"Sense ficció" estrena "Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català" i "Redescobrint Gerda Taro"

"Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català"

A les llistes de Trias i Peitx hi ha centenars de catòlics, burgesos i religiosos perseguits a Catalunya durant la guerra civil, i també -ja acabada- milers i milers d'exiliats republicans civils i militars, homes i dones fugitius del franquisme i també dels nazis. A tots ells els va salvar amb les seves aventurades gestions. Els uns, salvats de la mort segura a la txeca o en execució sumària; els altres, dels mortífers camps de refugiats a l'exili. Salvats, també, uns altres, del retorn a l'Espanya franquista on haurien acabat empresonats o afusellats.

I amb tots aquests, un nombre ingent de famílies separades per la guerra i l'exili a les quals va ajudar a reagrupar-se i va poder proporcionar feina i allotjament segur. Per a ell -com va explicar en diverses entrevistes-, el que hi havia a les llistes no eren només noms, sinó persones.

Qui era el protagonista d'aquesta insòlita i arriscada trajectòria? Josep Maria Trias i Peitx, nascut en el si d'una família burgesa i catòlica d'empresaris del tèxtil, va entrar molt jove en política a través del carlisme, però ben aviat se'n va distanciar per formar part d'un nou projecte polític: Unió Democràtica de Catalunya, UDC, de qui es considera un dels fundadors. Com a tants d'altres, la guerra va trencar les seves aspiracions polítiques i personals.

Periodista, diplomàtic, catòlic i fidel a la República, durant la guerra civil va ajudar amics, companys de partit i sacerdots a escapar de les txeques, va amagar perseguits per motius religiosos o de consciència i els va ajudar a fugir del país. Ell mateix negociava amb els escamots armats d'anarquistes que els havien capturat, i d'aquests diàlegs -sovint en condicions molt perilloses per a ell- va aprendre, com explica, a entendre els motius profunds de la revolta d'aquells "a qui s'havia tractat com esclaus", en les seves paraules. Burgès però sensible a l'opressió de les classes populars, deia al final de la seva vida que havia fet seva la frase "la terra ha de ser per qui la treballa, i el fruit, de qui el cull". Avui sabem, per les llistes que va deixar, els noms de les 883 persones que va salvar durant la guerra civil.

Des del seu propi exili de republicà fidel, poc temps després va treballar incansablement per ajudar els damnificats que fugien de la derrota. Va crear, a la Catalunya Nord, el Comité National Catholique de Secours aux Réfugiés d'Espagne, juntament amb Maurici Serrahima i Ferran Ruiz, antics companys de partit. Indignat pel tracte que rebien els refugiats catalans i espanyols als camps francesos, va concentrar els seus esforços a treure'n el màxim nombre possible. Calia, perquè poguessin sortir, que tinguessin feina i casa. Si no n'aconseguien, molts d'ells podien ser enviats de retorn a Espanya. Trias i Peitx va idear un servei de mà d'obra que va permetre inserir en el mercat laboral francès milers de refugiats de la guerra civil espanyola i, més endavant, de la Segona Guerra Mundial.

Col·laborant amb els quàquers -una comunitat religiosa d'origen britànic que treballa des del 1901 per pal·liar les conseqüències de les guerres- Trias i Peitx va organitzar el repoblament de Puègcèlsi i Pena, dos pobles gairebé abandonats d'Occitània, per part de famílies refugiades. La majoria, francesos de l'Alsàcia i la Lorena que fugien de l'ocupació nazi, però també catalans i espanyols. En aquests pobles hi va muntar una fàbrica de mobles i una de joguines, per crear-hi llocs de treball. L'experiència va durar fins poc després d'acabada la guerra, quan la majoria van poder tornar als seus llocs d'origen. Els descendents d'alguns que s'hi van quedar recorden encara la família de Trias i Peix.

I és que la feina de Trias i Peix no es pot entendre sense la seva companya, Clara Candiani (París 1902-1996). Una dona fora de sèrie i fora del seu temps: mare soltera, corresponsal de guerra, feminista, d'esquerres, catòlica i preocupada pels temes socials. La parella es va conèixer a Barcelona durant la Guerra Civil i es va casar a París, un matrimoni que familiars i amics qualifiquen d'idil·li al llarg de tota la vida, i un tàndem perfecte abocat a l'ajuda humanitària. Una relació, també, que no va ser ben rebuda a l'entorn social i polític de Trias, del qual el va distanciar encara més.

Trias i Peitx va morir en l'anonimat el 2 d'agost de 1979, encara a l'exili però sempre a Catalunya, i és enterrat a Sant Miquel de Cuixà. De la seva vida, però, encara n'hi ha molts testimonis, que les autores del documental han entrevistat, i nombrós material documental, que inclou moltes de les "llistes", escrites de la seva mà, de les persones que va salvar.

La recerca duta a terme per la investigadora Gemma Caballer, historiadora i bibliotecària, ha estat bàsica per documentar la història de Josep Maria Trias i Peitx des dels vessants polític, activista i també humà, sobre els quals ha estat entrevistada per fer aquest documental.

En tenim, també, la llarga entrevista que va gravar, poc abans de morir, amb Imma Tubella i Eduard Vinyamata, doctors en Ciències Socials, llavors encara estudiants. I hi ha el record dels seus familiars, partícips d'una biografia atzarosa i plena en tots els àmbits, la d'un esperit lliure ple de decisió i generositat. Amb tot aquest material, el documental elabora un retrat ric i reflexiu de Trias i Peitx, un personatge a qui la seva trajectòria -també en un entorn convuls ple de refugiats- fa de plena actualitat.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Mar Llanas
Assessora de realització: Eva Martínez Corcuera
Redacció i producció: Cristina Rivas
Operadors de càmera: Antonio Cortés Moro i Ignasi Pastori
Edició: Pau Sánchez
Direcció executiva Lavinia: Jordi Ferrerrons
Producció executiva Lavinia: Ana Giménez
Direcció executiva TV3: Montse Armengou Martín
Producció executiva TV3: Sílvia Pairó Vila
Realització TV3: Ricard Belis
Música original: Sergi Pérez Berk
2021

"Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català" és una producció de TV3 produïda per Lavinia Audiovisual amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Més informació:
https://www.3cat.cat/tv3/senseficcio/trias-i-peitx-el-schindler-catala/noticia/3105829/

"Redescobrint Gerda Taro"

Les últimes paraules de Gerda Taro, quan agonitzava en un hospital de campanya, van ser "on és la meva càmera?". Taro havia pres partit en la feina i en la vida, i el seu combat contra el feixisme, armada amb una càmera, ha deixat el testimoni d'imatges poderoses i reveladores de la vida al front i a la rereguarda en el primer any de la Guerra Civil Espanyola. Un compromís, desgraciadament, que la mort va fer molt breu.

Avui, el treball fotogràfic de Gerda Taro és considerat arreu de món un referent del fotoperiodisme de guerra, però durant molts anys la seva figura va quedar a l'ombra de la del seu company, el mític fotògraf conegut com a Robert Capa, amb qui va compartir el compromís de mostrar al món el que passava a Espanya. Va caldre esperar al 2009, amb el descobriment de l'anomenada "maleta mexicana", amb més de 4.000 negatius inèdits d'ells dos i de David Seymour, per conèixer a fons la seva feina. Part de les seves fotografies havien estat erròniament atribuïdes a Capa, ja que al principi les firmaven un i altre amb aquest pseudònimom, que havien inventat junts.

Al front l'anomenaven "la pequeña rubia", l'estrangera increïblement valenta que no dubtava a posar l'objectiu en primera línia. A la rereguarda capturava com ningú la mirada impotent o desafiant de la població civil. En algunes imatges la veiem vestida amb l'uniforme de miliciana. Però qui va ser Gerda Taro? Què la va portar a arriscar -i perdre- la vida en una guerra llunyana? Són les preguntes que es feia Irme Schaber, la seva biògrafa, preguntes que pas a pas respon el documental dirigit per Camille Ménager.

De família jueva i origen polonès, Gerda Taro, nascuda a Stuttgart l'any 1910, va instal·lar-se amb la seva família a Leipzig l'any 1929, per acabar marxant a París quatre anys més tard. Hitler havia pujat al poder i ella havia estat detinguda per activitats antifeixistes. És a París on va conèixer Endre Fiedmann i junts van decidir viatjar a Espanya per cobrir la Guerra Civil Espanyola, la gran causa de l'antifeixisme prèvia a la Segona Guerra Mundial. Ell va acabar quedant-se el pseudònim Robert Capa, que havien compartit, mentre que ella va recuperar el seu nom, amb el que va firmar les últimes fotografies al front.

Malgrat que Gerda Taro havia publicat fotografies amb el seu nom a les primeres pàgines dels grans diaris europeus, i malgrat també la breu fama pòstuma i el seu multitudinari enterrament a París, la seva feina va quedar aviat en l'oblit, a diferència de la fama de Capa, fotògraf dels grans conflictes bèl·lics del segle XX i fundador de l'agència Magnum. Com hauria estat la carrera de Gerda Taro si no hagués mort a El Escorial el juliol de 1937? El documental no pot respondre aquesta pregunta, però ens permet admirar i entendre el seu llegat. A "Redescobrint Gerda Taro" observem i contextualitzem les seves fotografies més conegudes, i ens endinsem en la seva vida personal.

Una història apassionada, feliçment redescoberta, i una ocasió d'or per reflexionar sobre el lloc oblidat de les dones en la representació històrica de l'esforç bèl·lic.

Festivals

FIGRA, Festival International du Grand Reportage d'Actualité, França, 2021

Fitxa tècnica

Direcció: Camille Menager
Guió: Camille Menager i Céline Sallette
Producció executiva: Emmanuel François
Producció artística: Alice Mansion
Operador de càmera: Thibault Delavigne
Muntatge: Lionel Delebarre

"Redescobrint Gerda Taro" és una producció de Brotherfilms amb la participació de France Télévisions.

Més informació:
https://www.3cat.cat/tv3/senseficcio/redescobrint-gerda-taro/noticia/3126663/

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio