La sèrie documental "300", un repàs de la història de Catalunya de 1714 al 2014, al 33
El 2014 es va commemorar el tricentenari de la guerra de Successió. Però, i després, què va passar? Com han viscut els catalans aquests tres-cents anys? La sèrie "300" s'endinsa en la història d'aquests últims tres segles, que han perfilat la Catalunya contemporània. Amb l'objectiu d'intentar saber per què el país és com és i per què és on és, la sèrie documental se centra sobretot en les relacions amb Espanya i com han afectat la vida quotidiana de la gent.
Per visualitzar aquestes escenes, la sèrie fa servir diversos elements: seqüències ficcionades amb actors, recursos iconogràfics de l'època (arxiu cinematogràfic, fotografies, gravats, pintures i publicacions de cada període) i viatges pel territori per mostrar els escenaris on van tenir lloc els fets històrics.
"300" té vocació d'eixamplar el marc històric més enllà del territori català i espanyol. Per aquest motiu, cada capítol compara la situació catalana amb algun altre territori d'Europa en què l'evolució històrica ha estat semblant o bé totalment diferent. Irlanda, Finlàndia, França, Milà i Torí són alguns exemples que ajuden a entendre millor per què les coses van ser d'aquesta manera i no d'una altra.
Durant els sis capítols de "300", que es va estrenar al setembre del 2014 a TV3, s'analitzen temes clau de l'evolució dels últims 300 anys: la política, l'economia, la llengua, la demografia, la violència i la identitat. El presentador, Antoni Tortajada, explica en cada capítol diverses històries quotidianes que ajuden a entendre l'evolució de Catalunya, amb l'assessorament d'un equip d'historiadors, dirigits per Borja de Riquer. D'aquesta manera, la narració es complementa amb l'anàlisi històrica i especialitzada d'Anna Cabré, Josep Fontana, Jordi Maluquer de Motes, August Rafanell i Manel Risques.
Capítol 1: La identitat
En el segle XXI, les identitats són múltiples i canviants. Per això, vist des d'avui, sorprèn molt la intensitat i la persistència amb què s'ha mantingut la identitat catalana durant aquests últims tres segles. Aquest capítol repassa com la memòria col·lectiva, una economia diferenciada, el manteniment d'una llengua pròpia i una societat civil imbatible han conduït fins al segle XXI aquesta identitat pròpia.
Acabada la guerra de Successió, els vencedors van construir una gran fortalesa a Barcelona, la Ciutadella. Aquesta fortalesa servia per vigilar la ciutat i per reprimir-ne les protestes, però també es va convertir en un recordatori permanent de la derrota a la guerra i de les constitucions perdudes. La Ciutadella, sense voler-ho, va mantenir la memòria històrica durant unes quantes generacions. I els barcelonins no van parar fins a derruir-la.
La segona història explica les peripècies d'un jove revolucionari, en "Josepet de la guitarra", obsessionat per dignificar la vida dels obrers. Aquell noi es va convertir en el creador dels cors de Clavé, un exemple de la xarxa impressionant d'associacions professionals, obreres i culturals que, durant el segle XIX, es van convertir en la massa social del catalanisme.
Un cas molt especial eren els clubs esportius i, per damunt de tot, el Futbol Club Barcelona. Aquest club es va convertir en un símbol del catalanisme, especialment després que el govern de la dictadura de Primo de Rivera fes tancar el camp de les Corts, l'any 1925, de resultes de la primera xiulada que va rebre l'himne espanyol abans d'un partit.
Per alguns historiadors, aquesta persistència de la identitat catalana és una mostra que el projecte espanyol no va aconseguir arrelar al Principat. Tot al revés de França, on el projecte unificador que va endegar l'estat a partir del segle XVII sí que va arraconar les velles identitats i les va substituir per la francesa. Viatgem a Occitània per comprovar què va passar.
L'última història d'aquest episodi recorda l'11 de setembre del 1968, a Sabadell. La ciutat es va despertar plena de banderes catalanes, una bandera que llavors estava prohibida. La policia va aconseguir detenir bona part dels culpables i va quedar sorpresa en comprovar que tots eren immigrants i castellanoparlants.
