorda aquell dia amb nitidesa. Estava jugant amb altres nens dins un temple, entre ells els seus germans i el seu cosí, el Danh, de tres anys, que va convertir-se (juntament amb el seu germà de nou mesos) en una més dels milions de víctimes mortals que va causar al seu pas la guerra del Vietnam:
Després de dinar, un soldat sud-vietnamita va veure una columna de foc dins l'àrea que indicava que el temple anava a ser bombardejat. Ens van dir als nens que marxéssim primer, que havíem de fugir corrent d'aquell lloc.
Tan bon punt va sortir del temple, la Kim va veure un avió apropant-se cap a ella. "Aquell soroll encara el tinc a la ment", recorda, abans d'explicar com va mirar cap al cel per veure la bomba caient:
Aleshores, vaig veure el foc al meu voltant, per tot arreu. I, és clar, em va cremar la roba. Se'm va cremar el braç esquerre i vaig intentar apagar-lo amb la mà dreta. També me la vaig cremar.
Pensa en el sentiment de terror que va envair-la aquell moment, però ara es mostra "agraïda" que el foc no arribés als seus peus per poder fugir. Tot seguit, va veure alguns sodats vietnamites que corrien amb els nens:
Vaig seguir corrent molta estona, però estava tan cansada que vaig parar. Aleshores vaig plorar, molt fort, i un dels soldats em va donar una mica d'aigua per beure. Va intentar ajudar-me tirant-me-la per sobre i, en aquell moment, vaig perdre el coneixement.
Ja no recorda més. I no va ser fins temps després que va assabentar-se del que li havia passat, quan va explicar-li la seva mare: l'havien trobat a la morgue i, tot i que encara no n'era conscient, s'havia convertit en una icona del moviment pacifista de la mà del fotògraf Huỳnh Công Út, també conegut com a Nick Ut. Ho narra així:
Jo hauria d'estar morta, ni el doctor tenia esperança. La meva mare em va trobar després de tres dies del bombardeig, i tothom pensava a portar el meu cos al poble per l'enterrament. Vaig tornar de la mort. Vaig passar per tant que ara entenc el patiment físic i emocional de la gent.
En aquell moment, apunta, va esdevenir "una víctima de la guerra":
Va canviar la meva vida per sempre, la meva infància va acabar. I per això estic tan agraïda d'haver rebut l'amor dels doctors, les infermeres, la meva família, els meus professors... Abans que em passes res, feia una vida normal. M'encantaria que no m'hagués passat, però he après que no puc canviar el que em va passar.
Esperança per les víctimes a Ucraïna
Des del 1997, Kim Phuc Phan Thi és ambaixadora de bona voluntat de la UNESCO per a la cultura de la pau. A més, fa més de 20 anys que -a través de la seva fundació, The Kim Foundation- treballa per ajudar infants que són víctimes de la guerra arreu del món.
El juliol del 2022, va participar juntament amb Òscar Camps i altres membres de Proactiva Open Arms a la missió humanitària que va traslladar des de Varsòvia al Canadà 236 persones refugiades que fugien de la guerra d'Ucraïna. A l'avió que les transportava, de l'ONG Solidaire presidida per Enrique Piñeyro, hi havia impresa la seva fotografia. I, acompanyant-la, també hi havia Nick Ut:
Estic molt agraïda al fotògraf, ara és part de la meva família, li dic tiet Ut. Gràcies a ell, he pogut donar esperança a la gent. En aquesta missió no vaig fer gaire, però amb la meva presència, el meu somriure, els vaig poder transmetre que estaran bé. Vaig haver de lluitar molt per no plorar, perquè quan veig les seves cares els entenc, jo també vaig fugir del caos de la guerra.
La paraula esperança és una de les que més repeteix la Kim. Juntament amb llibertat, "la llibertat per viure en pau":
Ara, a Ucraïna, la gent està patint molt però tinc esperança que més endavant podran aprendre a estimar, a perdonar. Com vaig fer jo, aquella nena petita de la foto. Per descomptat, han d'encarar reptes, però tothom pot aprendre a portar una situació com aquesta, a tenir un futur millor. Hi ha vida després de la guerra.
El 1996, 24 anys després de l'atac, Kim Phuc Phan Thi va conèixer un dels pilots que el va planificar. Un moment que recorda com un pas més en el camí per "aprendre a perdonar i estimar els meus enemics". Abans, però, reconeix haver estat "molt temps enfadada", plena "d'odi, amargor i negativitat":
Sé el difícil que va ser quan vaig estar així, però vaig aprendre que no podia viure amb tot això a la meva ment, al meu cor, per sempre. Realment em feia molt de mal, perquè no volia viure. Cada vegada que veia les meves cicatrius em veia molt lletja, i quan experimentava el dolor, tenia tanta amargor, tant d'enuig, tant d'odi, que pensava que no podria viure així ni tan sols en un futur proper.
El poder d'una imatge
Segons explica la Kim, la seva fe en Jesús li va permetre tirar endavant. "Vaig aprendre que Déu m'estima i em va deixar estar viva per seguir aprenent", diu, emocionada. "Aleshores tot va canviar, no volia morir més", recorda.
I, a l'esperança que vol transmetre a les víctimes de la guerra, afegeix un missatge als mitjans de comunicació i usuaris de les xarxes socials, pel que fa al poder de les imatges que -com la seva fotografia- poden ajudar a canviar el rumb de la història:
Quan sento les notícies, quan veig les fotografies, em trenca el cor. La meva mare i jo plorem quasi cada dia pensant en altres nens que viuen el que vaig viure jo i els meus cosins. Per què han de patir? Això és molt dur per a mi. Així que he de seguir tenint esperança que els periodistes, el poder dels mitjans, continuï treballant perquè la gent sàpiga com de terrible és la guerra per tal que els puguin recordar que hem de fer alguna cosa. Cadascú de nosaltres pot fer alguna cosa per parar la guerra.
I és que, malgrat que inicialment odiava la seva fotografia, ara es mostra molt agraïda d'haver-la pogut utilitzar "per treballar per la pau":
Per què havia fet una foto com aquella perquè la veiés tot el món? Era petita, no m'agradava. Però quan em vaig convertir en mare, la vaig acceptar. Estic molt agraïda que es pogués fer en aquell moment de la història perquè no volia que cap nen del món, incloent-hi el meu, patís com jo ho vaig fer.
Obrir el cor als refugiats
Des del 1992, la Kim viu al Canadà com a demandant d'asil, un país al qual es mostra agraïda per "obrir-me l'oportunitat de tenir un futur". Recorda tots els danys, personals i materials, dels quals va haver de fugir, tot el patiment que volia deixar enrere. I encoratja a les persones refugiades a "aprofitar l'oportunitat d'una nova vida" i "un futur pels seus fills":
Mai ho dono per fet, ni un segon. Intento fer el màxim per contribuir al lloc que em va donar oportunitats, llibertat, pau. Dono el meu cor al govern i a la gent del país que rep amb els braços oberts els refugiats.
De fet, no va ser fins que va arribar al Canadà que la Kim va començar a mirar amb una altra perspectiva la seva fotografia. Durant molts anys, no va penjar la imatge a les seves parets, ni tan sols va arribar a guardar-la entre les seves coses:
Vaig passar de veure la fotografia com una maledicció a veure-la com una benedicció i ja no vaig voler escapar-ne més. Va convertir-se en un regal molt poderós per a treballar per la pau, per ajudar nens, donar-los el meu amor. Inclús ara, a casa meva, tinc el llibre amb la imatge a la meva llibreria.
I és que, com bé diu ella mateixa, "el temps cura". També la relació amb el seu país, el Vietnam, i el seu govern, per qui assegura que prega cada dia malgrat que -quan hi torna- s'enfoca en ajudar els seus compatriotes, sobretot els nens, i deixa de banda els temes polítics. Fa poc, va ajudar (juntament amb Nick Ut) a construir una biblioteca en una escola:
Això és una gran oportunitat pel seu futur. I, ara, la gent s'ha obert a tirar endavant. No podem canviar el passat però podem fer el millor pel present i enfocar-nos en el futur.
Als governants, també els insta a "obrir els seus cors per tirar endavant" i fer el possible per "ajudar a les pròximes generacions".
Sacrificis i recompenses
La Kim, així, ha centrat la seva vida a procurar un futur millor pel planeta. Una missió que, sovint, li ha comportat sacrificis personals, sobretot pel que fa als seus fills:
Mai oblidaré la impressió que he causat en ells. Quan el primer només tenia nou mesos, estàvem jugant a casa i em va veure les cicatrius. Va mirar el meu braç esquerre i va assenyalar-les per dir mama, ferida'. Aleshores va fer-lis un petó. Tenia nou mesos, com podia saber que allò era dolor?
Un moment inoblidable per a ella que relata amb la veu entretallada. Però que, de seguida, recupera:
La meva responsabilitat és dir-los la veritat del que va passar, que la guerra va causar el meu dolor. Però no m'aturo aquí: també els dic que he après a estimar a les persones, a perdonar als meus enemics, que no tinc cap odi al cor. Els hi explico habitualment, també quan (com a nens que són) es barallen durant el seu dia a dia. Han de saber demanar perdó i perdonar.
I és que, per la Kim, és molt important que els seus fills aprenguin de les seves vivències i que -malgrat que per a ells sigui difícil, sobretot al principi- sàpiguen "compartir" a la seva mare durant els seus viatges arreu del món:
Els he hagut d'ensenyar que Déu tenia un pla per a la seva mare, aquella nena petita d'una foto tan famosa. Ho han acceptat i han de viure amb això, però m'han trobat molt a faltar mentre han crescut.
Mentre ella no era a casa, els nens han crescut amb el suport del seu marit i els seus pares, que van venir del Vietnam per facilitar-li a la Kim l'oportunitat d'ajudar infants arreu del món. Potser per això, el món també li ha tornat d'alguna manera els seus sacrificis.
Ha pogut conèixer personalitats com la reina Isabel II o el papa Francesc, però també altres més anònimes que han impactat de la mateixa manera a la seva vida, com el doctor Ross Anderson:
La meva foto el va moure a estudiar medicina. I ell ha inventat el tractament de làser que, 45 anys després, he rebut per a les meves cicatrius.
Segons la Kim, la seva foto ha canviat la vida de moltes persones i ella ha tingut la sort de conèixer-les. Des de fotoperiodistes que van voler seguir els passos d'en Nick Ut fins a gent jove que actualment es veuen commoguts per la seva imatge, però sobretot per la seva història:
Això és per sempre. Perquè la foto és molt important, però la història al darrere també. Si aquella nena petita hagués viscut per sempre amb odi no haguès tingut un gran impacte en la gent.
Ara, el seu somni és visitar totes les ciutats del món on pugui veure la seva fotografia, també Barcelona, i conèixer -com porta fent cinc dècades- totes les històries que han conformat la seva pròpia:
He après que puc mirar la meva foto i compartir amb la gent. Perquè he hagut de superar tant de dolor que ara entenc què li passa a la resta, especialment als nens, quan s'enfronten a qualsevol tipus de tragèdia. Estic molt agraïda d'haver passat per allò i poder fer-los veure que poden viure una vida millor, sense patir, després de la guerra.
