Marc Márquez defineix els seus trets identitaris: "M'encanta Catalunya i m'encanta Espanya; no són incompatibles"

Marc Márquez va fer tota una exhibició l'any passat guanyant el seu novè títol de MotoGP i completant un retorn al número 1 mundial històric. Però no va poder acabar la temporada sobre la moto per una caiguda que li va produir una fractura de clavícula. A menys de dos mesos per començar la defensa del títol, el pilot cerverí ha concedit una entrevista en profunditat al programa "El objetivo", de La Sexta, on ha anat molt més enllà del vessant esportiu. El 93 ha parlat sense embuts, entre altres coses, de qüestions identitàries:

"Tenim llibertat d'expressió, oi? Sóc català i m'encanta Catalunya, però també sóc espanyol i m'encanta Espanya, el sud...no són incompatibles. I trec la bandera que sento en cada moment". 

Márquez també ha explicat sobre la polèmica que es va generar quan va fixar temporalment la seva residència a Andorra, fet que li va valdre una bona quantitat de crítiques: 

"He pagat impostos a Espanya tota la meva vida. Vaig tenir una casa a Andorra i vaig provar (de viure-hi). Cervera quedaa un hora i hi hem estat moltes vegades, anàvem a passar-hi caps de setmana amb els pares. Quan vaig començar en el Mundial, em vaig quedar, però amb 22 anys em vaig dir: 'Vaig a comprar-me una casa com a segona residència'. Dos mesos seguits vaifg durar. Em vaig dir: 'No, jo Espanya i ja està'. No ho faig per transmetre cap missatge, és com ho sento. També sóc conscient dels impostos, d'on van i d'on no."

El pilot de Ducati explica que està massa acostumat a conviure amb el dolor: 

"Tinc una tolerància alta al dolor. Això m'ha ajudat en moltes ocasions, però m'ha perjudicat en d'altres, fent-me creure que una lesió no era tan greu (...) Convisc amb el dolor. Sé que no puc dormir del cantó dret, o que no puc jugar tres dies a pàdel, o fins i tot tirar pedres al riu perquè em farà mal l'espatlla."

El motorista de competició ha d'aprendre a conviure amb el dolor i també amb les caigudes. És el peatge d'una professió amb un risc alt: 

"Caure t'ensenya el límit, l' 'així no es fa', però et fas mal. Et jugues la vida i en som conscients, però no en volem parlar. És un tema tabú, però quan ets a casa tranquil...tens respecte."

I de les generalitats al fet concret: gestionar el fet que un dels màxims rivals és el teu propi germà.

"No puc dir que sigui complicat. Evidentment, vols guanyar. Però un cop ha passat, és el teu germà (...) Quan vas al darrere d'un altre pilot, vius en el futur i visualitzes on atacar-lo. Amb l'Àlex em costava perquè estava mirant més el perill. Com a germà gran, un dia el vaig asseure i li vaig dir: 'Aquest any fa pinta que ens jugarem moltes carreres, però el dilluns serem germans'. I ens vam donar la mà. Si passa, ha de passar."

A la seva edat, 32 anys, el gran dels Márquez ja és un dels veterans de la graella i no defuig parlar de la retirada: 

"El més difícil per a un esportista és saber quan i com. Mentre hi hagi passió... Sé que em retiraré abans pel cos que per la ment. Som en un esport on les lesions no m'han respectat massa darrerament, tot i que abans sí."