La platja d'Aiguadolç: un topònim que amaga unes surgències d'aigua dolça singulars
El topònim de la platja d'Aiguadolç que fa referència a una de les platges més orientals de Sitges, no és casualitat. Té origen en les tradicionals surgències d'aigua dolça que podem trobar en aquesta platja. Al llarg dels últims anys, diversos grups d'especialistes s'han dedicat a estudiar-les. El darrer ha estat un estudi elaborat pel Departament d'Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Durant el mes passat, va publicar els resultats de la investigació a la revista cientifica Sciene of the Total Environment.
El massís del Garraf, ple de cavitats subterrànies
El massís del Garraf ens l'hem d'imaginar com una mena de formatge gruyère, amb unes roques calcàries foradades per l'acció erosiva de l'aigua que genera unes cavitats per on l'aigua flueix i va a parar al mar. Ara bé, no és un sistema homogeni de fractures i només es coneixen les més importants, com les coves i els avencs. Depenent del nivell de la sorra de platja, aquestes surgències són visibles a simple vista o no.
Hem d'entendre que l'aigua, a banda de la dels aqüífers que arriba al mar, també transporta tot allò que s'ha trobat pel recorregut previ que hagi fet, com soluts, contaminants, metalls pesants, nutrients... En el cas del Garraf, també els lixiviats encara presents que es van filtrar en l'antic abocador de l'àrea metropolitana de Barcelona situat a la vall de Joan, ara ja tancat i segellat. A dia d'avui encara no se sap l'impacte real d'aquest tipus de contaminants.
Aquest transport també té efectes positius, com els nitrats que s'aporten al sistema. Cal tenir en compte que aquesta aportació de nutrients al litoral per part d'aquest tipus de surgències és fonamental per a la biodiversitat de la costa mediterrània. I algú es pot preguntar per què el flux d'aigua és continu, tot i les variacions segons l'època de l'any, si no hi plou cada dia? Doncs bé, de la mateixa manera que l'aigua de pluja arriba al mar, l'aigua del mar s'infiltra als aqüífers, per la qual cosa s'acaba produint un equilibri dinàmic entre la recàrrega de pluja anual i l'aigua del mar i les seves entrades i sortides. Per aquest motiu, molts pous propers al mar estan salinitzats.
Una aigua semblant a la de l'aixeta
A l'estudi concret de la UPC, s'han utilitzat dues tècniques per avaluar la quantitat d'aigua de la surgència superficial com també les nombroses fonts submarines de la mateixa platja. D'una banda, una mena de cilindres que es col·loquen dins del mar i recullen l'aigua que es descarrega per part del brollador, com una mena de bidó per emmagatzemar oli, tallat per la meitat.
I d'altra banda, una tècnica geofísica que consisteix a col·locar elèctrodes, un cable molt llarg que envia electricitat a través de la sorra de platja i així s'aconsegueix trobar diferències en la composició de l'aigua que es troba als forats de la platja; l'aigua salina condueix millor l'electricitat que la dolça.
És difícil precisar la quantitat d'aigua que surt en aquesta surgència, i és que en realitat no té una sola procedència. L'aigua dolça no només és la que a vegades podem observar mitjançant els brolladors, sinó que també es produeix en una àrea més gran dins el mar. Per fer-nos-en una idea, els mesuraments fets a 40 metres dins l'aigua, on aproximadament cobreix 1 metre, els nivells de salinitat mesurats són semblants a l'aigua de l'aixeta de casa. Per tant, si la tastéssim, cosa no recomanable, no notaríem que és aigua salada.
Sigui com sigui, encara queden moltes incògnites per resoldre i és per això que aviat estan previstes noves campanyes d'investigació a la zona.
