TV3 recupera la cita habitual amb el "30 minuts"
El 13 de març, els equips de "30 minuts", com els de molts altres programes, van haver de confinar-se obligadament a causa de la Covid-19. Però van continuar treballant per cobrir l'actualitat sobre el coronavirus i els efectes que tenia a Catalunya i al món. El treball intens al març i a l'abril es va poder veure reflectit en dues nits especials sobre la pandèmia, la primera emesa el 29 de març, amb dos reportatges: "Dins del coronavirus" i "La Xina: després de l'hivern, la primavera" i la segona, el 10 de maig, impactes del coronavirus, amb el reportatge "Residències, els grans oblidats" i el documental "55 dies a casa".
Però, a part de la dedicació especial d'alguns equips del programa per seguir l'actualitat de la crisi sanitària, el programa ha continuat treballant en els temes que el confinament va obligar a aturar. I en alguns casos ha calgut actualitzar-ne el contingut, perquè la pandèmia ha provocat canvis que han de veure's reflectits i reflexions sobre el que s'ha viscut, que es vol que aquests reportatges recullin.
El "30 minuts" començarà a emetre aquests nous reportatges a partir del diumenge 14 de juny i fins a final de temporada, el 19 de juliol. Aquests seran els temes que es volen fer arribar a l'audiència per convidar-la a pensar, qüestionar, canviar i decidir. Per això, el 14 de juny, teniu una cita amb el "30 minuts".
Diumenge, 14 de juny, "Hospital sense fronteres"
L'Hospital de la Cerdanya és un hospital transfronterer, el primer d'Europa i l'únic al món pels seus trets diferencials. Però ha estat la pandèmia de la Covid-19 el que l'ha posat sota els focus. L'hospital, situat als afores de Puigcerdà, va obrir les portes el setembre del 2014, fruit d'un acord de cooperació entre França i Catalunya per donar servei sanitari a la població que viu a les dues bandes de la frontera. Com a hospital comarcal, atén els 30.000 residents de la Baixa Cerdanya (en territori espanyol) i de l'Alta Cerdanya i del Conflent (sota administració francesa), però també rep molts dels 150.000 turistes que cada any s'hi desplacen als pics de l'estiu i de l'hivern per gaudir dels atractius de la comarca.
La pandèmia ha fet aflorar les seves limitacions quan l'alerta per una riuada de segons residents va fer témer el col·lapse en un centre sense unitat de crítics. Però el coronavirus també ha servit per reforçar els seus valors. El personal transfronterer de l'Hospital de la Cerdanya i les dues administracions que el governen -el Catsalut i l'Agence Regional de Santé d'Occitània- han sabut consensuar protocols d'actuació diferents i l'han dotat en tot moment dels recursos necessaris.
"30 minuts" ha tingut l'oportunitat de conèixer la complexitat del funcionament d'aquest hospital abans de la pandèmia i l'ha visitat després per saber com l'ha afrontada. Aixecat al bell mig de la Cerdanya, dividida artificialment entre França i Espanya fa 360 anys, l'hospital és un referent d'integració europea. Un espai singular on les diferències per raons de llengua, de cultura o pels models sanitaris diferents s'esborren quan del que es tracta és d'atendre un pacient.
Diumenge, 21 de juny, "Vull escollir-lo jo"
"30 minuts" ha investigat una de les formes més desconegudes i soterrades de la violència masclista: els matrimonis forçats. I ho fa aquí, al costat de casa. Ofereix el testimoni de noies nascudes o educades a Catalunya que van ser pressionades o obligades a casar-se amb una persona que no van poder escollir. O que, un cop casades, van voler divorciar-se, però la família o la comunitat les va coaccionar per impedir-ho.
Moltes parlen per primer cop davant de les càmeres, amb tota l'emoció que això suposa. Recorden la por del viatge al país d'origen, haver de mantenir relacions sexuals sense voler-ho o acceptar la poligàmia. Algunes van acabar marxant de casa i trencant definitivament amb les seves famílies, i es van enfrontar al rebuig dels seus superant una muntanya russa emocional. Altres han aconseguit recuperar la relació amb la família i començar a treballar en un canvi des de dins.
Si comença a sortir a la llum la dimensió del problema és perquè hi ha una generació de noies nascudes o educades aquí que s'han fet grans i diuen que no, que no volen casar-se amb qui els pares han triat. Estan decidides a denunciar unes pràctiques molt esteses entre comunitats d'Àfrica o Àsia, però contràries als drets humans i al marc legal vigent a Catalunya.
Diumenge, 28 de juny, "Moure'ns: el nou repte"
Transport públic i, si és privat, elèctric o en bicicleta. Aquest és el panorama que es perfila a l'horitzó de moltes ciutats europees. Una transformació que el ccoronavirus ha accelerat. El silenci i el descens brutal dels nivells de contaminació dels mesos de confinament han donat ales als sectors que demanen canvis substancials en la mobilitat, que ara reclamen una aposta decidida pel transport públic, on la inversió sempre ha arribat amb comptagotes.
El sector del transport privat, en canvi, es reivindica com a sanitàriament segur i agita la por al contagi per recuperar les vendes. Representa un 10% del PIB de tot l'estat i se'l considera un sector estratègic. Després d'escàndols com el frau del dièsel o de la corroboració del greu impacte en la salut de la contaminació, aquest sector aposta la recuperació a la implantació del motor elèctric. És la seva taula de salvament, a la qual tant l'estat com la Unió Europea ja han expressat el seu suport. Plans d'ajudes per la compra de vehicles elèctrics i eliminació de l'IVA impulsen la mobilitat en aquest sentit.
Els sectors que defensen el transport públic, vinculats estretament a l'ecologisme, denuncien, en canvi, que aquesta transició, des d'un punt de vista ecològic, no és possible. No hi ha prou matèries primeres ni prou energia renovable com per impulsar aquesta transformació. Ells reclamen repensar la mobilitat, el model econòmic i l'estil de vida, amb l'amenaça del canvi climàtic al rerefons. Cap a on es mou la mobilitat? Continuarem amb l'actual hipermobilitat? És factible una transició més suau? Confinem el vehicle privat com demanen alguns? Moure'ns, el nou repte.
Diumenge, 5 de juliol, "Despoblats"
La crisi sanitària ha portat molts habitants de les àrees metropolitanes a mirar cap al món rural, on la incidència de la covid 19 ha estat molt inferior i el confinament més suportable. S'ha començat a parlar de canviar la ciutat pel poble aprofitant el teletreball, però la realitat és que el moviment és en sentit contrari. El 90% de la població de Catalunya es concentra en zones urbanes, mentre que l'interior es va buidant des de fa anys.
Els experts diuen que no hi ha una consciència general d'aquest despoblament, perquè la imatge dels pobles és la que s'emporta la gent quan els visita els caps de setmana o a l'estiu.
El reportatge de "30 minuts" "Despoblats" s'endinsa durant uns mesos en la vida de tres d'aquest pobles per explicar el despoblament: Prat de Comte (Terra Alta), un municipi que lluita des del 2015 per atraure habitants i mantenir l'escola oberta, lla Febró (Baix Camp), un poble sense serveis on només viuen una dotzena d'habitants a l'hivern, i Guimerà (Urgell), que, tot i el seu atractiu turístic i disposar d'escola, botigues i transport, no aconsegueix retenir els joves.
Assange i Gaza, les alienes de juliol
La temporada de "30 minuts" acabarà amb dues produccions alienes, "Assange, el gran perseguit", el 12 de juliol, sobre la història que ha viscut el fundador de Wikileaks, Julien Assange, des de l'acusació d'assetjament sexual a Suècia, el 2010, els vuit anys de refugi a l'ambaixada d'Equador, fins aquest any, en què, un cop expulsat del seu refugi i detingut, se'l jutja en un procés d'extradició als AEUA, en el que podria ser el penúltim capítol d'una gran persecució, i "Sobreviure a Gaza", el diumenge, 19 de juliol, un reportatge que acosta a la vida quotidiana del milió vuit-centes mil persones que viuen a la FFranja de Gaza, una de les zones més poblades del món, amb una densitat de 5.000 habitants per quilòmetre quadrat. Gaza és un territori palestí governat per Hamas, que Israel ha aïllat del món i ha bombardejat quan s'ha vist atacat des d'aquest territori o per evitar l'arribada de la solidaritat exterior. Un retrat de supervivència del que es coneix com "la presó més gran del món".
