El comboi dels 927
El "30 minuts" explica diumenge la història de 927 refugiats espanyols que al 1940 van pujar a un tren que els duria al camp de concentració de Mauthausen.
El 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols -molts d'ells catalans- sortia de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos, i els refugiats creien que els portaven a zona no ocupada. Però aviat es van adonar que enfilaven cap al nord. Quatre dies més tard van arribar al poble de Mauthausen. No els sonava de res el nom d'un camp de concentració que, al cap d'uns anys, seria un dels símbols de l'holocaust i l'extermini. Allà mateix es va produir una dramàtica separació: els soldats alemanys van obligar a baixar els homes, ja fossin vells o criatures, a partir dels 13 anys. Era l'inici de la tragèdia. 470 persones queden internades al camp de Mauthausen, on en morirà el 87%.
Els 457 restants, dones i nens petits, comencen un llarg recorregut de tornada. A la desesperació per veure com els han arrencat els homes dels braços s'afegeix la incertesa pel seu destí. La parada en un camp de concentració femení -que podria ser Ravensbrück- feia témer el pitjor. Finalment, i després de 18 dies de viatge en condicions infames, les dones i criatures són retornades a l'Espanya de Franco, la mateixa d'on havien fugit acabada la guerra civil. Els espera presó, persecució i el neguit de no poder preguntar pels seus familiars deixats a Mauthausen.
Al camp, els espanyols havien estat dels primers d'arribar-hi. Es pot dir que pràcticament el van construir. I també van ser dels primers de patir les conseqüències de la ira dels nazis: encara no havien arribat ni els jueus ni els russos per descarregar la seva bogeria exterminadora. Però els que van sobreviure no van callar: els més joves d'aquest comboi formaran part del comando dels "Poschacer", peces clau per treure a l'exterior els clixés i fotografies de Francesc Boix, que van ser proves fonamentals de les crueltats dels nazis al judici de Nuremberg.
Aquest comboi es caracteritza per ser el primer tren de deportats de tota l'Europa occidental carregat amb famílies senceres amb destinació a un camp d'extermini nazi. Població civil, refugiats en estat pur, que seran considerats "apàtrides" quan el ministre de Franco Ramón Serrano Súñer se'n va desentendre. La documentació trobada prova que, fins a quatre vegades, les autoritats nazis van preguntar als seus homòlegs espanyols què feien amb aquells "dos mil rojos españoles de Angulema". No es van molestar mai a contestar. Tot i que sabien que la meitat dels passatgers van anar a parar a Mauthausen, alguns documents tenen una nota manuscrita al marge demanant que s'arxivi l'assumpte "puesto que no parece oportuno hacer nada al respecto".
La història d'aquest comboi ha quedat amagada dins l'oblit i el silenci generalitzat cap a les víctimes del franquisme. A més, la potència del record de col·lectius com el jueu ha acabat d'arraconar la tragèdia d'aquests espanyols que van morir als camps de concentració alemanys. Els pocs que es van salvar no van poder tornar a l'Espanya de Franco o ho van haver de fer callant. Potser en aquest silenci i en aquest oblit podem trobar una explicació als brots neonazis i feixistes cada dia més freqüents. Potser el fet que no hi hagi cap monument d'homenatge a aquests compatriotes ens hauria de fer témer que es compleixi allò que diu que qui no coneix la seva història corre el risc de repetir-la.
El reportatge ha recopilat els testimonis d'una trentena de supervivents del comboi, tant dels que van acabar a Mauthausen com dels que van tornar a Espanya, així com de refugiats a Angulema que es van salvar de pujar al tren. El rodatge s'ha fet a França, Àustria i Espanya i han estat consultats una vintena d'arxius espanyols, europeus i nord-americans.
Els 457 restants, dones i nens petits, comencen un llarg recorregut de tornada. A la desesperació per veure com els han arrencat els homes dels braços s'afegeix la incertesa pel seu destí. La parada en un camp de concentració femení -que podria ser Ravensbrück- feia témer el pitjor. Finalment, i després de 18 dies de viatge en condicions infames, les dones i criatures són retornades a l'Espanya de Franco, la mateixa d'on havien fugit acabada la guerra civil. Els espera presó, persecució i el neguit de no poder preguntar pels seus familiars deixats a Mauthausen.
Al camp, els espanyols havien estat dels primers d'arribar-hi. Es pot dir que pràcticament el van construir. I també van ser dels primers de patir les conseqüències de la ira dels nazis: encara no havien arribat ni els jueus ni els russos per descarregar la seva bogeria exterminadora. Però els que van sobreviure no van callar: els més joves d'aquest comboi formaran part del comando dels "Poschacer", peces clau per treure a l'exterior els clixés i fotografies de Francesc Boix, que van ser proves fonamentals de les crueltats dels nazis al judici de Nuremberg.
Aquest comboi es caracteritza per ser el primer tren de deportats de tota l'Europa occidental carregat amb famílies senceres amb destinació a un camp d'extermini nazi. Població civil, refugiats en estat pur, que seran considerats "apàtrides" quan el ministre de Franco Ramón Serrano Súñer se'n va desentendre. La documentació trobada prova que, fins a quatre vegades, les autoritats nazis van preguntar als seus homòlegs espanyols què feien amb aquells "dos mil rojos españoles de Angulema". No es van molestar mai a contestar. Tot i que sabien que la meitat dels passatgers van anar a parar a Mauthausen, alguns documents tenen una nota manuscrita al marge demanant que s'arxivi l'assumpte "puesto que no parece oportuno hacer nada al respecto".
La història d'aquest comboi ha quedat amagada dins l'oblit i el silenci generalitzat cap a les víctimes del franquisme. A més, la potència del record de col·lectius com el jueu ha acabat d'arraconar la tragèdia d'aquests espanyols que van morir als camps de concentració alemanys. Els pocs que es van salvar no van poder tornar a l'Espanya de Franco o ho van haver de fer callant. Potser en aquest silenci i en aquest oblit podem trobar una explicació als brots neonazis i feixistes cada dia més freqüents. Potser el fet que no hi hagi cap monument d'homenatge a aquests compatriotes ens hauria de fer témer que es compleixi allò que diu que qui no coneix la seva història corre el risc de repetir-la.
El reportatge ha recopilat els testimonis d'una trentena de supervivents del comboi, tant dels que van acabar a Mauthausen com dels que van tornar a Espanya, així com de refugiats a Angulema que es van salvar de pujar al tren. El rodatge s'ha fet a França, Àustria i Espanya i han estat consultats una vintena d'arxius espanyols, europeus i nord-americans.
