Dilluns, "Segle XX" emet un documental sobre el règim de Nicolae Ceausescu
Dilluns, "Segle XX" ofereix un documental danès que parla del personatge que va regnar despòticament sobre Romania des del 1965 fins al 1989, Nicolae Ceausescu.
No és la primera vegada que el programa "Segle XX" s'ocupa del personatge que va regnar despòticament sobre Romania des del 1965 fins al 1989, Nicolae Ceausescu. El documental danès del 2001 que el proposem avui, però, retrata aquell règim des d'una perspectiva molt concreta: la de la seva megalomania, la dels seus excessos escenogràfics i el culte malaltís a la parella presidencial. Per fer-ho, el programa compta amb testimonis d'excepció, d'artistes, coreògrafs o simples treballadors que van participar en aquelles litúrgies per força, però també d'entusiastes que, encara avui, canten les excel·lències del "Conducator" i la seva il·lustre esposa. Entre aquests últims, destaca qui en va ser el poeta àulic, Corneliu Vadim-Tudor, líder actualment del partit d'extrema dreta Romania Mare.
En el terreny polític, el règim de Ceausescu va començar a singularitzar-se dins la grisor de les dictadures comunistes d'Europa de l'Est quan, l'agost del 1968, el seu líder condemnà amb fermesa la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia. Si aquest gest li va donar popularitat interna i prestigi davant d'Occident no és en la democràcia parlamentària on Ceausescu es va emmirallar, sinó en la Xina de Mao i la Corea del Nord de Kim Il Sung.
Després d'un viatge a aquests dos països el 1971, el dictador romanès engega al seu país una "petita revolució cultural" aixecada sobre dos pilars: l'exaltació de l'orgull nacionalista i l'adulació sense límits a la seva persona. Comencen aleshores les reconstruccions històriques de les guerres dels dacis contra les legions de l'emperador Trajà, les escenografies en què els grans herois romanesos dels segles XV i XVI (Esteve el Gran, Miquel el Valent) esdevenen uns precursors de Ceausescu i les espectaculars coreografies de masses als estadis; els encàrrecs de pintures i escultures que retraten Nicolae i Helena Ceausescu com a criatures quasi divines, eternament joves, i l'omnipresència de la parella a la premsa, la ràdio i la televisió, mitjans que el règim sotmet a un control obsessiu.
Des de principis dels anys 80, la situació econòmica dels romanesos esdevé catastròfica, però això no frena, sinó que accentua tant els aires monàrquics com la megalomania del règim: per amagar la misèria, els espectacles han de ser encara més esplendorosos, i Ceausescu ordena aixecar a Bucarest el faraònic i sumptuós Palau del Poble, l'edifici públic més gran d'Europa, només superat al món pel Pentàgon. És una tràgica ironia, o potser un exemple de la justícia del destí, que el promotor d'aquella obra colossal, el rei del comunisme romanès, acabés afusellat amb la seva dona, el 25 de desembre de 1989, al pobre pati d'una tronada escola de províncies.
En el terreny polític, el règim de Ceausescu va començar a singularitzar-se dins la grisor de les dictadures comunistes d'Europa de l'Est quan, l'agost del 1968, el seu líder condemnà amb fermesa la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia. Si aquest gest li va donar popularitat interna i prestigi davant d'Occident no és en la democràcia parlamentària on Ceausescu es va emmirallar, sinó en la Xina de Mao i la Corea del Nord de Kim Il Sung.
Després d'un viatge a aquests dos països el 1971, el dictador romanès engega al seu país una "petita revolució cultural" aixecada sobre dos pilars: l'exaltació de l'orgull nacionalista i l'adulació sense límits a la seva persona. Comencen aleshores les reconstruccions històriques de les guerres dels dacis contra les legions de l'emperador Trajà, les escenografies en què els grans herois romanesos dels segles XV i XVI (Esteve el Gran, Miquel el Valent) esdevenen uns precursors de Ceausescu i les espectaculars coreografies de masses als estadis; els encàrrecs de pintures i escultures que retraten Nicolae i Helena Ceausescu com a criatures quasi divines, eternament joves, i l'omnipresència de la parella a la premsa, la ràdio i la televisió, mitjans que el règim sotmet a un control obsessiu.
Des de principis dels anys 80, la situació econòmica dels romanesos esdevé catastròfica, però això no frena, sinó que accentua tant els aires monàrquics com la megalomania del règim: per amagar la misèria, els espectacles han de ser encara més esplendorosos, i Ceausescu ordena aixecar a Bucarest el faraònic i sumptuós Palau del Poble, l'edifici públic més gran d'Europa, només superat al món pel Pentàgon. És una tràgica ironia, o potser un exemple de la justícia del destí, que el promotor d'aquella obra colossal, el rei del comunisme romanès, acabés afusellat amb la seva dona, el 25 de desembre de 1989, al pobre pati d'una tronada escola de províncies.
