És notícia:
Frame d'un dels capítols de "Rauxa"
A Cervera, tota la ciutat s'involucra en aquesta tradició festiva de ball, foc i passió

Viure entre flames: la passió de ser diables a Cervera es viu a "Rauxa"

El programa de cultura popular s'endinsa en l'Aquelarre de Cervera i en la colla de diables de la ciutat per mostrar com el foc es converteix en una forma de vida des de la infantesa
5 min
Univers 3Cat

A Cervera, la cultura popular no és només festa: és educació, és transmissió, és identitat compartida. Quan la ciutat s'encén amb foc i tabals, tot un poble es reconeix en una tradició que és disbauxa, però també compromís. Ser diable no és només cremar: és créixer entre espurnes i, sobretot, és formar part d'una comunitat.

"Rauxa" entra al cor de la colla de diables de Cervera i mostra què significa, des de ben petit, assumir aquest paper. Des de la mirada més reveladora, descobrim com els més petits comencen a cremar i, anys després, acaben vivint l'Aquelarre com el moment culminant de l'estiu i, potser, de les seves vides.

El diablets, el relleu encès i l'orgull que crema

La Segarra, filla de diables, va voler ser-ho des que veia els seus pares cremar cada any. Ara és part de la colla infantil per continuar el camí familiar i viu aquesta tradició amb la mateixa intensitat que ho han fet generació rere generació.

Vestir-se de diable, protegir-se amb taps, ulleres, guants i mocadors, equipar les maces, esperar l'explosió de la carretilla... Cada pas, cada consigna de seguretat, forma part d'un ritual que és aprenentatge i emoció.

"Quan encenen la carretilla estic molt contenta, però mai sé com petarà, ‘com ho farà, fort o fluix?'."

L'Aquelarre de Cervera conté una versió infantil de la festa per als més petits, l'Aquelarret. A través de la formació i d'esdeveniments com aquest, els infants descobreixen que ser diable no és cap joc i que han de saber conviure amb l'adrenalina i el respecte al foc.

La mare de la Segarra, la Núria, reivindica aquesta activitat com molt més que un engranatge familiar: "És fonamental que hi hagi una colla infantil de diables, perquè és el relleu. No només venen el dia del correfoc, sinó que entenen el compromís de ser diable tot l'any." I d'aquesta manera s'assegura la continuïtat de la tradició.

Llaços que es fan de foc: compromís i comunitat

El relleu generacional de la colla s'exemplifica amb casos com el del Dídac, que va començar a ser diable de nen i avui, ja adult, explica com viu amb intensitat cada correfoc: "Per mi, Carranquers és un punt clau de la meva vida. No només per cremar, sinó per totes les vivències i lligams emocionals."

Com bé diu la Núria, ser diable no és cosa d'un dia ni un moment puntual de festa, és un compromís que s'allarga durant tot l'any.

"Ser diable és tot l'any, no només el moment de sortir i cremar."

El Dídac, que estudia a Barcelona, és una mostra de la implicació que suposa pertànyer als Carranquers: cada cap de setmana torna a Cervera per assistir a les activitats. Perquè per ell, la colla també simbolitza amistat i família.

"Ser diable, portar foc a sobre teu, és una sensació de felicitat i adrenalina addictiva. Es porta a la sang."

El seu somni és viure l'Aquelarre des de dins. Aquell moment quan s'obren les portes de la universitat i comença la Baixada, els carrers es tornen vermells i el temps sembla aturar-se. Per joves com el Dídac, presenciar en primera persona aquest moment és un abans i un després.

Ser diable i mare alhora

Entre el compromís i el sentit de pertinença de ser diable també hi incideixen altres aspectes vitals, com ser mare. La Gemma combina la seva vida com a arquitecta i mare amb la passió de cremar. Ella mateixa es veu en tres versions: la Gemma arquitecta, la Gemma mare i la Gemma diable.

Trobar l'equilibri entre maternitat, feina i passió no sempre ha estat fàcil. L'embaràs, el postpart i la criança han suposat renúncies i veure els companys cremar des de la distància. Tot i així, sempre ha intentat buscar la manera d'organitzar-se i ser-hi. Perquè la Gemma ha trobat en el fet de cremar una continuïtat vital, un espai on ser ella mateixa més enllà de les obligacions familiars i professionals.

"La Gemma diable potser és la que s'ha mantingut més constant."

Per al Jordi, pagès i botiguer, el foc és vida: "Des que la humanitat el va dominar, el foc és alegria. Nosaltres n'hem fet tradició." I coincideix amb aquest arrelament a la colla de diables:

"Ser diable és pertànyer a un grup, a un poble, a una tradició. Hem anat passant la festa de pares a fills, de besavis a avis, i això et fa sentir membre d'una comunitat."

L'Aquelarre: el moment culminant

Cada any, quan l'estiu comença a acomiadar-se, Cervera es transforma. L'últim cap de setmana d'agost, els carrers i places de la ciutat s'omplen de música, festa i foc. Hi té lloc una de les festes més emblemàtiques, l'Aquelarre, el punt àlgid del calendari cerverí.

És la culminació de mesos de preparació, amb la Baixada, el Foqueral, el Mascle Cabró... Tots són moments d'intensitat col·lectiva que Carranquers viuen com una experiència gairebé mística i que cap diable es vol perdre. "Quan les escales del Foqueral es tornen vermelles, sembla que s'obri l'infern a Cal Racó, és un moment que has de mantenir l'adrenalina", recorda la Gemma.

Quan arriba la matinada del 31 d'agost i l'Aquelarre tanca l'estiu, cada diable sap que ha cremat una mica de la seva pròpia vida. Però també que ha reforçat el vincle amb la seva gent, amb la seva ciutat i amb una tradició que continua bategant fort. Com diu el Dídac: "Encara que marxi fora, sé que la setmana de l'Aquelarre sempre seré a Cervera."

Temes relacionats

El més llegit

Avui és notícia

Més sobre Univers 3Cat

Mostra-ho tot
Mostra-ho tot