Olímpics, medallistes... però sense jubilació
Han guanyat medalles olímpiques, però quan arriba l'hora de jubilar-se no tenen una pensió. Herois de l'esport espanyol reivindiquen els seus drets
Esportistes que han aconseguit medalles olímpiques han fet un crit d'auxili per poder cobrar la prestació per jubilació. Durant dècades han competit al més alt nivell, han aconseguit èxits per a l'esport espanyol i han estat un exemple per a la societat. Ara es troben que no han cotitzat els 38 anys que exigeix la Seguretat Social i conversen amb el Consell Superior d'Esports per trobar una solució.
Al programa "Els matins de TV3", Jordi Sans i María Vasco han explicat aquest problema. El waterpolista ha disputat 5 Jocs Olímpics i té una plata (Barcelona 92) i un or (Atlanta 96); també tres medalles mundials, entre altres. Ara, aquest barceloní de 59 anys és una de les veus més destacades d'un grup que reivindica el seu dret a cobrar la prestació per jubilació: "aquells 18 anys que em vaig barallar pel meu país i que el vaig dur al més alt... aquests no compten? Home, és una mica vergonyós". Com diu, Sans va estar 18 anys a la selecció espanyola absoluta i va anar compaginant l'alta competició amb algunes feines, fora de la piscina, en els clubs on va jugar. Actualment és el director de la UFEC.
Cinc JJOO i medalles no serveixen per a jubilar-se
La marxadora de Viladecans María Vasco també ha estat en 5 olimpíades. A Sidney 2000 es va penjar un bronze i es va convertir en la primera atleta espanyola a aconseguir una medalla olímpica. Té 49 anys i ha estat mitja vida competint al màxim nivell defensant la selecció espanyola. Tot i això, per a ella "és sorprenent que hem estat treballadors de l'esport i tenim un gran palmarès, però no tenim una jubilació digna". Vasco es va retirar el 2013. Des de llavors ha estat entrenadora i assessora esportiva d'una cadena de gimnasos. També ha fet xerrades. I des de fa 8 anys viu a Menorca, on treballa, bàsicament, d'entrenadora personal. Quan eren joves no tenien temps de pensar com seria la seva jubilació, però "quan s'acosta el moment de la retirada hi penses molt... I què serà de mi? Jo vaig estudiar diverses temàtiques que m'apassionen, però quan em vaig retirar amb 38 anys, em vaig preguntar, que has estat fent durant aquests 38 anys? Era com si jo mai hagués fet res. Com si no hagués treballat. Com si comencés de zero".
La pilota, a la teulada del CSD
Diverses generacions d'esportistes d'elit es troben en aquesta situació. És per això que una seixantena mantenen un grup de WhatsApp en comú (Craviotto, Mengual, Deferr, etc.). La precursora és la gimnasta Almudena Cid, que ja porta temps liderant la lluita i batallant amb el Consell Superior d'Esports. Han cobrat durant molts anys beques ADO, dietes... i van tributar. Però no els va servir per cotitzar! Mai van ser considerats treballadors. Des del 2018, el CSD ha regulat la situació, però no amb caràcter retroactiu. Sans insisteix: "Hi ha molts esportistes que no es podran jubilar o que es jubilaran amb una pensió que, crec, no és digna".
El cas contrari el trobem en diversos països balcànics. Per exemple, a Sèrbia, Croàcia o Montenegro els medallistes olímpics i mundials poden arribar a cobrar un sou vitalici de 3.000 euros a partir dels 40 anys. A Hongria, des dels 35, i fins i tot poden arribar als 9.000 euros sumant mèrits olímpics i mundials.
Durant dècades s'hi van deixar la pell, i ara en paguen les conseqüències físiques. Anys després, conviuen amb lesions i dolors, com conclou Jordi Sans: "Quan érem esportistes professionals tots treballàvem per al CSD i la nostra eina era el nostre cos, que ara molts el tenim desfet. No volem cap privilegi. Només volem ser com tots els treballadors".
Podeu veure tota l'entrevista a 3Cat
