"Runnorèxia": de l'esport saludable a l'obsessió per córrer

Córrer és un dels exercicis més recomanats per cuidar la salut física i mental, però quan l'activitat es converteix en una necessitat compulsiva, els beneficis poden desaparèixer. La "runnorèxia" és una addicció a l'exercici del running que pot provocar danys físics, emocionals i socials. 

La doctora Ana Merayo, especialista en Psicologia de la Salut i de l'Esport i amb més de vint anys d'experiència en el treball amb esportistes d'elit i amateurs, ens explica com identificar els senyals que indiquen una relació poc saludable amb el running i les claus per prevenir i tractar la "runnorèxia" per gaudir de l'esport amb seguretat. 

Què és la "runnorèxia"?

La "runnorèxia" és una addicció a l'exercici, concretament a córrer. Segons explica la doctora Merayo, es tracta d'una conducta compulsiva i obsessiva per córrer en què l'activitat física deixa de ser una font de salut per convertir-se en una necessitat ineludible, fins i tot quan hi ha dolor, lesions o interferències amb la vida social. 

Aquests són els indicadors clau de la "runnorèxia", segons l'experta: 

• Córrer cada dia sense excepció.
• Irritabilitat o ansietat si no es pot sortir a córrer.
• Prioritzar el running per damunt d'altres responsabilitats o relacions.
• Negar-se a descansar tot i tenir lesions.
• Sentir-se culpable per no entrenar. 

A més, l'especialista explica que l'addicció a córrer també pot estar vinculada a com el corredor es veu a si mateix: 

Dra. Merayo: "Sovint es vincula amb una preocupació excessiva pel pes o la imatge corporal."

Altrament, Merayo subratlla que la "runnorèxia" comparteix mecanismes amb altres addiccions. Presenta tolerància —cada cop s'ha de córrer més per obtenir el mateix efecte—, síndrome d'abstinència, pèrdua de control i persistència de la conducta, tot i les conseqüències negatives. Explica que es tracta d'una addicció conductual, com també ho poden ser "les compres compulsives i l'ús problemàtic de pantalles". 

Com detectar i entendre les causes de la "runnorèxia"?

Detectar quan la pràctica esportiva comença a transformar-se en una obsessió és essencial per poder abordar l'addicció a temps. Per això, és important tenir presents els senyals que poden alertar familiars i amics d'una possible conducta addictiva: 

• canvi en les prioritats de la persona
• una certa rigidesa mental al voltant de l'entrenament
• presència de lesions ignorades
• aïllament social i canvis d'humor quan no pot córrer. 

Segons l'especialista, és habitual disfressar l'excés d'activitat física amb l'argument "és per salut", quan en realitat l'impacte sobre el cos i la ment és clarament negatiu. 

Tanmateix, segons la doctora Ana Merayo, hi ha alguns factors psicològics i socials que poden afavorir que una persona entri en una espiral d'addicció al running: 

• baixa autoestima
• necessitat de control
• perfeccionisme
• estrès crònic
• culte al cos
• pressió per estar en forma
• glorificació de l'esforç extrem. 

L'experta assenyala que les xarxes socials poden actuar com un accelerador de la "runnorèxia", ja que poden amplificar la pressió per assolir determinats estàndards físics i de rendiment. 

Dra. Merayo: "Les xarxes socials tenen un paper molt potent, perquè promouen una imatge irreal i constant del rendiment esportiu."

Els riscos que comporta la "runnorèxia"

L'addicció al running no només afecta la rutina esportiva, sinó que pot tenir conseqüències greus sobre la salut física i mental. Reconèixer els riscos associats és clau per prevenir lesions i trastorns que poden derivar d'un excés de la pràctica esportiva sense control. 

Així doncs, la doctora Merayo destaca les lesions més freqüents que poden aparèixer amb la "runnorèxia":

• lesions per sobreentrenament
• fractures d'estrès
• amenorrea en dones
• debilitament del sistema immune
• fatiga crònica
• problemes cardiovasculars. 

Per altra banda, l'obsessió per córrer també pot comportar riscos psicològics: 

• trastorns alimentaris
• ansietat
• depressió
• pèrdua de la identitat si la persona no pot córrer. 

Els passos per prevenir i tractar l'obsessió pel running

Segons l'especialista, abordar la "runnorèxia" requereix un enfocament terapèutic i multidisciplinari. El tractament ha de combinar teràpia psicològica, revisió mèdica i, si cal, intervenció nutricional. És essencial no culpabilitzar la persona, sinó ajudar-la a redefinir la seva relació amb l'esport de manera equilibrada. 

La doctora Merayo recomana promoure la cultura de l'activitat física basada en el benestar i l'equilibri i no només en l'estètica o el rendiment. A més, per poder tractar l'obsessió per l'esport és clau "parlar més de descans, escoltar el cos, tenir objectius realistes i gaudir de l'activitat, no només fer-la per obligació". 

L'àrea d'Esports de 3Cat i la Càtedra d'Esport i Educació Física - Centre d'Estudis Olímpics de la Universitat de Girona (CEEF_CEO UdG) col·laboren per respondre, des de l'expertesa, la professionalitat i la ciència, algunes preguntes pròpies de l'àmbit esportiu i de l'exercici físic per la salut.