Adolf Hitler i la rendició de l'exèrcit alemany, a "Millennium"
Amb motiu del 60è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, dissabte "Millennium" analitzarà la figura del dictador alemany, el principal protagonista del període més trist del s. XX.
Aquest dissabte a "Millennium" parlarem del principal protagonista del període més funest del segle XX, Adolf Hitler, i aprofitarem per commemorar la rendició de l'exèrcit alemany i la fi de la Segona Guerra Mundial.
Convidats:
RICHARD OVERY, catedràtic d'història moderna, King's College, Londres
FERRAN GALLEGO, doctor en història contemporània, UAB
MIHÁLY DÉS, director de la revista de cultura "Lateral"
ROSA SALA, germanista i traductora
Per il·lustrar el col·loqui s'emetrà el documental "El vagabund i el dictador".
El vagabund i el dictador
Un documental angloalemany produït l'any 2002 i narrat, en la versió original, per l'actor Kennet Branagh, titulat "El vagabund i el dictador". En un cert sentit, és la història d'un combat, d'un duel entre dos dels personatges més emblemàtics, entre dues de les icones de la passada centúria; és la història de la lluita -amb armes desiguals- entre un tirà sanguinari i un artista genial, entre un cabdill megalòman i un actor que va representar com ningú la patètica odissea de l'home bo i dissortat enfront el món hostil. L'artista era Charles Chaplin i el tirà, Adolf Hitler.
Aquest duel va tenir com a episodi culminant la realització, per part de Chaplin, del fim "El gran dictador", i el que ara els explicarem és el relat de com es va fer i què va significar aquella extraordinària sàtira del feixisme. Hi podran veure fragments memorables de la pel·lícula, encadenats amb les preses en color que el germanastre de Charlot, el també actor Sydney Chaplin, va filmar amb una càmera amateur de 16 mil·límetres durant el rodatge a Hollywood, i enriquits amb els testimonis i les anàlisis d'un dels fills de Chaplin, de l'escriptor de ciència-ficció Ray Bradbury o de la historiadora del nazisme Gitta Sereny, entre altres.
Curiosament, o premonitòriament, Charles Spencer Chaplin i Adolf Hitler havien nascut gairebé el mateix dia de l'any 1889, i el segon va ser vagabund de veritat, mentre que l'altre convertia el seu vagabund de ficció, Charlot, en un antiheroi universal, i l'artista va rodar el 1936 una crítica àcida del capitalisme en crisi, la pel·lícula "Temps moderns", quan l'agitador ja s'havia convertit, gràcies a aquella mateixa crisi, en l'amo absolut d'Alemanya i arrossegava Europa cap a la catàstrofe.
A finals del 1938, la perversitat del nazisme, les persecucions antijueves a Alemanya i l'escalada cap a la guerra van decidir Chaplin a produir i protagonitzar un film, la seva primera pel·lícula parlada, que ridiculitzés Hitler des de la sàtira i desemmascarés el totalitarisme des de les idees de pau i llibertat. Frenat pels temors de la indústria cinematogràfica nord-americana i per les pressions i amenaces de Berlín, el rodatge va arrencar el setembre del 1939, just quan esclatava la Segona Guerra Mundial, i va culminar -amb el memorable discurs final de Chaplin- al juny del 1940, mentre el Führer entrava victoriós a París. El gran dictador es va estrenar a Londres la tardor del 1940, com un formidable antídot contra les bombes alemanyes i va contribuir, tant o més que moltes divisions militars, a la desfeta del nazisme. Almenys, a la seva desfeta moral.
Convidats:
RICHARD OVERY, catedràtic d'història moderna, King's College, Londres
FERRAN GALLEGO, doctor en història contemporània, UAB
MIHÁLY DÉS, director de la revista de cultura "Lateral"
ROSA SALA, germanista i traductora
Per il·lustrar el col·loqui s'emetrà el documental "El vagabund i el dictador".
El vagabund i el dictador
Un documental angloalemany produït l'any 2002 i narrat, en la versió original, per l'actor Kennet Branagh, titulat "El vagabund i el dictador". En un cert sentit, és la història d'un combat, d'un duel entre dos dels personatges més emblemàtics, entre dues de les icones de la passada centúria; és la història de la lluita -amb armes desiguals- entre un tirà sanguinari i un artista genial, entre un cabdill megalòman i un actor que va representar com ningú la patètica odissea de l'home bo i dissortat enfront el món hostil. L'artista era Charles Chaplin i el tirà, Adolf Hitler.
Aquest duel va tenir com a episodi culminant la realització, per part de Chaplin, del fim "El gran dictador", i el que ara els explicarem és el relat de com es va fer i què va significar aquella extraordinària sàtira del feixisme. Hi podran veure fragments memorables de la pel·lícula, encadenats amb les preses en color que el germanastre de Charlot, el també actor Sydney Chaplin, va filmar amb una càmera amateur de 16 mil·límetres durant el rodatge a Hollywood, i enriquits amb els testimonis i les anàlisis d'un dels fills de Chaplin, de l'escriptor de ciència-ficció Ray Bradbury o de la historiadora del nazisme Gitta Sereny, entre altres.
Curiosament, o premonitòriament, Charles Spencer Chaplin i Adolf Hitler havien nascut gairebé el mateix dia de l'any 1889, i el segon va ser vagabund de veritat, mentre que l'altre convertia el seu vagabund de ficció, Charlot, en un antiheroi universal, i l'artista va rodar el 1936 una crítica àcida del capitalisme en crisi, la pel·lícula "Temps moderns", quan l'agitador ja s'havia convertit, gràcies a aquella mateixa crisi, en l'amo absolut d'Alemanya i arrossegava Europa cap a la catàstrofe.
A finals del 1938, la perversitat del nazisme, les persecucions antijueves a Alemanya i l'escalada cap a la guerra van decidir Chaplin a produir i protagonitzar un film, la seva primera pel·lícula parlada, que ridiculitzés Hitler des de la sàtira i desemmascarés el totalitarisme des de les idees de pau i llibertat. Frenat pels temors de la indústria cinematogràfica nord-americana i per les pressions i amenaces de Berlín, el rodatge va arrencar el setembre del 1939, just quan esclatava la Segona Guerra Mundial, i va culminar -amb el memorable discurs final de Chaplin- al juny del 1940, mentre el Führer entrava victoriós a París. El gran dictador es va estrenar a Londres la tardor del 1940, com un formidable antídot contra les bombes alemanyes i va contribuir, tant o més que moltes divisions militars, a la desfeta del nazisme. Almenys, a la seva desfeta moral.
