"El documental" estrena "Temps de caritat"

Els protagonistes de "Temps de caritat" eren orfes, fills de mares solteres, algunes víctimes d'abusos sexuals, de famílies que no tenien prou recursos per cuidar-los, nens abandonats o que la Guerra Civil havia deixat desemparats. Entre els anys 30 i 50 del segle XX, van ser hospicians de la Casa de la Caritat, situada entre els carrers de Montalegre i Valldonzella de Barcelona. Abans d'esdevenir el CCCB, el MACBA, la Universitat Ramon Llull o altres edificis de la zona, va ser un espai d'acollida per a infants abandonats que la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va reorganitzar i modernitzar a principis del segle XX. Des d'aquell impuls modernitzador fins ara han passat 100 anys, i en tot aquest temps les transformacions d'aquell espai han estat un fidel reflex de les transformacions de la ciutat. La seva història, però, havia quedat oculta o explicada només a retalls fins ara amb la producció "Temps de caritat", dirigida per Joan López Lloret.

Els primers documents de la Casa de la Caritat daten del 1802, segons explica al documental Dolors Genovès, periodista i professora de la Universitat Ramon Llull. Durant el segle XIX i bona part del XX va asilar unes dues mil persones. En un principi acollia persones que vivien al carrer, orfes, adolescents, sords o amb alguna dificultat mental i la zona es va anar edificant en funció de les seves necessitats. Dolors Genovès apunta que es va convertir en "una ciutat dins de la ciutat".

Els testimonis del documental són homes i dones que van tenir una infància diversa a la Casa de la Caritat tot i compartir un mateix espai i conviure amb uns mateixos educadors. Res és blanc o negre. Per a uns, l'experiència va ser bona amb matisos i, per a altres, va ser dolenta amb matisos, algunes coses els van anar molt bé i, d'altres, molt malament. Mentre que per a la Maria Teresa Martínez va ser una bona experiència, per a la Júlia Ferrer va ser un infern, ja que la van apallissar i després la van enviar nou anys al manicomi de Sant Boi, aparentment, sense cap justificació. Precisament, la Júlia Ferrer és també un dels testimonis d'"Els internats de la por", de Montse Armengou i Ricard Belis, documental estrenat al programa "Sense ficció" de TV3.

Tots van anar a parar a la Casa de la Caritat per circumstàncies diverses. La seva història personal –l'orfenesa, l'abandó, la pobresa, el fet de ser fills de proscrits– s'entrellaça amb les circumstàncies històriques de la dura postguerra i el relat de transformació de l'edifici. Expliquen en grup i individualment els seus orígens, la vida diària, els jocs, la higiene, la religió, el sexe, la relació amb qui els cuidava –monges, cuidadors–, les seves eleccions professionals als tallers i, en alguns casos, el seu adéu a la Casa de la Caritat, en un relat coral puntejat per les circumstàncies històriques que van modelar juntament amb l'escenari de l'edifici la seva personalitat i la seva vida. Unes personalitats que tenen punts de vista molt diferents a l'hora de valorar la seva vida a la Casa de la Caritat, l'espai de la seva infantesa.

Festivals
DocsBarcelona International Documentary Film Festival, 2014

Fitxa tècnica
Direcció: Joan López Lloret
Idea original: Teresa Vilardell i Tere Pérez
Guió: Teresa Vilardell, Joan López Lloret i Xavier Martínez
Producció executiva la Xarxa: Jordi Sacristan
Producció delegada la Xarxa: Carme Parras
Producció executiva BATABAT: Oriol Cortacans i Anna Rius
Producció executiva CCCB: Àngela Martínez
Producció: Joana Abrines i Carolina Trujillo
Fotografia: José Antonio Soria i Joan López Lloret
So directe i postproducció so: Iban Rodríguez – Estudi Lluerna
Muntatge: Joan Carles Rodríguez
So: Iban Rodríguez
Música: Bernat Sánchez
Assessorament històric CCCB: Eva Gimeno
2014
63'

Una producció de la Xarxa Audiovisual Local i el CCCB en col·laboració amb Batabat.

tv3.cat/eldocumental
tv3.cat/documentals
twitter.com/eldocumental33